Sturgeon i els ecos catalans del debat escocès

De ben segur que ha estat un error vincular l independentisme amb partits i entitats .
Si fallen els partits, falla l objectiu desitjat.
Si les entitats fallen, perquè estan dividides i no tenen un full de ruta clar (les llistes cíviques trencaran l ANC? El secretariat esta dividit), l objectiu s’aflebleix.

Qui és que no falla mai? Qui és que no pot ser manipulat molt de temps seguit? El poble organitzat.
Amb lideratges temporals i no professionals. L independència la faran amateurs, persones sense interessos creats però molt ben organitzades.
L exemple és la campanya pels referèndums locals ( on queda avui l esperit d Arenys?).
Ara que l’ SNP falla, començarà el veritable moviment per a la independència escocès.

És difícil de valorar sense saber´-ne més informació.
Ara bé, com a premissa, la dimissió (s’entén la voluntària, no la obligada per la immediatesa del cessament) honora a qui la practica i l’explica coherentment. És a dir, prefereixo persones que diuen, “aquesta línia roja de dignitat ja no vull creuar-la, que no pas els “Icetes” de pacotilla que, sent igualment impotents, no marxen ni amb aigua calenta perquè no saben fer res més que conspirar.
La societat té un problema si les persones decents i competents volen plegar de la política perquè l’ambient general és vitriòlic (i no asseguro que la sra Sturgeon sigui o no competent i decent, no en tinc prou dades) Ja ha passat una situació similar amb l’ex-premier ministra de Nova Zelanda. Me les vull imaginar honorables, tant per la seva gosadia d’haver provat el poder, i per la clarividència de deixar-lo abans que aquest els podreixi.

INDEPENDENTS DELS PARTITS POLÍTICS
És un error vincular la campanya per la independència al suport als partits polítics, com molt encertadament diu Partal al titular, però encara hi ha una obvietat prèvia, molt pedagògica:
– No es pot fer una revolució per canviar els fonaments de l’estat des dels propis fonaments.
És indiscutible que els partits polítics són els fonaments de l’estat, de manera que la independència d’Escòcia, i la independència de Catalunya, consisteix a ser independent dels partits polítics.

Quin és el motor de la independència? El maltractament per part de l’Estat. El maltractament per part de Londres en termes d’incompliment de la ‘devolution’ no es pot comparar ni remotament al maltractament grotescament absurd que patim tots els catalans, independentistes o no. Al Regne Unit l’estratègia de llarg termini per mantenir la Unió consisteix en ‘guanyar els cors i les ments’. Aquesta estratègia és absolutament aliena al tarannà espanyol. L’hidalgo espanyol s’empassa abans un sabre que l’orgull. Així, paradoxalment, si ens ho mirem des d’una perspectiva històrica nosaltres ho tenim ‘millor’ que els escocesos. Espanya pateix un handicap genètic sever: només sap guanyar humiliant, però tot guanyant no pot evitar greixar el motor de la nostra independència. Hi ha errors (‘desaprofitar’ el Brexit), errors greus (la taula de ‘diàleg’), i la reacció vuitcentista a l’1-O. Tard o d’hora podrem desempallegar-nos d’aquesta púrria autonomista que ens governa i articular políticament el nostre anhel d’independència.

Quan arribeu a una ciutat i passegeu per ella el 99% de l’arquitectura o les escultures que observem no sabem qui les ha fetes, ni els manobres que les van materialitzar.

L’historiador suís Wöfflin (1864-1945) va parir una Història de l’Art sense esmentar cap autor basada en les formes, en els llocs, en els estils, etc i llurs continuïtat al llarg dels segles per poder agrupar accions persistents que el centre Warburg continua investigant com a corrents subterranis compost d’una xarxa d’influències que connecta des del passat més primitiu amb present i futur.

La darrera entrevista a Eudald Carbonell, deia que triomfaríem de totes totes, perquè estàvem presenciant la caiguda de tots els líders.

Què tal una independència efectiva sense noms?

Costa, però, d’imaginar, però de líders, ho som tots.

Si cadascun reguem la planta de manera anònima eixa estructura creixera com tampoc tenim clar en la realitat quina branca o quina altra, d’arrel xupla tal part de sodi, de fosfat o d’aigua, o totes alhora, com s’esdevé en la Natura. Però totes el nodreixen.

