28.09.2023 - 21:40
Aquest 6 de setembre una dona seixantina, mare d’un membre d’una banda criminal, va ser assassinada al seu habitatge d’Uppsala, a Suècia. El dia 11 un nen de tretze anys va ser trobat mort en un bosc al sud d’Estocolm amb una ferida d’arma de foc. L’endemà un noi de 23 anys va ser abatut en una escala d’una zona residencial, també a Uppsala. El 14 un adolescent va morir quan li van disparar a Västertorp, i el 16 la víctima va ser un home de 39 anys. El 17 hi va haver una explosió en una casa als afores d’Estocolm i un tiroteig a Jönköping, on un home va ser ferit greu. El dijous 21, dos homes a la vintena i la setantena van ser morts en un bar de Sandviken –un era l’objectiu que buscaven, però les bales també van abatre l’altre. El dilluns 25 a les nou del vespre hi va haver una explosió en un apartament de Hasselby, a l’oest d’Estocolm, amb tres persones ferides i trenta d’evacuades; al cap de poques hores n’hi va haver una altra a Linköping, a dues hores de la capital, que va destruir tota la façana d’un bloc de pisos. El dimecres 27 al vespre es va trobar un noi de 18 anys amb una ferida de bala a l’espatlla, que va morir al cap de poc; el tiroteig va ser a l’aparcament d’una zona esportiva mentre s’entrenaven quatre equips de futbol infantil i juvenil, i hi va haver escenes de pànic. Ahir, dijous 28, a la matinada, dos morts més: un home a qui van disparar a Jordbro, i una noia de 25 anys en una fortíssima explosió als afores d’Uppsala.
Fa uns quants anys que Suècia viu una onada de violència que no té cap equivalent a l’Europa occidental, però aquest setembre la situació s’ha accentuat, amb onze morts per arma de foc en només quinze dies (a Catalunya n’hi va haver vuit durant tot el 2022). Les dades són esfereïdores: l’any passat hi va haver 62 víctimes a trets i gairebé 400 tirotejos, en un país de deu milions d’habitants. El primer ministre, el conservador Ulf Kristersson, ho ha descrit com una “situació llatinoamericana”. L’escalada té relació amb la lluita entre grups criminals pel control del narcotràfic. El principal és l’anomenada banda Foxtrot, encapçalada per Rawa Majid, conegut com “la guineu”, un kurd de trenta-set anys nascut a l’Iran de pares iraquians, resident a Suècia des que tenia un mes, i que d’ençà del 2018 viu refugiat a Turquia (el 2020 va comprar-ne la nacionalitat en un programa per a inversors). Els principals rivals són la banda de la Vall, ara dirigida per Mikael Tenezos, un jove de vint-i-cinc anys que s’encarregava de la importació de cànnabis des de Barcelona.
De tots els elements de l’onada de violència, el pitjor és l’ús de menors d’edat. El sistema legal suec fa que un homicida que no hagi complert els divuit sigui condemnat a tot estirar a tres o quatre anys en un centre d’internament, o sigui que les bandes ho aprofiten i els encarreguen els assassinats. Quan el noi és alliberat pot entrar en l’organització criminal com a membre de ple dret. Tres de les víctimes d’aquest estiu tenien entre tretze i catorze anys, i un va ser torturat abans que li clavessin un tret; sembla que es van negar a complir ordres dels superiors, i en dos casos es van revendre l’arma de foc que els havien proporcionat. Els serveis socials estan desbordats per aquests “nens perduts”, i els treballadors s’han trobat amb un nou món d’amenaces i intimidació. Afegim-hi la brutal llei del silenci que han imposat les bandes, i que si algú parla amb les autoritats qui en rep les conseqüències és la família o l’entorn. Llavors és quan hi ha les explosions. L’any passat se’n van comptar 88, entre bombes i granades. Els grups criminals les fan servir si no poden caçar algun dels objectius, amb l’afegit que així atemoreixen la resta de la població. El govern ha promès que enduriria les penes per tinença d’explosius.
El discurs que lliga inseguretat i immigració és ben viu a Suècia. En un estudi del 2017 sobre els integrants de les bandes criminals es va calcular que el 40% eren immigrants, i el 94% tenien com a mínim un pare nascut fora del país. L’ex-primer ministre laborista Stefan Löfven va relacionar els dos fenòmens el 2020: “Si tens una immigració de tal magnitud que no pots gestionar-ne la integració, és evident que hi haurà tensions socials.” També va declarar que era un repte que molts menors consideressin normal no treballar (l’atur entre els immigrants és el 16%, i entre els locals un 4,7%). Els Demòcrates de Suècia, un partit que defensa tancar la porta als refugiats, va obtenir un 20,5% dels vots a les eleccions de l’any passat. Va ser la segona força, i dóna suport extern al govern conservador. La líder dels laboristes va demanar ahir que l’exèrcit hi intervingués per donar suport a la policia.
Davant de tot això, el millor que es pot fer, crec jo, és anar a buscar dades. A Noruega no tenim una situació tan conflictiva (tot i que sembla que la banda Foxtrot s’hi ha començat a infiltrar), potser perquè s’ha intentat que els nouvinguts quedin més repartits per tot el país, i se’ls demana un requisit lingüístic superior. L’Institut d’Estatística fa dècades que recull xifres de criminalitat i l’origen d’aquells que són acusats d’algun delicte. Si en mirem l’últim informe, del període 2015-2017, i ens centrem en els homes de 18 a 35 anys (aquells que arreu del món cometen més crims), hi trobem que el 4,1% dels noruecs amb pares noruecs d’aquest sexe i edat van ser imputats per algun crim, que els immigrants van ser un 4,6% i els noruecs amb pares estrangers un 6,6%. Ara bé, hi ha unes enormes diferències per origen: les xifres són d’un 9,6% quan mirem els immigrants iraquians i els palestins, però del 2,2% entre els filipins o del 3,1% si parlem dels búlgars.
Deixaré que siguin els sociòlegs que expliquin el perquè d’aquestes dades, però crec que se’n poden treure dues conclusions ràpides. La primera és que no té sentit atacar cap identitat concreta, perquè fins i tot dins els grups on hi ha més criminalitat, nou de cada deu no té problemes amb la justícia –això seria fer pagar moltíssims justos per poquíssims pecadors. La segona és que, malgrat tot, hi ha col·lectius amb problemàtiques concretes, on cal actuar amb decisió. Sé que molts periodistes defensen que és millor no donar cap xifra que vinculi immigració i delinqüència, però això dóna ales als demagogs i a les teories de la conspiració, que sempre presentaran una realitat molt més sòrdida. I també beneficia els polítics: si no és permès parlar d’una qüestió, és més fàcil de fer veure que no existeix. Fins el dia que la situació es descontrola com a Suècia, i llavors correm-hi tots.
