28.04.2022 - 20:50
|
Actualització: 30.04.2022 - 19:28
El passat dia 27 de març, es va col·locar una Stolperstein dedicada a Maria Garcia Sanchís en un portal d’una casa del barri de can Rull de Sabadell. Hi eren presents el director general de memòria del Govern de les Illes Balears, el director del Memorial de la Generalitat de Catalunya i l’alcaldessa de Sabadell. A la llamborda amb coberta d’acer, que és la que es dedica a les víctimes del franquisme, hi diu: “Aquí visqué Maria Garcia Sanchís, nascuda 1881, detinguda i torturada, assassinada 5.9.1936 Manacor”.
Maria Garcia Sanchís era una de les cinc milicianes de la columna Bayo que van ser detingudes, violades i afusellades per les tropes del comte Rossi a Mallorca. El govern balear ha incorporat en el seu programa de memòria el projecte de les Stolpersteine, llambordes de llautó ideades per homenatjar les víctimes del nazisme i que ara, gràcies a les peticions de l’associació Memòria de Mallorca, el seu autor, l’artista alemany Gunter Demning, ha ampliat a les víctimes del franquisme amb llambordes d’acer.
Precisament, aquesta és una de les llambordes que la Direcció General de Memòria Democràtica del Govern de les Illes Balears, per mitjà de la comissió de la llei de memòria democràtica de la qual l’associació Memòria de Mallorca forma part, va acordar de dedicar a les milicianes catalanes que van ser assassinades a Manacor el 5 de setembre de 1936. De les cinc, s’han identificat també les germanes Mercè i Daria Buxadé Adroher i Teresa Bellera Cemeli, i en resta una per identificar.
Aquestes llambordes s’havien de posar a la casa on van viure, a Barcelona, però l’ajuntament s’hi ha negat en rodó. És un fet inacceptable i un acte de menyspreu a aquestes famílies. Per això, han hagut de col·locar la llamborda de la miliciana Maria Garcia Sanchís a Sabadell, davant la casa on passava les vacances.
A l’Ajuntament de Barcelona li va costar molt d’admetre la col·locació de la llamborda de Lluís Companys davant el Palau de la Generalitat. Al final, va acceptar de col·locar les referents a les víctimes del nazisme que ara ha inclòs dins d’un programa pilot en què diversos instituts estudien la vida dels represaliats. A aquest ritme, tenint en compte que es calcula que les víctimes de la ciutat als camps nazis són entre 730 i 1.180, trigarien noranta anys per recordar-les totes.
Poca legitimitat tenen, les institucions, per a marcar condicions al reconeixement de les víctimes del feixisme quan, després de tants anys de la fi del franquisme, han fet tan poc.
Aquesta negativa de l’Ajuntament de Barcelona i les condicions que hi posa plantegen fins a quin punt té dret de decidir a qui es fa homenatge i a qui no. Qui és per impedir que un grup de persones posi una placa a la façana d’un edifici per fer un homenatge a algú per la seva vàlua? O pot impedir que es posin les llambordes, quan, a més, es tracta d’una proposta que s’ha estès per la majoria de ciutats europees? I en aquest cas, patrocinada per la Direcció de Memòria del Govern Balear, que ha volgut retre homenatge a aquestes cinc dones que van ser violades i assassinades a Manacor. Ara les famílies de Mercè i Daria Buxadé Adroher i Teresa Bellera Cameli tenen la llamborda, però no poden posar-la a l’entrada de la casa on van viure perquè l’ajuntament ho impedeix.
L’Ajuntament de Barcelona no té cap facultat per a impedir, o posar condicions, que les persones o entitats facin actes de memòria o homenatge individual o col·lectiu com aquest.
Impedir que es posin Stolpersteine o altres mitjans amb l’excusa que és l’ajuntament qui dóna els permisos per a col·locar-los a la voravia és un acte d’abús de poder, perquè es basa en una ordenança no prevista per a aquests casos. Si la llei reconeix el dret de la memòria col·lectiva i personal, ningú pot impedir que dins un programa de dimensió europea com aquest es col·loquin les llambordes davant la casa on vivia una persona represaliada. El dret de la reparació i la memòria és un dret que pot ser exercit per tothom, no és pas una activitat reservada a les administracions públiques.
També ha donat arguments per a justificar-ho: diu que no són partidaris de fer reconeixements individuals sinó col·lectius. És un criteri que pot aplicar als actes de reconeixement que promogui l’ajuntament, però no pot impedir que famílies o entitats promoguin el reconeixement de persones concretes.
El reconeixement i la reparació de les víctimes és també un dret individual i el dret de les víctimes de ser reconegudes pel seu nom. Així, la llei de reparació jurídica va anul·lar els consells de guerra fets a Catalunya i va publicar els més de 66.000 noms dels processats.
Tampoc és admissible com a excusa el fet que sigui una fundació privada qui impulsa aquesta iniciativa. Si l’ajuntament no ho vol fer, que no ho faci, però no pot impedir que les famílies s’acullin a aquest sistema de reconeixement individual o a qualsevol altre.
Ni tampoc és cap argument que hi hagi moltes víctimes. Es veuen moltes llambordes passejant per Berlín. És una manera de fer evident en la vida quotidiana el dolor i l’abast de la repressió que va viure aquella ciutat, com Barcelona.
Jo crec que no es necessita cap permís de l’ajuntament per a posar una Stolperstein o una placa commemorativa. Les normes sobre publicitat i rètols de botigues no tenen res a veure amb un acte de reconeixement i memòria.
Arran d’aquesta actitud injustificable de l’Ajuntament de Barcelona, volem manifestar el suport a les famílies que volen retre homenatge a les tres milicianes a qui encara manca posar la llamborda davant el portal de les cases on van viure.