Josep Blesa (València)

Molt d’ acord amb el comentari del Sr. Subirana. Mirem l’ ANC, les bases volen un llista cívica i s’ acabarà trencant per dalt, perque els membres de la executiva propers als partits faran tot el possible per fer-la descarrilar.
La mateixa presidenta Forcadell, ahir, venia a dir que es penedia d’ haver impulsat JuntsxSi. La de retrets que es deu haver emportat d’ en Junqueres.
Penso que hi ha un camí i que ha de ser independent dels partits politics, que, com està prou clar, tenen l’ objectiu de viure de la politica. Els independents a les llistes només els volen a l’ hora d’ arreplegar vots.

Segurament el camí passa pel Consell de la Republica, tot i que els mitjans de comunicació segrestats i/o afins a ER li han fet, fan i faran el buit, crec que no podem oblidar el seu potencial.

Els partits politics formen part de l’ establishment. Són importants en la mesura que representen llibertat ideològica i d’opcions polítiques però s’han convertit en un “acartronament” d’interessos i de professionals que viuen dels seus diners.
Els partits polítics catalans formen part del conglomerat de partits politics espanyols. A partir d’aquí, demanar que protagonitzin la secessió de l’estat és una cosa “contra natura”. Necessiten el recolzament de les institucions hispàniques i les institucions hispàniques tenen l’obligació de preservar la seva existència. Tenen l’obligació de preservar l’estat. Tenen l’obligació de mantenir tot el territori.
Una taula de diàleg Catalunya – Espanya, per negociar la independència, és impossible perquè no pot ser. Com tampoc podia ser que els tribunals anglesos autoritzessin un nou referèndum escocès si veien que guanyava la independència. Les institucions britàniques també tenen l’obligació de conservar l’estat.
Ens confonen amb les taules de diàleg o de negociació. Les negociacions i els diàlegs són bons però també han de ser útils. Com es pot negociar la destrucció d’un estat? L’estat et diu que ha de defensar l’unitat del seu territori. El Bolaños fa una feina impecable.
Quan Catalunya hagi decidit que se’n va, aleshores, pot seure en una taula i negociar (seriosament) la manera en què uns i altres establiran unes relacions i es repartiran els “trastos”.
Això serà una bona feinada però amb un sentit més lògic.
Ara, el nostre govern, format per un partit que només té 33 diputats de 135 només fa que enredar-se i enredar-nos amb tripijocs i fotre’s clatellades contra la paret.

Hi ha cap manera de fer que el procés d’independència estigui en les mans d’un moviment civil i no de partits polítics?. És una pregunta molt pertinent però malauradament la resposta és que tan se val. Mireu què passa amb l’ANC, a punt d’escindir-se, amb gent dels partits a dintre estirant cap els seus interessos. Acceptem-ho, avui la independència no és una fita que ocupi el primer lloc en l’agenda dels partits polítics. Els moviments civils neixen i moren contaminats pels partits. Jo em pregunto: com fer que la independència de Catalunya ocupi tot l’espai civil i polític com va passar amb el moviment antifranquista. El dia que partits, sindicats -MOLT IMPORTANT- i societat civil entenguin que la primera pedra per construir un país nou, més just, més pròsper, més ric, que garanteixi la justícia social a tothom -als que hi som i els que han de venir- i que garanteixi la sanitat, l’educació i un sostre sense cap tipus d’exclusió, aleshores si que estarem en pendent ferroviària sense fre cap a l’alliberament nacional.

A Catalunya malauradament no tenim cap partit equivalent a l’SNP. ER és el que està mes allunat en aquest moment d’aquest partit, en quan a JUNTS és el projecte que intenta construir. Un partit que inclogui a totes les classes socials i que el seu objectiu primer sigui la llibertat del país.

No es preocupi més, convergència no tornarà. O potser veu a la seva presidenta Laura Borràs que el seu projecte per a Catalunya sigui una autonomia espanyola, o Jordi Turull amb declaracions recents : “Em poden inhabilitar de per vida, seguiré lluitant per la independència”. A qui coneix de Junts que no estigui disposat a lluitar per la independència de Catalunya?

