11.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 12.01.2022 - 12:00
La mort de David Sassoli ha commogut la política europea. D’ençà del setembre de l’any passat, quan va tenir una pneumònia greu, el president del Parlament Europeu ha estat molt absent per raons de salut, fins a la darrera hospitalització, el 26 de desembre, que no ha pogut superar. Aquests darrers mesos del 2021 van ser precisament els més intensos en la negociació per a rellevar-lo al capdavant de l’eurocambra, perquè el seu mandat venç la setmana vinent, quan s’haurà de votar un nou president. Aquesta elecció formava part de l’acord –pres la primavera del 2019 pels grans grups de la cambra– que el va fer president contra tots els pronòstics. La seva figura, conciliadora i antidogmàtica, capaç d’imposar el seu criteri per damunt dels interessos del seu grup parlamentari, el socialdemòcrata, li ha valgut el reconeixement de la majoria dels partits. Ja fa mesos que es va obrir la capsa de Pandora de la seva successió, que sembla tenir un nom clar, el de la conservadora maltesa Roberta Metsola, però que té un punt pendent de resoldre: qui hi haurà a la sala de màquines, movent els fils d’aquesta vasta institució.
Metsola ja és, de fet, la presidenta en funcions del parlament d’ençà del traspàs de Sassoli, perquè li correspon com a vice-presidenta primera, d’acord amb el reglament. I tothom ja té coll avall que li succeirà, sobretot perquè el mes passat els socialistes van desistir de retenir aquest càrrec. El PP europeu la va designar formalment candidata al càrrec al novembre, però de primer els socialistes s’havien resistit a cedir el càrrec, amb l’argument principal que els populars, amb l’adeu de Merkel i l’elecció del socialdemòcrata Olaf Scholz, ja no governen en cap dels grans estats. El cas és que Sassoli mateix havia mantingut la intenció de continuar, i no fou fins el 15 de desembre que va anunciar a la seva pàgina de Facebook que hi renunciava. “Us agraeixo les nombroses sol·licituds, però he decidit de no tornar-me a presentar a la presidència del Parlament Europeu. El front pro-europeu correria el risc de dividir-se, i seria anar contra la meva història, les nostres conviccions, les nostres batalles. No ho puc permetre”, escrivia Sassoli. Adduïa principalment que el vot dels dos grans grups es trencaria si ell presentava candidatura contra Metsola.
El pas enrere de Sassoli va afavorir que el grup socialdemòcrata donés via lliure al compliment del pacte amb el PP europeu. La presidenta del grup, l’espanyola Iratxe García, es treia un pes del damunt, perquè, d’una banda, es retirava un candidat que ni ella ni una bona part dels seus col·legues, sobretot els espanyols, no veien amb bons ulls. Fou ella qui va tenir una dura topada amb Sassoli el mateix dia que es va fer pública la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras. Aquell dia García va provar d’aturar la declaració del president en què exigia a l’estat espanyol que la complís i que reconegués la condició d’eurodiputats tant de Junqueras com de Puigdemont i Comín. “No ho pots fer això, a Espanya! T’adones de què ets a punt de fer?”, va cridar García a Sassoli.
Però a la presidenta del grup socialista també li va anar bé la renúncia de Sassoli per a poder mantenir el joc d’equilibris parlamentari amb el PP, tot revestint-lo d’exigències i de fiscalització de la gestió de Metsola i de les seves prioritats. “Qualsevol suport del grup socialdemòcrata a un candidat del PPE per a presidir el parlament dependrà de si és possible d’establir una agenda que reflecteixi les prioritats de la nostra família política, que ha guanyat terreny clarament d’ençà de les darreres eleccions europees del 2019 i necessita ser justament representada”, deia Iratxe García. I advertia: “Volem escoltar la candidata del PPE perquè alguns dels seus punts de vista són inacceptables per a nosaltres.”
García es referia a la reiterada oposició de Metsola al dret de l’avortament, l’aspecte que ha despertat més crítiques entre els diputats progressistes a la seva candidatura. En canvi, la seva defensa dels drets de les persones LGBT i una posició més oberta en relació amb la política migratòria han estat més ben rebudes. Si és elegida, Metsola esdevindrà, a quaranta-dos anys, el president més jove de la història de l’eurocambra.
Qui mou els fils?
Però aquest suport del grup socialdemòcrata no seria de franc. Els socialistes exigeixen que hi hagi un canvi no tan visible però més profund en l’estructura del Parlament Europeu, i per això volen que, en contrapartida, plegui el secretari general de la cambra, el poderós Klaus Welle. Ocupa aquest càrrec d’ençà del 2009, ja fa tretze anys, i és el segon que més temps s’hi ha mantingut, després de Hans Nord (1963-1979). El secretari general és una figura molt poderosa, perquè pot arribar a acumular molts anys de gestió, tot dirigint el funcionament i les dinàmiques de la institució més enllà dels mandats dels presidents, molt més fugaços i marcats temporalment. El secretari general no té límit de mandat, i només és rellevat si plega o si el fa saltar un acord polític entre els grans grups.
I Welle, com a membre de la CDU alemanya, ha encarnat el poder conservador en els engranatges de l’eurocambra. Per això els socialistes voldrien que se n’anés i rellevar-lo per Markus Winkler, de l’SPD i també alemany, que és secretari general adjunt i que fou cap de gabinet de Martin Schulz quan va presidir el parlament. Però el PPE no ho farà pas fàcil. Welle ha fet créixer l’estructura de personal i la direcció de l’eurocambra.
Un exemple, que tenim ben present. Welle ja era secretari general a la legislatura anterior, amb la presidència d’Antonio Tajani. El maig del 2019, ell fou el responsable d’impedir que Carles Puigdemont i Toni Comín, com a eurodiputats electes, accedissin a les dependències de l’eurocambra per a obtenir les credencials. Welle fou qui va ordenar al personal de seguretat que no els deixessin entrar. Curiosament, un ex-cap de gabinet de Welle, Freddy Drexler, és el cap dels serveis jurídics del Parlament Europeu, que s’han arrenglerat repetidament amb la posició espanyola contra els drets com a eurodiputats de Puigdemont, Comín, Ponsatí i també d’Oriol Junqueras. Perquè, si bé és cert que la responsabilitat d’haver retirat l’escó de Junqueras era de Sassoli, com a president de la cambra, aquest ho va fer d’acord amb allò que li van dir els serveis jurídics, que van considerar que calia acatar la resolució del Suprem de no deixar-lo sortir de la presó. Drexler fou cap de gabinet de Welle al començament del mandat, entre el 2009 i el 2011, però el van haver d’expulsar per l’escàndol derivat de la denúncia d’una treballadora de l’eurocambra, que els acusava, tant a Drexler com a Welle, d’afavorir ascensos en canvi de favors sexuals. Drexler va saltar i fou recol·locat als serveis jurídics, on encara mou els fils.
Aquest cas és sobre una peça d’un engranatge més gran, que és el que hi ha en joc en la negociació política que acompanyarà la renovació en la presidència del Parlament Europeu. És possible que Welle sigui rellevat ara. Si no es posen d’acord en la manera de fer-ho, si el PPE no cedeix i el grup socialdemòcrata no troba aliats per a forçar el canvi, probablement el secretari general continuarà manant fins a les següents eleccions europees, el 2024. Pel cap baix.
