19.05.2019 - 21:50
Steve Bannon és una de les figures emergents més inquietants de les que mouen els fils de la política internacional d’extrema dreta. Ex-executiu de Goldman Sachs i ex-director de la revista digital ultradretana Breitbart News, va ser l’artífex del triomf de Trump i assessor presidencial fins que va inventar la norma de vedar l’entrada als EUA a ciutadans musulmans i el van expulsar de la Casa Blanca.
Llavors va caure en desgràcia. Però, com a bon intèrpret del paper de fanàtic il·luminat connectat al poder i la riquesa i bulímic negociant, ha continuat endavant amb el suport econòmic de multimilionaris ocults, expandint les seves teories i diners per Europa. El seu projecte, anomenat The Movement, ha estès els tentacles per Europa, on ha establert escoles per a la formació d’alts funcionaris ultradretans i ha col·laborat amb elements ultres com ara Matteo Salvini, Marine Le Pen i Viktor Orbán, que ell considera el seu heroi, oferint-los tècniques de propaganda digital, idees i, òbviament, importants donacions poc demostrables.
Ja el 2016 Bannon va estar molt actiu per Europa donant suport, a l’ombra, al sí en el referèndum del Brexit. Malgrat les divisions de la ultradreta europea i la seva incapacitat fins avui d’unir-se en un front comú (els seus interessos patriòtics particulars entren sovint en col·lisió), un personatge com Steve Bannon podria actuar de galvanitzador i trampolí, quan ja ha demostrat als EUA que es pot guanyar si es deixen assessorar per ell.
La documentarista Alison Klayman acaba d’estrenar a Filmin i als cinemes el documentari Steve Bannon, el gran manipulador, un retrat quotidià, pròxim, del personatge. Durant una mica més d’un any, entre que va ser expulsat de la Casa Blanca i les eleccions de mig mandat que van donar el control del congrés al Partit Demòcrata, la càmera de Klayman ha seguit Bannon en reunions amb empresaris (com John Thornton, ex-president de Goldman Sachs ), polítics europeus ultradretans (com Nigel Farage o Matteo Salvini), platós de televisió, avions, trens, mítings i suites de luxe de quinze mil euros diaris.
Són especialment alarmants les seves reunions i sopars privats, en suites d’hotel amb les persianes abaixades, amb coneguts polítics europeus populistes d’extrema dreta com ara Mischaël Mondrikamen (Partit Popular belga), Jérôme Rivière (Rassemblement National), Nigel Farage (UKIP), Kent Ekeroth (Demòcrates Suecs) i el nacionalista flamenc Filip Dewinter, de Vlaams Belang.
El film aconsegueix de mostrar-nos els hàbits i les actituds d’un personatge inquietant, provocatiu i, fins a cert punt, pervers, perquè s’expressa a còpia de mitges veritats o mentides que després nega, contradiu o manipula demagògicament, com sempre ha fet el vell feixisme, apel·lant als instints bàsics i els sentiments de les masses menys informades. Sempre té a disposició algun llibre d’Abraham Lincoln, del qual extreu cites aïllades que li donen la raó. És el rei de la manipulació de la cita fora de context, tan recurrent avui entre els freaks pseudointel·lectuals de Twitter, les xarxes socials i la política activa, sigui real o virtual.
Opino que un documental que no aprofundeix en una investigació amb dades que il·luminin les moltes zones fosques que envolten el protagonista (és a dir, que no aporta gaire més informació nova i on tot es limita a una exhibició del monstre, evidentment, d’acord amb el monstre), de retruc, potser sense que l’autora ho pretengui, podria banalitzar el monstre, generar una simpatia ‘rollingstoniana’ envers diable que contribueixi a crear més fans i més adeptes entre els sectors socials que ell pretén de conquerir.
