El suïcidi, la mort que continua invisible

En la novel·la del dramaturg alemany Goethe Les penes del jove Werther, el protagonista pateix tal desamor amb la Charlotte que decideix de suïcidar-se. A final del segle XVIII l’impacte d’aquesta novel·la va provocar diversos suïcidis i va arribar a ser prohibida a Dinamarca i Itàlia. Dos-cents anys més tard, el sociòleg David Phillips va encunyar el concepte ‘efecte Werther’, segons el qual el tractament de notícies de suïcidis en mitjans de comunicació pot ser contraproduent i causar un efecte crida. Però de fa uns anys, aquesta teoria s’ha anat qüestionant i psiquiatres i psicòlegs demanen que se’n parli més, del suïcidi.

‘És molt positiu que els mitjans en parlin. La clau és parlar-ne, però cal fer-ho bé’, diu Glòria Iniesta, mestra d’educació primària i que treballa de voluntària a l’Associació per la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent –així es denominen les persones que han perdut algú per suïcidi. ‘Aquesta por que ens diu que parlar-ne pot causar-ne més és un mite. Si no en parlem obertament, als mitjans i a la societat, no podem oferir ajuda perquè hi continuarà havent un tabú a comunicar un desànim i a fer visible el problema.’

L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental, va publicar recentment un informe en què analitzava de quina manera es tractava la qüestió als mitjans i què es podia fer perquè les cobertures ajudessin a prevenir el problema. Entre les conclusions, assenyalaven que només un 12% dels articles donaven veu a persones que havien viscut en primera persona un intent de suïcidi, i que menys de la meitat dels texts tenien enfocament positiu: ‘Moltes vegades se’n parla des d’una òptica sensacionalista, no s’aprofundeix en la problemàtica, i es redueix el suïcidi a una causa única, quan la majoria de vegades és multifactorial’, diu Iniesta.

Suïcidi és una paraula que s’acostuma a dir amb veu baixa, que fins i tot pot despertar un sentiment de vergonya i culpabilitat entre els qui l’han viscut en primera persona. Però això no el converteix en un problema menor: el 2018 va haver-hi 989 morts per suïcidi a tot el país. ‘El desconeixement porta a no demanar ajuda. Si nosaltres no sabem que si tenim un mal moment o una depressió, podem tenir idees de suïcidi, i no sabem que cal demanar ajuda immediatament, això frenarà la possibilitat d’assistir al nostre metge de capçalera, al psicòleg o a un psiquiatre, i de retruc, facilitar les conductes suïcides’, ens explica Aina Fernández Vidal, psiquiatra responsable de la Unitat de prevenció del Suïcidi de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

En aquesta tasca de la visibilització no només erren els mitjans, sinó també l’administració, apunten els experts. Demanen que se segueixi la línia utilitzada per a lluitar contra la violència de gènere, que els últims anys s’ha visibilitzat més, i invertir més diners en campanyes d’informació i prevenció: ‘El problema és que no se li ha donat importància. Per als accidents de trànsit, per exemple, hi ha hagut moltes campanyes i han fet efecte. Les morts per accidents de trànsit gairebé han baixat un 50%. En canvi, el suïcidi està amagat. Com si no poguéssim fer-hi res’, lamenta Fernández Vidal.

Passen els anys i la xifra de víctimes de suïcidis es manté per sobre els 900 morts anuals. Alguns anys s’ha superat el miler, com el 2012, amb 1.041 morts, i el 2013, amb 1.047. La franja d’edat entre els trenta anys i els seixanta és on es comptabilitza un nombre més alt de suïcidis. Però hi ha una xifra que alarma per la seva cruesa, que és la que afecta els joves. El 2018 hi va haver 81 morts entre menors de 29 anys.

De fet el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fet que equival a un mort cada cinc dies. I cosa que encara fa més feredat: el nombre d’intents de suïcidis en joves –difícil de calcular perquè moltes vegades no són ni reportats– indiquen que per cada persona que consuma un suïcidi, hi ha vint intents. Per això, Glòria Iniesta diu que també cal invertir en formació de professorat, perquè per estadística algun dia es trobaran amb un alumne que haurà intentat de suïcidar-se o ho provarà, i han de saber quins són els senyals d’alerta: ‘Els factors de risc principals en la gent jove és que no tenen suport social, sigui entre iguals o la família; les pressions de l’entorn; l’assetjament o el ciberbullying. L’adolescència és una època en què un es forma la identitat i hi ha poca tolerància a la frustració.’

Recentment, la sèrie 13 reasons why, emesa per Netflix i molt popular entre el públic adolescent, va generar polèmica perquè alguns sectors criticaven que podia incitar al suïcidi. Iniesta assenyala que la premissa de la sèrie conté algunes errades, però que és un bon instrument per a trencar barreres i obrir un debat amb els joves: ‘La sèrie ensenya moltes coses, com ara que el suïcidi gairebé sempre té múltiples causes; i quins són els espais d’ajut on el protagonista hauria pogut trobar sortides a la seva mort.’