Stuart Christie, l’etern jove rebel sempre en combat per la vida

Stuart Christie va néixer a Glasgow el 1946, massa tard per a allistar-se a les Brigades Internacionals i venir a combatre al costat dels republicans espanyols a la guerra del 1936-1939. De petit, però, va fer-se amic dels miners escocesos que havien combatut a les Brigades Internacionals en aquella guerra llunyana que ben aviat va sentir com a pròpia. Una guerra per uns ideals que eren i són universals. Escoltava admirat les històries que ells contaven. Se’n sentia orgullós. Aquelles converses forjarien en ell un sentit de la vida i del combat.

Ell encara no ho sabia, però ben aviat estaria preparat per a prendre’ls el relleu. Intentaria acabar la feina que els seus amics no havien pogut enllestir a Espanya. Aquell seria, a partir de llavors, l’eix de la seva missió. I de la seva vida. Un compromís de combat que es desplegaria en molts fronts. La militància llibertària internacionalista i antifeixista, l’acció directa i, també, la història, l’edició i el periodisme d’investigació. Stuart Christie era autèntic. I lliure.

Deia, i ho va escriure en el primer llibre de les seves memòries: The Christie File: part 1, 1946-1964. My granny made me an anarchist (2002), que la seva àvia, ‘amb el seu exemple i saviesa em va donar un mapa moral clar, tot inculcant-me un inesborrable codi ètic –una mena de calvinisme secular– que em va guiar, directament i inexorable, pels aiguamolls polítics i ètics de l’anarquisme, per a mi l’única ideologia no religiosa que aspirava a la justícia social sense buscar el domini social, polític o econòmic sobre els altres’.

Quan va llegir la primera edició d’aquest llibre, el seu amic Noam Chomsky va escriure: ‘El seu fascinant i personal relat és un remarcable retrat de la fi del segle XX, vist per uns ulls sensibles i interpretat per una ànima compassiva i interrogadora.’ I, en privat, si no recordo malament, li va dir, irònicament: ‘Qui ens havia de dir que aquest nen tan maco de la portada acabaria essent un perillós terrorista per culpa de la seva àvia.’

El professor Paul Preston també bromejà amb el títol, entenent i lloant els valors del llibre: ‘D’allò que es vol fer responsable a l’àvia de Stuart Christie és una mica massa. Atès que l’escena inicial d’aquesta autobiografia tan fascinant és una amarga i divertida sàtira del seu judici per a atemptar contra el General Franco, sembla que a la pobra senyora se li carrega més responsabilitat de la justa… […] Aquest llibre de meravellosa lectura, sovint emocionant, revela que la responsabilitat real rau en part en l’abandó després del 1945 d’un sistema social basat en la raó i el respecte.’

Ja fos per la seva àvia, pels miners i els obrers de Glasgow, o pels aprenentatges de la guerra civil espanyola –‘la referència moral més important de tot el segle XX’, deia ell–, Stuart es va entregar fins al final en tot allò que feia. Més enllà del risc. A cada acció, a cada edició.

Ho afirmo, i en puc donar fe perquè vam estar en contacte freqüent aquests darrers vint anys. Ha estat un privilegi. Intercanviàvem i compartíem informacions, pistes a seguir per als seus treballs o els meus, descobertes dels arxius franquistes, contactes, notícies. M’explicà, també, fil per randa, totes les grotesques i kafkianes traves burocràtiques que va haver d’afrontar perquè l’estat espanyol reconegués la repressió que havia patit sota la dictadura del Generalísimo.

La presó de Carabanchel, on va passar tres anys dels vint de condemna, va ser per a ell, segons em va confessar, una veritable universitat. Stuart era un home discret i directe. Potser havia après de l’amic i company Luis Andres Edo, a qui havia conegut allà, entre reixes, els conceptes de ‘militant anònim’ i ‘peó il·lustrat’. Vull recordar avui, també, amb respecte, que fa pocs dies va morir a Barcelona Doris Ensiger, companya de Luis Andres Edo i amiga de Stuart Christie.

Ell sempre va defugir el protagonisme. Mai no es va donar importància. Quan explicava o escrivia la seva història i la dels companys, sempre tenia una atenció especial per als detalls humans i anecdòtics. Rigor polític i històric, sí, evidentment; però amarat vivament d’una alegre i intensa curiositat per la gent i els mons que anava descobrint en els laberints de la clandestinitat, la repressió, la presó i la lluita militant.

