06.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 07.06.2019 - 07:25
Theresa May ha dimitit de primera ministra del Regne Unit, després de perdre tres vegades la votació de l’acord del Brexit al parlament de Westminster i sense possibilitats que fos aprovat en una altra.
Ho va anunciar fa dues setmanes, però el procés per a elegir el successor comença avui, amb la formalització de la renúncia com a cap del Partit Conservador i com a primera ministra, i durarà entre sis setmanes i vuit.
Mentrestant, continuarà al càrrec, de la mateixa manera que ho va fer David Cameron, que va governar tres setmanes després d’anunciar que plegaria, una volta fet el referèndum del Brexit.
D’acord amb el calendari, els candidats a ocupar tots dos càrrecs es poden presentar fins dilluns. Si només n’hi hagués un, seria elegit automàticament, però això és poc probable, perquè ja hi ha onze ‘tories’ que sembla que s’hi volen presentar. Ara, necessitaran l’aval formal de vuit diputats conservadors.
A partir del dia 10, els 313 diputats conservadors aniran descartant aspirants amb un seguit de votacions. Els candidats hauran d’obtenir el 5% dels vots (17 diputats) per passar de la primera ronda i el 10% (33 diputats) per superar la segona; i així successivament fins que només en quedin dos, a final de mes.
Seguidament, tots els militants del partit (124.000) podran votar entre ambdós candidats i a mitjan juliol es proclamarà el nou cap del partit i, per tant, el nou primer ministre britànic. Abans de les vacances d’estiu (final de juliol), s’anunciarà el nou dirigent, que assumirà els càrrecs.
Els aspirants a primer ministre
Theresa May, que ha mirat de gestionar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, va ser partidària de mantenir-s’hi. La major part de les crítiques que ha rebut han provingut del sector més euroscèptic, que li ha retret una posició negociadora massa feble. Gairebé tots els qui la volen substituir són de la línia més dura, partidaris de sortir de la UE tant si com no.
Els diputats dels partits britànics són molt independents i és habitual que dos membres del mateix partit votin d’una manera diferent. Els parlamentaris s’agrupen en famílies i solen votar d’acord amb la seva, per bé que alguns no en segueixen les instruccions o formen part de més d’una.
El grup més nombrós és el del bloc governamental, que correspon majoritàriament a diputats vinculats a l’executiu, bé amb càrrecs ministerials, bé amb càrrecs oficials del partit. Dins el govern, s’hi inclouen ministres i secretaris, i representen 141 diputats de 313. Entre aquests, hi ha candidats a primer ministre, com Michael Gove, un dels que té més possibilitats. Ministre de Medi Ambient, és un dels artífexs de la campanya del Brexit; s’ha mantingut lleial a May, tot i que ha expressat temor sobre el rumb del país.
En aquest grup fidel a la primera ministra també hi ha Jeremy Hunt, ministre d’Afers Estrangers, que ha passat de ser partidari de romandre a la UE a voler-ne sortir per ‘l’actitud “arrogant” de Brussel·les en les negociacions’; i també Andrea Leadson, defensora molt contundent del Brexit i dirigent dels conservadors al parlament fins el 22 de maig.
El segon grup més nombrós entre els conservadors és el dels partidaris més intransigents del Brexit, és a dir, els més bel·ligerants amb May, alguns dels quals s’oposen a qualsevol mena acord. Una de les cares més visibles és el polèmic Boris Johnson, ex-ministre d’Afers Estrangers i ex-batlle de Londres, l’altre artífex de la victòria del Brexit, juntament amb Gove, que no ha cessat de criticar l’estratègia de May en les negociacions. Molt popular entre les bases, amb un estil barroer (és el preferit de Trump), és un dels aspirants amb més opcions. Tanmateix, una part de l’electorat i dels diputats conservadors el critiquen durament, perquè no s’avenen ni amb les seves formes ni amb les seves preses de posició.
Dins el mateix grup, els altres candidats més coneguts són Dominic Raab, ministre del Brexit durant quatre mesos i partidari d’una sortida dura, i Sajid Javid, ministre d’Interior, de l’ala més conservadora del partit (i devot de Margaret Thatcher).
