Sud-àfrica en flames: un brot espontani o una insurrecció?

Els sud-africans han estat la primera meitat de juliol enganxats als mitjans de comunicació –dels més convencionals a TikTok, de les notícies en línia a les antigues paraules impreses– per veure només una cosa: s’actuaria contra Jacob Zuma? Finalment el país aconseguiria una mica de venjança contra la corrupció, el saqueig, la destrucció d’institucions i les amenaces a la democràcia del país que el seu ex-president havia permès i defensat? Guanyaria l’estat de dret?

Zuma va saber reaccionar i, amb pocs minuts de marge, es va lliurar a la policia. Una hora més tard, ingressava en un “centre correccional d’última generació” d’aspecte força agradable, a Estcourt, un centre que havia trigat disset anys a ser reformat.

Va guanyar l’estat de dret. Les institucions que havien estat buidades tan voraçment durant els nou anys de la seva presidència demostraven fortalesa. El Tribunal Constitucional feia temps que es mantenia ferm. La policia, més vacil·lant, va saber entomar la gran quantitat de crítiques dels membres de la família i de la Fundació Zuma, però el va ficar a la presó. Cap dirigent del Congrés Nacional Africà (ANC) no ho va celebrar públicament, només van mostrar el dolor perquè aquest home hagués caigut tan baix. Per als qui no ocupen càrrecs elevats va ser un estrany moment de goig enmig d’una pandèmia planetària que ens ha tornat a confinar.

Les protestes, que havien estat discretes d’ençà que l’havien detingut,  dimecres a la nit, van  esclatar en una orgia de saqueigs, marxes, atacs xenòfobs, incendis, cremada de camions, apunyalaments, trets i blocatge de carreteres i autopistes diumenge. Semblava –i els aliats de Zuma es van afanyar a pregonar-ho– que era un home tan popular i amb tanta simpatia popular que seria inevitable un brot espontani de violència sagnant i de robatoris. Tot plegat era un fosc presagi si Zuma no era immediatament alliberat.

Hi havia –i continua havent-hi– coses molt importants en joc. Gràcies en part a la comissió d’investigació sobre la corrupció que Zuma va instituir i que després va menystenir, ara se sap que va permetre a la família Gupta de portar l’estat a la fallida, mitjançant l’emblanquiment de diners del crim organitzat. Com se sol dir, no n’hi ha un pam de net. D’ençà que va ser destituït per l’ex-president Thabo Mbeki (el 2005) fins avui, Zuma ha desplegat la seva infame estratègia legal de Stalingrad. S’ha oposat a cada un dels punts de què era acusat mentre adoptava el paper de víctima.

Però Zuma no és un heroi shakespearià, sinó un home amb peus de fang. Durant nou anys de president, va superar tots els entrebancs: va reorganitzar els gabinets per desestabilitzar els oponents; va forçar la disciplina de partit i es va enfrontar a diverses votacions de confiança; va permetre que els seus amics, la família Gupta, robessin 50.000 milions de dòlars, ara fora de perill a Dubai; i va dirigir l’estat i el partit, que va munyir com una vaca lletera i va utilitzar com un mur defensiu.

Va topar amb Cyril Matamela Ramaphosa, que el va succeir com a president de l’ANC i com a president nacional. Ramaphosa s’ha mogut amb un tarannà fred i calculador, que demostra que és un autèntic mestre d’escacs (Zuma té una passió per aquest joc). Ramaphosa ha superat Zuma i molts dels seus aliats a l’ANC (com ara el secretari general, Ace Magashule). Ho ha fet mirant de ressuscitar els òrgans d’estat, la investigació i la fiscalia, que havien estat greument danyats pel seu predecessor.

L’imperi de la llei –que havia patit força durant l’última dècada– sembla haver sortit de la rehabilitació. És possible que Zuma només sigui a la presó per un càrrec de desacatament, però la idea que el primer dirigent de l’ANC empresonat seria Zuma era una cosa inimaginable per a la majoria.