Stuart Christie tenia un sentit de l’humor auster, brillant, una ironia que desmitificava i oxigenava les històries més dures, omplint-les de sentit i de veritat. Com un cavaller elegant, defugia i ignorava l’heroisme i la fantasmada de tants que solen acabar, gairebé sempre, amb l’acceptació servil de les lloances dels sequaços del poder, a canvi de grans renúncies i silencis.

Per encapçalar My Granny made me an anarchist, Stuart va triar una cita del matemàtic i filòsof anglès William Kingdon Clifford que per mi el defineix a la perfecció:

‘Només hi ha una cosa més perversa que el desig de manar: la voluntat d’obeir.’

La segona onada de Brigadistes Internacionals

Christie va fer sempre allò que creia que havia de fer. Les històries que explicaven els miners de Glasgow li van assenyalar el camí. A divuit anys, ell també es va allistar com a voluntari en la lluita clandestina contra Franco. I, com ells havien fet el 1936, va arriscar la vida el 1964 pels ideals antifeixistes, llibertaris, de justícia i llibertat que serien la sang de la seva vida.

Stuart Christie i més companys anarquistes anglesos, francesos, italians i portuguesos van formar als anys seixanta una petita segona onada internacionalista de joves activistes disposats a donar la vida en la lluita, ara clandestina, contra Franco. Eren molt pocs, un grapat, en comparació amb els Brigadistes de la guerra del 1936-1939. Eren anarquistes i antiautoritaris. No tenien el Partit Comunista darrere. El tenien en contra. Feia anys que els comunistes havien renegat de la lluita armada seguint les ordres de Stalin.

Calia ser molt valent, a divuit anys, l’estiu del 1964, per a oferir-se voluntari i entrar sol a Espanya, fent autostop, amb una càrrega d’explosius per a atemptar contra el General Franco a Madrid. Just un any abans, el règim havia assassinat al garrot vil, amb acusacions falses, els joves llibertaris Francisco Granado i Joaquin Delgado, precisament per intentar fer això mateix. Només havia passat un any. La policia franquista estava rabiosa. La col·laboració policial França-Espanya, De Gaulle-Franco, era molt intensa. De Gaulle temia els membres de l’OAS refugiats a Espanya. Franco, els anarquistes espanyols refugiats a França.

Calia ser molt valent, sí. Potser un punt eixelebrat, també. Calia ser Stuart Christie, de fet. A ell, el crim legal comès contra Granado i Delgado no el va frenar, ben al contrari, el va decidir a actuar. Va ser el detonant. Ell, en comptes d’atemorir-se o pensar, com feia la majoria aquí i a fora, que allò no anava amb ell, s’oferí voluntari per participar en una nova acció per a eliminar Franco planificada per l’organisme secret anarquista, Defensa Interior (D.I.), i contactà a París amb Octavio Alberola. Aquells joves anarquistes creien que la desaparició del general causaria el desmantellament progressiu del règim, que aleshores ja patia divergències internes importants entre els diversos sectors ideològics que el componien. No van assolir l’objectiu, però van demostrar al món sencer –especialment als presos i exiliats– que Franco no era de ferro, ni s’havia tret tothom del mig. Encara tenia enemics, una nova generació disposada a lluitar.

El pla no va ni començar. Probablement víctima d’un delator o d’un infiltrat, Christie va ser detingut tan bon punt va arribar a Madrid amb els explosius, en el moment que anava a recollir una carta amb més instruccions, fet que també va causar la caiguda de Fernando Carballo, l’activista amb qui havia de contactar. Detenció, interrogatoris, tortures, Consell de Guerra, vint anys de condemna i presó. Fins que, al cap de tres anys, el 1967, sortí en llibertat gràcies a un indult particular. El seu cas era molt delicat diplomàticament. La pressió internacional va ser important, tant per part del govern britànic com per una llarga llista d’intel·lectuals entre els quals hi havia Bertrand Russsell i Jean Paul Sartre.

Fernando Carballo no recuperà la llibertat fins l’amnistia del 1977.