A més, hi ha un grup, d’una cinquantena de diputats, que barreja diputats favorables a romandre a la UE i a sortir-ne; accepten el resultat i volen una sortida negociada. En darrer lloc, a banda més euroscèptics que no s’han situat en cap grup i els qui no s’han definit, trobem uns quants diputats partidaris de fer un altre referèndum del Brexit, i que tenen per candidat Sam Gyimah, ex-ministre d’Universitats.
Un nou sistema de partits
El cap de l’oposició, el laborista Jeremy Corbyn, vol que qualsevol que assumeixi el càrrec de primer ministre convoqui eleccions immediates per deixar ‘que el poble decideixi el futur del país’.
Però difícilment hi haurà eleccions abans de la sortida de la Unió Europea, que s’ha de fer abans del 31 d’octubre. El sistema polític s’ha capgirat aquests darrers mesos, amb el Brexit com a eix central del debat públic. N’han sortit perjudicats els dos grans partits, conservadors i laboristes, que són més ambigus en aquesta qüestió.
A les eleccions europees, si bé tenen una participació baixa i amb molt vot de càstig, va guanyar el Partit del Brexit, el nou partit de l’euroscèptic Nigel Farage, clarament partidari del Brexit; la segona força van ser els liberals, que demanen fermament que es repeteixi el referèndum sobre la sortida de la Unió Europea. Els conservadors van ser cinquena força, amb menys d’un 10% dels vots.
Els problemes per als conservadors i els laboristes són clars, segons les enquestes. Només un 45% dels qui el 2017 van votar els tories ara hi tornarien; en canvi, un 38% diu que votaria el Partit del Brexit i un 11% els liberals.
Així mateix, només un 47% tornarien a votar els laboristes. Un 27% es decantaria pels liberals i un 11% pels Verds. El laborista Alastair Campbell, ex-portaveu de Blair, fins i tot va ser expulsat del partit per haver dit que havia votat els liberal-demòcrates. Segons una enquesta, un 41% dels militants laboristes (512.000) van votar una candidatura diferent a les europees. Entre els conservadors, aquest percentatge s’enfila al 67%.
La major part de partidaris de romandre a la Unió Europea van votar els liberals; per contra, entre els favorables a sortir-ne van votar el Partit del Brexit. Cal veure si la intenció canvia una vegada resolt l’encaix del Regne Unit a Europa o, per contra, la política britànica tal com la coneixem fa un tomb irreversible.
Un altre referèndum?
L’escenari encara és incert malgrat la substitució de Theresa May, perquè no sembla que hi hagi cap acord que satisfaci la majoria del parlament britànic. Els britànics voldrien el benefici econòmic sense complir les obligacions associades: la contribució, la lliure circulació de persones i la prevalença de el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Però Brussel·les considera indissociables les quatre llibertats (lliure circulació de mercaderies, capitals, persones i serveis) i es veu molt difícil un encaix que satisfaci totes dues parts.
Corbyn, cap dels laboristes, que podria facilitar l’aprovació de l’acord, vol mantenir el Regne Unit al mercat comú, però això no és acceptat pels qui volen recuperar el control de la circulació de persones. Alhora, una part molt important dels laboristes demana fermament una altra votació.
Cal afegir-hi el conflicte sobre la frontera irlandesa, també de mal resoldre. Els unionistes s’oposen frontalment a un estatus especial per al Nord d’Irlanda, perquè pensen que viola la integritat territorial; en canvi, la majoria de nord-irlandesos, que van votar a favor de romandre a la UE, no volen cap mena de frontera amb la República d’Irlanda, una mesura que podria afavorir una reacció a favor d’un referèndum d’unificació.
El nou primer ministre haurà de fer equilibris, de la mateixa manera que ho ha fet May, perquè Westminster tampoc no accepta una sortida sense acord. El parlament podria demanar eleccions abans en lloc d’acceptar un Brexit sense acord, i això podria implicar un canvi de majories. Tanmateix, si la societat és dividida entre romandre a la UE i sortir-ne, també és dividida sobre si cal fer eleccions o un segon referèndum.
Per tant, sembla que la substitució de May, més que el final del problema, serà només la continuació d’una situació incerta que pot arribar al 31 d’octubre encara amb totes les incògnites per resoldre.