L’estil i els mètodes de la documentarista Alison Klayman potser eren útils per al retrat d’un artista a Ai Weiwei: Never sorry, però són clarament insuficients a l’hora d’acostar-nos al supremacista Steve Bannon quan es disfressa d’angelet. Molta posada en escena i poca profunditat de discurs, d’anàlisi i de crítica política. Però potser l’objectiu de l’autora és generar encara més misteri al voltant del personatge. Si és així, ella sabrà… Per mi, alimentar la incògnita i la farsa seria un frau. Sobretot perquè deixa sense resposta les principals preguntes que preocupen. Bannon aconsegueix, una vegada més, i durant noranta minuts, censurar la informació més important, mantenint-la oculta en la foscor i l’ambigüitat.
Per exemple: Qui el finança? Quins són realment els pactes concrets que té amb els dirigents d’extrema dreta europeus a Itàlia, Hongria, França, Bèlgica, Finlàndia i Espanya, on s’ha trobat amb Vox però només n’hem vist una foto? Una qüestió, per exemple, que malauradament acaba fora del documentari. O bé: Quina és la seva relació ideològica i financera amb Israel i Netanyahu? Per què va esclatar l’aliança amb Trump? Van trencar realment o els seus mutus padrins el van destinar a unes altres missions expansives? Quins són els veritables objectius d’un home que admira Orbán i Leni Riefenstahl, que nega ser neonazi o antisemita, que alhora es relaciona amb polítics neonazis i antisemites i que, quan parla d’Auschwitz és capaç de fer-te posar els pèls de punta?
Steve Bannon diu al film que Auschwitz és el lloc més inquietant que ha visitat en la seva vida. ‘No és fet pel dimoni, és fet per l’home’, reflexiona. I sembla que l’impressiona més com es va construir aquella factoria industrial perfecta per a l’assassinat en massa que no pas l’horror de què s’hi va esdevenir. ‘És enginyeria de precisió al grau màxim’, diu, i anomena amb admiració, entre més, Mercedes i Krupp mentre fa un mig somriure angelical. En aquesta situació i en més seria imprescindible d’ampliar el diàleg per esbrinar el fons profund de què diu, però l’autora no fa preguntes i frustra les ganes de saber més que té l’espectador mínimament informat.
El pòster que anuncia el film és revelador: la seva silueta de perfil sobre fons negre i a baix, a prop del seu peu, una pilota que és la bola del món. Ell se la mira de dalt estant com si el món fos el seu gosset. Segons les imatges de Google, és un disseny que s’associa amb films de mafiosos, fantasmes, zombis, terror i crims en sèrie.
El documentari, eina del sistema contra el periodisme?
És una llàstima, i una pèrdua de temps, que gran part del documentarisme actual sigui tan contrari a la investigació periodística de denúncia. És una llàstima, perquè evitant continguts incòmodes en un afany de ser comercial o per l’egolatria de voler cercar un estil propi, més postmodern, menys clàssic, i cercar suposades ‘noves mirades’ sobre la realitat, allò que es fa, generalment, és acontentar el sistema. Perdre’s en detalls innocus o anècdotes i desviar la mirada crítica i de denúncia, si més no la més bàsica i necessària, la purament il·lustrativa, informativa i generadora social de debat crític i coneixement.
Hi ha una idea del sociòleg francès Pierre Bourdieu sobre la intel·lectualitat que sempre m’ha fet pensar: ‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les regles del joc fent, d’aquest joc amb les regles del joc, un homenatge suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de l’heretge.’
A mi em sembla molt probable que aquest documentari l’hagi controlat l’omnipotent Steve Bannon, que fa veure que es deixa filmar lliurement i que l’autora, Alison Klayman, en la seva passivitat o empanada pseudocreativa, li ha fet tot el joc, inclòs el d’introduir algun element contra ell per aparentar llibertat d’expressió i de crítica.
Un dels moments més interessants on es posa en evidència el protagonista, una petita concessió gairebé de justícia poètica, és quan s’inclouen uns quants minuts d’una entrevista punyent del periodista Paul Lewis de The Guardian. Gran periodista. Ell ataca amb arguments i Bannon i la seva col·lega italiana es defensen desautoritzant-lo o dient-li mentider. Un vell recurs del poder. Fins i tot hi ha un moment que hi interfereix el traductor simultani acusant-lo d’entrevistador feixista. Sembla, doncs, que per a Alison Klayman és més important la intervenció patètica i gratuïta del traductor en favor de Bannon que moltes de les preguntes del periodista.