Per què la violència?

S’han donat moltes raons per a explicar la violència, el saqueig, la bilis racista i el vessament de sang que van esclatar. Per exemple:

• la frustració acumulada de gent famolenca que té poques perspectives de millora socioeconòmica;
• la desigualtat i l’escletxa d’accés a productes;
• les tensions ètniques dins l’ANC, amb el president que representa una tribu “minoritària” i aparentment mancat de legitimitat;
• la vella i estereotipada violència nacionalista zulu, que va esclatar al començament de la dècada de 1990;
• les tensions internes de l’ANC, que s’estenen als carrers; i més.

Tots tenen una part de veritat. Però cap no proporciona un fil narratiu que uneixi aquestes qüestions i actes de violència dispersos i alhora clarament organitzats. Costa d’entendre com és que l’empresonament de Zuma a altes hores de la nit, tot i que es va fer a la llum de les càmeres de televisió, va originar un brot tan generalitzat i destructiu, i aparentment espontani.

Aquest relat s’adapta perfectament a Zuma i als seus seguidors: la compassió per l’ex-president convertit en víctima va desencadenar un fervor patriòtic indeturable, que n’exalçava la popularitat i la condició de màrtir. La família, la Fundació Zuma i més van començar a bombardar amb aquest discurs i alhora la filla de Zuma va piular el vídeo d’una arma disparant trets al cartell de Ramaphosa. Tot sense gaire subtilitat.

Però quan la ministra de Seguretat de l’Estat va informar, el dimarts 13 de juliol al matí, que els seus agents havien pogut aturar els atacs prevists a les oficines de l’ANC i a la presó de Durban-Westville, les coses van començar a semblar diferents. Com van descobrir els plans? Qui hi havia al darrere? Com ho van aturar?

Quan “fonts impecables del servei d’intel·ligència i de les forces de l’ordre” van advertir que hi havia caixes d’armes a casa de Zuma, a Nkandla; quan hom recorda que la policia va admetre haver perdut unes vint mil armes durant la dècada del 2000… això ens ajuda a fer preguntes incòmodes.

De sobte, els actes semblen bastant més organitzats i menys espontanis.

Neeshan Balton, director executiu de la Fundació Kathrada, grup de pressió sense ànim de lucre, suggereix que una part de l’estratègia era causar un gran incendi: encendre molts focs i deixar que cremessin tot allò que calgués per desestabilitzar el projecte democràtic.

Això també s’ha de fonamentar en un pla.

El perill de suggerir que no era un conjunt d’actes aleatoris de gent pobra, irada perquè Zuma era a la presó, sinó més aviat un intent més o menys ben planificat i executat de desestabilitzar l’estat, és que “lligant caps”, tal com va aconsellar el ministre d’Empreses Públiques, Pravin Gordhan, es pot construir una xocant teoria de la conspiració.

La definició d’insurrecció és el fet aixecar-se contra el poder de l’estat, generalment mitjançant armes. Les conspiracions existeixen. Des dels foscs advertiments d’una altra matança com la de Marikana el 2012 en cas que es toqués Zuma, fins a la planificació de sabotatges contra les infrastructures municipals, passant per la revifalla de les flames de la violència xenòfoba, sembla molt difícil de menystenir la possibilitat de la insurrecció.

Hi ha gent pobra i famolenca, i l’estat se n’hauria d’avergonyir. Però els famolencs no es converteixen en saquejadors violents en nom dels saquejadors més coneguts que són a la presó. És possible que estiguin disposats a mobilitzar-se (saqueig, violència, marxes) darrere els organitzadors, però són els organitzadors que han de dur la iniciativa i que s’han d’enfrontar a l’estat de dret.

La corrupció prospera en un estat desestabilitzat amb institucions febles. No es pot permetre que Sud-àfrica torni a aquest espai perquè no hi haurà marxa enrere.

David Everatt és professor de governança urbana a la Universitat de Witwatersrand. Aquest article va ser publicat a The Conversation.