Cinquanta anys de la revolta de Stonewall, la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou

Demà, 28 de juny de 2019, farà cinquanta anys dels aldarulls de Stonewall, la protesta contra la policia que va encendre la metxa del moviment LGTB. Aquella nit, gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals no van fugir de les tradicionals batudes contra els locals gais, sinó que es van enfrontar a la policia, que va perdre el control de la situació. Els aldarulls van continuar els dies següents i van ser el catalitzador definitiu perquè la comunitat LGTB s’organitzés per a reivindicar els seus drets. Amb motiu del primer aniversari d’aquells fets es va celebrar la primera marxa d’orgull gai de la història, una manifestació que amb els anys s’ha estès a gran part del món.

Stonewall Inn era un bar gai de Greenwich Village, un districte de Nova York, a l’oest de Manhattan. Com més locals gais de l’època, era propietat de la màfia, que periòdicament pagava suborns a la policia, uns suborns que suplien la manca de llicència per a vendre alcohol. Alhora, aquesta irregularitat servia de carta blanca per a servir begudes adulterades i rebaixades amb aigua. El públic que hi anava era variat, però s’hi destacaven hispans i negres de classe baixa, alguns dels quals sense-sostre i prostituts, drag queens, kings i transsexuals.

El 1969 la persecució policíaca contra els homosexuals als Estats Units no era tan aferrissada com en anys anteriors, però el sexe consentit entre homes adults encara era il·legal a tots els estats, llevat d’Illinois; la ‘perversió’ era una causa justificada per a acomiadar un funcionari; l’Associació Americana de Psiquiatria considerava l’homosexualitat una malaltia mental sociòpata; i era habitual que quan es feien aquestes batudes contra locals gais l’endemà els diaris publiquessin els noms i la informació personal dels detinguts. La pressió contra la comunitat gai era tan corrent que Stonewall tenia un mecanisme per a avisar els assistents sobre la visita de la policia. Quan es detectava la presència d’un agent, de paisà o no, s’encenien els llums de la sala i la gent en fugia.

Segons la crònica publicada després dels aldarulls pel periodista i activista gai Dick Leitsch a la New York Mattachine Newsletter, tot va començar vora les dues de la matinada, quan un grup d’agents de paisà va entrar al local i va detenir els cambrers per la venda il·legal d’alcohol. El comportament de la policia, com era habitual quan tractaven amb homosexuals –diu Leitsch–, va ser molt desagradable. El procediment ordinari d’aquestes batudes era organitzar una fila dels assistents per identificar-los i comprovar el sexe dels qui duguessin roba de dona, però aquell dia molts van refusar de col·laborar-hi, de manera que els van detenir. Els qui no eren detinguts, els expulsaven del bar, però en comptes d’anar-se’n cap a casa molts es van quedar a la porta a protestar.

Quan la policia va arribar a Stonewall hi havia vora dues-centes persones, però el rebombori va fer que hi acudís més gent que passava pel carrer. Molts van començar a fer befa de la policia i a llançar-los petons, però la tensió va anar pujant i llavors van llançar-los monedes, ampolles i sabates de taló. De cop, els sis agents que feien la batuda es van trobar acorralats per una multitud que havia perdut la por.

«Els policies, alguns sagnant i un amb el canell trencat, es van refugiar dins el bar. Mentre cridava ‘mort als porcs’ i ‘poder rosa’, la multitud va arrencar un parquímetre de la vorera i el va fer servir d’ariet contra la porta. Van trencar la finestra davantera amb galledes d’escombraries i totxanes i tot seguit van llançar líquid inflamable pels forats i van tirar-hi llumins. Van agafar trossos dels vidres trencats i els van llançar cap dins, de manera que van ferir un agent, pel cap baix. La gent reia i cantava mentre atacava, i cridava a la policia que quan hi entressin tindrien sexe amb ells. I que no seria bonic.»

Així és com ho va descriure Tommy Lanigan-Schmidt, un sense-sostre de vint-i-un any que se n’havia anat de casa cercant un lloc on viure sense ser humiliat pel fet de ser gai; a la crònica del New York Times quan es va escaure el vint-i-cinquè aniversari dels fets. El 1969, la informació que el diari va publicar l’endemà de l’aldarull es va limitar a una notícia breu que recollia la versió de la policia i prou. A més, publicava el nom, l’edat i l’adreça d’un dels detinguts, el cantant de folk Dave Van Ronk.

Quan van arribar els reforços policíacs, els agents atrinxerats dins el bar van poder sortir-ne i els aldarulls es van estendre pels carrers de la rodalia fins a altes hores de la matinada. La violència es va tornar a barrejar amb la befa d’alguns dels participants, que van fer una renglera davant la policia i van començar a cantar.

Les protestes dels dies següents

L’endemà els propietaris van comprovar que la revolta havia deixat el local fet destruït i havien robat els diners de les màquines de tabac, el jukebox, la caixa registradora i fins i tot les propines dels cambrers. Com que la nit anterior els havien sancionat perquè venien alcohol sense llicència, el van regalar i durant tot el cap de setmana el local es va omplir del públic habitual, però també de turistes. La multitud va tornar a cridar consignes com ara ‘Poder gai’, ‘Volem llibertat ara’ i ‘Igualtat per als homosexuals’. A la nit, les protestes van ser encara més violentes i les parets es van omplir de pintades per la igualtat de drets.

Els dies següents van continuar els enfrontaments i la sensació d’alliberament va influir en la marxa pel Recordatori Anual, una mobilització en favor dels drets dels homosexuals que es feia el 4 de juliol, coincidint amb el Dia de la Independència dels EUA, d’ençà del 1965. Tanmateix, fins llavors el to d’aquelles marxes havia estat molt discret: dones amb faldilla i homes amb vestit i corbata que caminaven tranquil·lament i de manera organitzada. Aquell any alguns dels participants van veure que era més efectiu cridar l’atenció en compte de provar de canviar les coses de manera calmada.

El primer orgull de la història

Arran de les protestes de Stonewall, el moviment pels drets LGTB va constatar que calia un canvi d’actitud perquè la lluita fos més directa. Una de les conseqüències d’això va ser la fundació del Front d’Alliberament Gai, que per primera vegada incloïa la paraula ‘gai’ al nom, en compte de cercar mots ambigus, tal com havien fet organitzacions anteriors: la Mattachine Society o les Daughters of Bilitis, per exemple.

El 28 de juny de 1970, primer aniversari dels aldarulls de Stonewall, es va fer la primera marxa per l’orgull gai de la història. La manifestació va anar de Christopher Street, on hi havia Stonewall Inn, fins a Central Park i hi van participar milers de persones. El mateix dia es van fer marxes simultànies a Los Angeles i Xicago; i l’any següent es van estendre a Boston, Dallas, Milwaukee, Londres, París, Berlín Occidental i Estocolm.

Fins llavors, els activistes gais havien provat de convèncer els heterosexuals que els homosexuals no eren diferents d’ells, però a partir de Stonewall es van adonar que el col·lectiu estava tip de dissimular per no ofendre els altres i que volien expressar-se lliurement. Com a mostra de reconeixement al punt d’inflexió dels aldarulls de Stonewall en la lluita LGTB, el 2016 el govern de Barack Obama va declarar Stonewall Inn monument nacional, el primer dedicat a la lluita LGTB.