Que Sturgeon plegui és una lliçó també per al dirigents catalans. Si no et veus en força per tirar endavant allò a que t’has compromès, plega i no canviïs els estatus per a seguir manant una temporada més i enganyar al electors que tan votat.
Escòcia i el seu desig d’independència tot i una temporada convulsa pot quedar reforçada, perquè el que no perdona la gent son les mentides i la traïció.

Per a entendre el que passa amb el moviment independentista escocès, recomano de veure el documental La mentida: https://lamentida.cat/

Veureu que, en el seu editorial, en Vicent Partal n’amaga la tupinada del referèndum d’independència.

I és que en Vicent Partal, com a empresari responsable, primer de tot defensa la seva empresa, Vilaweb, de tot possible tancament per part del poder. I fa bé.

Per això, en les coses realment importants mai no diu res que pugui fer-lo entrar en conflicte amb el poder.

Per exemple, durant l’octubre del 2017, abans del dia 27, en les seves trobades arreu del país amb els lectors, recomanava calma, amb la justificació que, si els nostres polítics havien arribat tan lluny, bé els havíem de fer confiança i continuar posant-nos a les seves ordres —calma i confiança que tots ja sabem que van ser disparar-nos un tret al peu.

Com per exemple, ara mateix, en la seva conferència d’aquest divendres dia 9 davant la Sectorial de la Gent Gran de l’ANC, que teniu en aquest videu: https://www.youtube.com/watch?v=0G7p3uf5lI0
Veureu que, davant les preguntes dels oients, entre altres coses diu:
—–que que, pel que fa a la llista cívica que intenta empènyer l’ANC, és un error de posar-s’hi ara, que ja hi haurà temps de fer-la al seu moment, abans de les eleccions catalanes.
—–que, a les eleccions catalanes, si no hi ha cap opció que li agradi, s’abstindrà
—–i que no passa res si, a conseqüència de les abstencions dels independentistes, guanya el PSC i acaba governant a la Generalitat.

La primera afirmació apunta a aconseguir que la llista cívica no es faci, ja que una cosa tan nova, si es vol fer bé, exigeix una preparació de temps
La segona afirmació apunta a aconseguir que el màxim nombre possible d’independentistes no votin, i així permetin que guanyin els altres (fa molt de temps que he après que, en totes les eleccions, sempre s’ha d’anar a votar, no pas pel millor, perquè pot ser que tots siguin un desastre, sinó perquè no guanyin els altres, és a dir, el verdader enemic)
La tercera afirmació apunta a aconseguir que admetem els socialistes espanyols com a acceptables governants de la Generalitat (que tots sabem que no tindrien cap vergonya a acabar de desfer el procés de recatalanització del país engegat per la Convergència de Jordi Pujol, i així acabar-nos d’enfonsar en la continuació modernitzada del negre castellanisme de sempre)

Com podeu veure, Vilaweb i en Vicent Partal són una bona cosa, per a nosaltres els catalans, sempre però que al moment de la veritat no en fem cas.

No en sé gairebé res del procés escocès, però el punt de vista de Rubén F.Pola (23:16) em sembla tan clarificador que el meu aferrament al que diu, és total.
Crec també que aquesta sensació de “presa de pèl” que tenim i que segueix en augment cada dia, correspon del tot, a aquesta creixent acomulació de privilegis, d’aquesta secular classe política espanyola, que mai ha viscut de cap treball.
En tot cas, si que ha procurat reforçar sempre aquesta acomulació de poder, que els permet viure com a grans acabalats, a sobre d’aquests eficients esclaus catalans, eternament a la seva disposició.
Qui cregui que – per negociació o quelcom així – deixaran d’exercir cap de les crueltats que creguin necessàries pel manteniment d’aquest statu quo -tant indispensable per a la seva supervivència-, no és que estigui equivocat, és senzillament que no entén o no ho vol entendre.
La darrera mostra d’aquesta situació, ha estat aquesta ruptura que amb tant d’afany ha protagonitzat aquest senyor dirigent de la part autoanomenada “pota negra” de l’independentisme, que respon al nom de Oriol Junqueras .
No és doncs de rebut, atribuir la nostra dependència a Espanya, a aquesta suposada incapacitat nostra de no saber organitzar-nos i així no donar resposta, a aquesta situació d’esclaus perfectes respecte dels nostres amos espanyols.
En fi que ho sento, però crec que “algú ho devia dir”.

la Independencia la decide y promueve el pueblo.Los partidos deben hacer lo que sus electores les piden y poner todos los medios para conseguirlo. Seria mejor para nosotros y para Europa .Ningun político me ha convencido de ello sino mis deducciones con información real. Llevar a juicio del proces” a unas personas es de ignorantes puesto que ellos no son los que han hecho algo mal sino yo y muchísimos más que hemos actuado según nuestra conciencia y por supuesto pienso que NO hemos hecho nada mal y menos un delito.