Als qui vulguin saber tota aquesta història explicada per ell, els recomano que llegeixin Franco me hizo terrorista (Temas de Hoy, 2005). És el segon volum de les seves memòries, The Christie files, que s’inicien amb My granny made me an anarchist (2002) i acaben amb Edward Heath made me angry (2004), encara inèdits aquí. Aquest darrer incideix en el període 1967-1975, quan l’autor va ser acusat i absolt de formar part del grup ‘The Angry Brigade’, que va dur a terme entre el 1970 i el 1972 per tota Anglaterra una sèrie d’atacs amb bombes, uns vint-i-cinc, que mai no van causar danys personals.

Franco me hizo terrorista

Quan l’any 2005 es va publicar en castellà el llibre de Stuart, vaig escriure al diari Avui aquesta opinió: ‘El llibre té molts valors. És la narració d’uns fets, amb la distància que el temps ha permès de prendre al protagonista, sense que perdi ni un gram de passió, ni de convenciment. És el retrat d’una certa Espanya, que començava a despertar econòmicament gràcies al turisme, fet per un jove europeu de divuit anys, atent a tots els moviments culturals i contraculturals del moment. És la reflexió personal, amb rigor històric, sobre aquella realitat i tots els condicionaments polítics i culturals que l’envoltaven. És el record i el reconeixement pels altres companys de presó: comuns o polítics, que l’autor retrata amb estima, fent-nos partícips de l’ambient que es respirava a les masmorres de Franco.

Però, sobretot, per a mi, el factor més important és la radiografia personal, subjectiva, lògicament, però d’alta precisió en el detall, de la litúrgia repressiva del franquisme i el perfil dels seus sicaris: policies, militars, funcionaris de presons, capellans, etc. La descripció que fa de la detenció, de l’ingrés als calabossos de la DGS de Madrid, dels interrogatoris, del caràcter dels seus interrogadors, el Cap dels Serveis d’Informació de la DGS, Eduardo Blanco, i el comissari de la Brigada Político-Social, Saturnino Yagüe. Són pàgines d’un valor històric immens, per la precisió en les dades, l’agudesa en les descripcions i la denúncia que avui impliquen d’aquell sistema repressiu.’

L’autor acaba el pròleg així: ‘No puc mostrar el malvat, cruel i sanguinari caràcter del règim de Franco entre 1939 i els primers anys seixanta, però espero que les meves vivències subjectives en les presons espanyoles acostin d’alguna manera el lector a les experiències de més persones i, immediatament, alguns pensin en la lluita dels centenars de milers de persones valentes que van combatre, van patir, van morir i van perdre els seus en l’esforç desinteressat per a resistir a aquella ideologia reaccionària sostinguda per l’església, les armes i les presons que va ser el franquisme.’ Val a dir que el seu desig es compleix a bastament, concloïa jo.

Hi ha més llibres de Stuart Christie que mereixen atenció: ¡Pistoleros! The Chronicles of Farquar McHarg (1 i 2), Stephano Delle Chiaie: portrait of a Black Terrorist i We, The Anarchists! A Study of the Iberial Anarchist Federation (FAI), 1927-1937.

Stuart Christie i Albert Meltzer van fundar a finals dels seixanta l’Anarchist Black Cross en suport a la resistència espanyola antifranquista i als presos polítics anarquistes, i el diari Black Flag. També és important la seva tasca d’editor a Cienfuegos Press i Christie Books. I l’immens treball d’arxiver que va realitzar durant anys per crear l’Anarchist Film Archive, la millor i més completa filmoteca digital en línia, crec jo. Un miler de films sobre guerra del 1936-1939, franquisme, anarquisme i moviments revolucionaris.

Londres: Stuart Christie, l’ombra de Xavier Vinader

Al final tothom s’acaba trobant. Al final tot s’acaba sabent. Encara que amb eterns clandestins com Stuart Christie i Xavier Vinader és gairebé impossible de saber mai del tot la història sencera. Cal, també, respectar i gaudir els seus silencis.

Un bon dia conversant amb Xavier Vinader, va sortir el nom de l’escocès. ‘Tu coneixes l’Stuart?’, em va dir Vinader. La cara se li il·luminà. ‘Ostres, jo en tinc un gran record. Quan vaig estar exiliat a Londres pel meu processament, l’Stuart Christie i un company seu no em deixaven mai anar sol enlloc. Sempre m’acompanyaven a tot arreu!’

