Per a recuperar el subjecte polític independentista

Vaig ser a la concentració commemorativa del Primer d’Octubre arraconat, al passeig de Lluís Companys, amb dos matrimonis de Badalona, amics de fa anys: Abel Mariné i Núria Casals, Francesc Planas i Carme Aymà. La densitat humana arreplegada ens va impedir de seguir els discursos, perquè els organitzadors no van tenir la pensada de distribuir altaveus al llarg del passeig perquè els distints oradors arribessin a tothom. Em permeto d’avançar que cap de nosaltres no hauria participat en les xiulades, de tan irritats i tristos –paraules de Núria Casals– com ens trobàvem davant un espectacle d’odi caïnita que es representa sense pudor als ulls del món. Que l’anomenada classe política ens hagi deixat en l’estacada autonomista admet moltes explicacions, prou raonades en aquest diari, però que rebaixi la moral independentista al nivell d’una disputa de marmanyeres no té perdó de Déu. Però anem al que voldria explicar en aquest article.

Crits, xiulets, imprecacions, i totes les maneres que se’ns acudeixi de protestar contra els mals de la Pàtria, representats ocasionalment pels oradors d’un acte públic, no és que formin part de la inneg(oci)able llibertat d’expressió, sinó que constitueixen una mostra indiscutible d’higiene col·lectiva, tant si ho practiquen seguidors d’una part de l’espectre polític com si ho fan col·lectius decebuts, mestresses de casa, doctors en física quàntica, o estudiants d’arqueologia, incloent-hi els habituals “provocadors”, que de tot hi ha d’haver en la vinya independentista. Ara bé, aquesta basca reactiva no garanteix cap cura del cos colonitzat, si no és aplicant-hi remeis radicals, en forma de trencament amb el medi que n’és la font contínua d’infecció. I, en el nostre cas, el medi és el sistema polític autonomista, provocador dels mals que cap xiulada, imprecació o crit no podrà evitar.

Fa unes setmanes, ja vaig dir aquí que no combregava amb l’estratègia de crear una llista cívica per part de l’ANC, perquè em sembla que no superaria els límits del sistema imperant i imperatiu de la constitució espanyola, mentre que el moviment independentista ha donat proves amb escreix que podia establir una nova relació amb el poder constituït mercès a la seva capacitat per organitzar-se des de baix. Fet i fet, una llista cívica no es desmarcaria de la manera clàssica dels partits a l’hora de cercar equilibris, distribuir càrrecs, repartir espais, i, en definitiva, de crear lideratges a priori, únicament legitimats pel segell que els avali, perquè, al marge dels mèrits contrets en anteriors combats i espais, el cert és que els seus representants haurien de tornar a demostrar la seva vàlua en un procés d’independència, inèdit fins avui, per la via directa. I no sabem per quins set sous els nous lideratges ho farien millor que aquells altres que semblaven disposats a donar-ho tot, fa cinc anys, per assolir la llibertat nacional. Amb tot això, vull dir que no em sembla que l’ANC hagi de competir, com un partit més, en la recerca del vot independentista per a fer-lo entrar en la cleda d’unes eleccions autonòmiques: la pretensió que el votant independentista, irritat i trist per tot el que li ha tocat de viure, donarà el seu vot a una força electoral més, per molt respecte que senti per la sigla, em sembla voluntariosa i gens realista. És il·lusori pretendre d’apel·lar a una represa del moviment tancant-lo en un electoralisme autonomista absolutament desprestigiat per a l’objectiu d’alliberar-nos.

En conseqüència, no em sembla que calgui ampliar l’espectre electoral amb noves forces, sinó reunir en un feix les que actuen en distints espais de lluita. En aquest sentit, penso que l’ANC hauria de constituir-se incondicionalment en punta de llança del Consell de la República per donar-li amplitud, diversitat i riquesa, o sigui, per fer-lo bategar amb el cor del país. Una entitat anomenada CDR-ANC, amb un programa nacional, una xarxa local, i una personalitat com Carles Puigdemont al capdavant –que ha donat mostres sobreres de  resistència i perseverança per a superar els errors de 2017–, aniria directament a guanyar unes plebiscitàries per a proclamar la República i sostenir-la en tot el territori com a objectiu immediat. El CDR-ANC constituiria un bloc de poder autosuficient capaç d’enfrontar-se al poder de l’estat sense limitar-se a les giragonses autonomistes gràcies a una mobilització general sense precedents. Amb un objectiu i uns mitjans d’aquest mena, superaríem el sistema partidista en què ens trobem, perquè el president Puigdemont ja no seria un home de partit, sinó un líder nacional amb el suport d’un moviment de masses que necessita unitat, programa i lideratge per a tornar a ser el subjecte polític de les últimes dècades. No escoltaré els escandalitzats pel “populisme”, l’“apartidisme”, o altres amenitats, respecte a aquesta proposta: que em nomenin un partit on el president, el secretari general, o àdhuc la tresorera, no siguin un “cèsar” aclamat per una massa d’adherits. El sistema democràtic ha evolucionat en aquesta direcció, com a mirall d’uns estats que han absorbit tot el poder fins a convertir els ciutadans en votants desinformats, a mercè de mitjans de comunicació venuts al capital, i víctimes de totes les “crisis” produïdes per un sistema incapaç de regeneració. I cap politòleg d’urgència ha de dir-nos per què dimonis una nació oprimida no hauria de crear un poder resolutiu propi, amb el suport d’un moviment d’alliberament com no n’hi ha cap a Europa. Amb el benentès que aquest poder resolutiu serà obligat de cedir al moviment que el vindicarà i el defensarà tot el poder constituent, un cop assolida la indispensable llibertat nacional. I reitero que, per molt transversal que sigui, el moviment haurà de practicar una política emancipadora d’esquerres en una Catalunya tan injusta i desigual com la que tenim, sotmesa a l’exacció espanyola i a una classe empresarial subordinada i oportunista. Contràriament, no reeixirà.