Jo m’ofereixo per substituir la consellera Borràs

Fa pocs dies que hem sabut que Laura Borràs deixarà la conselleria de Cultura de la Generalitat perquè es presentarà a les eleccions espanyoles. Vaja! Un altre cop, la política institucional menysté el món de la cultura: Santi Vila també va deixar la conselleria per agafar un altre càrrec en el govern de Puigdemont; quan Ada Colau va pactar amb els socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, la primera cosa que va fer va ser desprendre’s de Cultura i oferir-la a l’infaust tàndem Collboni-Marcè; ara Laura Borràs, que ha fet estendard del seu coneixement de la matèria, abandona el vaixell per a dedicar-se a la ‘gran política’. La cultura és per a tots un trampolí, una terra erma per a travessar, una mena de purgatori que, amb temps més llargs o més curts, ha de permetre l’accés al territori celestial, el que dóna vots, vistositat i pompa.

Mentrestant, als professionals de la cultura catalana, inclosos els milers d’usuaris que van als museus, teatres, llibreries, concerts, etcètera, els importa una llufa qui posin al davant de la conselleria. Tothom és conscient de la provisionalitat de tot plegat. Laura Borràs farà veure que el seu pas a la política espanyola és un sacrifici personal, que ella volia continuar on era, però, sigui veritat o no (amb l’excusa dels sacrificis personals hi ha molts polítics que ens han endinyat les mentides més inversemblants), el cas és que tot el que no ha fet (subratllem el no) i tot el que ha dit s’ha demostrat intranscendent, banal, innecessari, frívol i, especialment, danyós.

Ara i aquí, però, jo em rebel·lo davant d’aquesta sensació de càstig de tragèdia grega, com si el destí de la política institucional que es dedica a la cultura fos que ens prenguin el pèl i la pell quan ho creuen oportú. M’hi rebel·lo perquè això no és una tragèdia grega de cap de les maneres; vistos els arguments, els personatges i els actors que els representen és més aviat una pel·lícula d’aquestes de l’imperi ianqui on tot és aparador, espectacle alienant i  falta de substància. Hem de tornar a reivindicar una professionalitat en l’àmbit de la cultura, una permanència i una dedicació que vagi més enllà de les necessitats dels polítics de torn. És per tot això que he pres una decisió: vull ser el nou conseller de Cultura de la Generalitat.

Sí, m’ofereixo per substituir Laura Borràs al capdavant del Departament de Cultura. Sé que ho puc fer bé. Sobretot perquè puc prometre solemnement que no faria passar mai davant dels interessos generals de la cultura catalana els interessos d’un partit polític ni del govern de torn. Puc prometre, per tant, que la meva ètica m’impediria de deixar la conselleria i la responsabilitat que implica per a escometre reptes polítics personals. Si fos el cas, el meu sacrifici seria quedar-me al càrrec pel qual seré designat i no aspirar a res de presumptament més estimulant. Si m’escullen per quatre anys, m’hi estaré quatre anys; si és per quinze dies, la revolta haurà de ser més ràpida. Ja n’hi ha prou de provisionalitats i trampolins.

Puc prometre més coses: la més important és que el dia mateix del meu nomenament començaré a trucar a molta gent perquè m’ajudi a regenerar la cultura catalana. No, no comenceu a sospitar: com que no sóc de cap partit, no comptaré només amb els qui esperen permanentment prebendes dels correligionaris que arriben al poder; jo demanaré la col·laboració d’amics i d’enemics, de gent amb qui vaig de festa i d’aquells amb qui fa anys que no tinc tractes. La regeneració de què parlo no pot ser cosa d’una persona ni d’un partit polític ni tampoc d’un sector cultural exclusivament. És feina de tots. Una feina permanent, plena de discussions, és clar, i jo faré només d’àrbitre per pactar polítiques culturals que respectin les minories i no siguin greuges per a les majories (la frase és així, no m’he equivocat en redactar-la).

També em comprometo a no escriure mai un text institucional (i menys encara a deixar que algú l’escrigui per mi); a no fer conferències de premsa per a anunciar fum (com hauran fet tots els meus predecessors); a no anar mai a les inauguracions d’actes culturals per evitar que la meva presència oculti el veritable protagonisme, el dels creadors; si mor algú important i el periodisme mandrós em demana l’opinió, diré que primer preguntin als qui en saben; faré pedagogia entre els teixits culturals del país que reclamen la presència dels consellers de Cultura per fer-los entendre que aquest servilisme s’ha d’acabar. Reunions per a treballar, totes; actes per a aparentar i fer-se fotografies, mai més.

Ja sé que els qui heu arribat fins aquí penseu que, en aquestes condicions, jo no seré mai conseller de Cultura del nostre país. Però potser aquest és el problema principal, que ni nosaltres mateixos ens creiem que els nostres representants polítics puguin confiar en una persona independent. I, mentrestant, anem inflant el seu globus i es desinfla proporcionalment el d’un horitzó més lliure per a la nostra ‘dissortada pàtria’.