Déu nos en guard a l’independentisme català de ser com l’escocès. Més ens val assumir que som com Irlanda del Nord, i ràpid.
Per cert, sobre les conseqüències del Brexit… Desastroses per a qui? Per Europa? Bé, crec que d’això anava la cosa, no?
Grant part del catastrofisme es va poder autocomplir gràcies a la Covid; ara bé, amb dades serioses a la mà i amb el biaix de la pandèmia (i el polític!) esmenat, no està tant clar que hagi estat un desastre.

Estic d’acord amb Jaume Riu (23:05) quan diu que “No es pot fer una revolució per canviar els fonaments de l’estat des dels propis fonaments” com ara els partits polítics.

El contrari és creure que el baró de Münchhausen havia pogut treure’s a si mateix i el cavall que muntava d’un pantà, estirant-se els seus propis cabells.

I és clar que els hem votat nosaltres, senyor Antoni Cuadrench (14:17), “els partits que tenim són els que nosaltres hem votat.” Però això no ens condema a fer-los servir per a tots els usos i necessitats que se’ns presentin. Els cabells tampoc no serveixen. La Constitució espanyola l’hem votada a gust o a contracor, i no serveix per fer la independència… Que podríem canviar-la? Sobre el paper, sí, però confio més en la solució capilar.

Aquesta solució de salvar-se pels cabells propis ens la proposa avui en Josep Blesa (23:40), quan compara la independència d’un país a un jardí sense jardiners de plantilla on “Si cadascun reguem la planta de manera anònima eixa estructura creixera”.

No tinc la recepta per evitar de romandre captius de la voluntat pròpia dels partits, concebuts amb prou flexibilitat com per donar resposta a tots els neguits de la ciutadania. Els passa com al supercomputador Hal 9000, una intel•ligència artificial que havia aprés el més important de la intel•ligència humana: a tirar endavant ni que fos estirant fort de la seva absència d’escrúpols.

Estic totalment d’acord amb l’editorial i amb la majoria de comentaris: És un error vincular la independència als partits polítics, i menys encara a persones concretes. Per no repetir-me no insistiré en això.

Però crec que hi ha una altra lliçó que cal aprendre de la situació de feblesa en què ha quedat l’SNP després de la renúncia de la Sra. Sturgeon. És -també- un gran error vincular la independència a ideologies concretes.

Pel poc que conec el cas escocès, el tomb que la primera ministra escocesa havia fet cap a posicions “woke” o d’activisme més radical l’ha fet perdre molt suport dins mateix de l’independentisme. Quan tens a tot un estat en contra teva, lluitant per destruir-te, no et pots permetre perdre el focus. La independència no és una ideologia, és un projecte. El projecte més important a què pot aspirar un líder independentista i que, per tant, requereix tot el talent i l’esforç que li puguis dedicar. A què treu cap embolicar-se obrint un debat sobre el dret d’un violador convicte, de sexe biològic masculí i que ha canviat a sexe femení, a estar en una presó de dones? O a promoure una legislació que permeti canviar el sexe sense supervisió mèdica a partir dels setze anys?

No entro en si són iniciatives amb les que personalment hi estigui d’acord, per què no en conec els detalls però, sobretot, perquè no són debats urgents ni que aportin res al projecte principal: Fer la independència. En el millor dels casos només provocaran escissions dins la teva base. Si tots volem la independència, què més dona ara si som de dretes o d’esquerres? Només cal que siguem tots demòcrates i respectuosos. Ja ens discutirem quan tinguem l’estat propi i amb molta més llibertat. Si jo fos un unionista britànic, hauria maldat perquè la Sra. Sturgeon obrís, precisament, aquesta mena de debats.