Cal recordar que Vinader, quan estava exiliat, a França havia estat amenaçat pels GAL i que el Batallón Vasco Español va atemptar contra el seu pis de Barcelona. Per sort, ell ja era fora del país. El periodista que havia denunciat l’embrió dels GAL, especialista en l’extrema dreta espanyola i europea, era un dels objectius de la Internacional Negra que actuava per tot del continent. Stuart n’estava al corrent, és clar, i es va esforçar per cobrir-lo i donar-li suport.

Quan Xavier Vinader va morir, jo escrivia el llibre El Cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Editorial Pòrtic, 2015). Entre més, vaig contactar Stuart per estirar alguns dels fils que, per raons de síntesi, havien quedat penjats quan rodàvem el documentari.

En preguntar-li sobre la seva relació amb Vinader a Londres i el perill que patís atemptats de l’extrema dreta, em va respondre: ‘Sí, ens aveníem força aquells anys, especialment el 1983. Jo el visitava sovint al seu hotel a Marble Arch. Dinàvem junts i parlàvem de coses d’interès mutu en relació amb els complots i activitats ultradretanes a Europa i les connexions amb els serveis especials europeus. Sobretot, dels GAL i agents infiltrats, delators i provocadors. Jo escrivia el llibre Stefano Delle Chiaie. Portrait of a Black Terrorist (Anarchy Magazine, Londres, 1984). Crec que Delle Chiaie vivia i operava a Espanya llavors. I acabava de publicar The Investigative Researchers’ Handbook (Towards a Citizens’ Intelligence Agencia) i s’havia muntat un escàndol als mitjans britànics (TV, ràdio, premsa). En la línia d’un altre llibre que jo havia editat abans, Towards A Citizens’ Militia, que havia tingut un efecte semblant […].’

I m’acabava dient: ‘La vida de Vinader a Londres va ser més aviat avorrida. Vivia en un hotel sorollós, ple de famílies saudites! Ja t’ho pots imaginar… No recordo que estigués particularment paranoic, però es veia que mantenia la seva seguretat i que era conscient de tot allò que l’envoltava…’

Mesos després, mentre em continuava documentant pel llibre, vaig topar amb un article de Vinader a Interviú publicat a Londres, en la secció ‘Diario de mi exilio’. El títol em va cridar l’atenció: ¡Gracias amigo Stuart! ¡Gracias periodistas de Jaén! El text comença amb una descripció del seu estat d’ànim, força enfonsat després d’un any d’exili. Encara no s’havien donat, deia ell, les condicions per al retorn, i la situació l’afectava molt. Tot seguit, com evocant un moment de pau i fraternitat, parla de Christie. N’extrec el fragment que li dedica:

‘Stuart Christie és un amic escocès que coneix molt bé les presons espanyoles perquè, durant la dictadura, hi va passar una llarga temporada després d’haver estat detingut amb una maleta carregada d’explosius destinats al Generalísimo Franco. Fa uns mesos a la sala d’estar minúscula de casa seva a Cambridge, davant d’un vas amb una bona dosi de Glenmorangie, un dels whiskys de Malta més antics i famosos que es produeixen a l’Alta Escòcia, Stuart em deia que podia comprendre molt bé el meu estat d’ànim: “Si ara fossis a la presó, almenys sabries quan s’acabaria tot això. Tindries terminis i dates fixes com a referència per a organitzar-te la vida. En aquesta situació, és impossible. Viure com fas tu, pendent només d’una hipotètica solució que et permeti de tornar a Espanya ràpidament és dur, molt dur. Tant com la presó. Per a mi, potser molt més. Però aguanta, aguanta. Això acabarà un dia o un altre. I acabarà bé. No pot ser de cap altra manera”. I li vaig fer cas. Vaig continuar aguantant.’

El text té un valor afegit. Llavors Vinader negociava en secret el seu retorn i entrega a les autoritats espanyoles, cosa que va succeir unes setmanes després. El podeu llegir sencer ací (1).

Vaig enviar-ne còpia a l’Stuart de seguida. Li va fer il·lusió: ‘No sabia que l’havia escrit!’

Cal anar posant punt final a aquest article. La història és infinita. M’acomiado. Gràcies per tantes coses, Stuart. Com diu un company teu anarquista de Glasgow, ja cal que al cel o a l’infern comencin a preparar els seus millors arguments.