Per sort, The Guardian la va publicar extensament. Si algú s’hi vol entretenir, que la miri aquí i compari un reportatge com cal amb un documentari pretesament independent, de creació, innocu, divulgat per Filmin, però molt sospitós d’estar al servei del poder i de qui es deixa filmar. I que potser, indirectament, el finança.
Una dada important que aporta el periodista Paul Lewis en els seus reportatges a The Guardian és que la clau de l’èxit d’Steve Bannon és el seu domini de la tecnologia numèrica, la manipulació i les notícies falses. Un dels seus finançadors és el multimilionari Robert Mercier, un científic informàtic que s’ha enriquit fent servir algoritmes per a influir en els mercats financers.
L’Steve Bannon a l’ombra d’Steve Bannon
Un altre detall que desmereix el documental és que en noranta minuts de film, que pretenen de representar més d’un any de les activitats i discursos d’un ideòleg i impulsor mundial de l’extrema dreta, no hi apareixen qüestions com ara el moviment feminista, la causa LGTB, l’avortament, l’ecologia o l’escalfament del planeta… Ens el pinten com un monjo misogin, que treballa dia i nit i dóna la vida per una missió nacionalista profunda. Res més lluny del neofeixisme, el masclisme, l’homofòbia, el negacionisme i la fe creacionista que, en realitat, inspiren el protagonista i els seus sequaços.
Per sortir de dubtes, si algú encara en té, i poder veure allò que el documentari no explica i ni tan sols contrasta, convido els lectors a donar una ullada a Breitbart News, el digital d’extrema dreta que Steve Bannon dirigia. La web és un atac permanent a l’estat del benestar, una línia obsessiva i contradictòria amb el populisme de classes mitjanes i obreres que ell assegura defensar amb fervor. Allà s’hi han publicat aberracions ben oposades. Com per exemple notícies que asseguren que les ajudes socials ‘fomenten el terrorisme’ o ‘l’Estat Islàmic’ o que ‘es gasten cada divendres en els clubs d’striptease’.
Fins on pot arribar el cinisme de Steve Bannon?
El seu cinisme pot arribar fins ben lluny mentre hi hagi films com aquest. I crítics, periodistes i mitjans que hi donin suport. És ben clar que Steve Bannon és un gran actor, un cínic, un farsant, un tafur trampós, un oportunista. Però la qüestió és fins on és capaç de ser-ho. Fins on li permetran de continuar els foscos poders que el financen?
De moment, sembla que el seu idil·li amb l’extrema dreta europea no acaba de reeixir, però Bannon és molt tenaç. Si va ser capaç d’impulsar Trump, pot ser decisiu, també, en el futur, en el seu suport per a l’extrema dreta europea? És un farsant més que un dia desapareixerà o bé que crearà escola?
El seu discurs simplista es basa en un grapat de conceptes que a còpia de repetir-los pretenen acabar semblant axiomes: nacionalisme econòmic, família i tradició cristiana, odi a l’altre, estar del bon costat de la història, preocupar-se pels ‘nostres’ i odiar la globalització. Els conceptes són tan amplis que poden generar suficient ambigüitat per a adaptar-se a moltes geografies i discursos polítics nacionalistes. Bannon ha fabricat un estil i un argumentari que podria ser una mena de mínim comú denominador per als nacionalismes de tot el món.
La farsa és tan evident que potser per això triomfa? Com pot odiar la globalització un home que viu del gran capital que ha generat, precisament, aquest estadi actual mundialista del capitalisme? Com pot tenir la barra de parlar en contra del feudalisme econòmic, si ell, en el fons, és un factòtum a l’ombra del nou feudalisme econòmic nord-americà mundial?… Més ben dit: el nou feudalisme líquid, potser, com diria la pedanteria postmoderna mediàtica?
O més encara: com pot gosar, un ex-executiu de Goldman Sachs que hauria d’estar a la presó o, si més no, pel cap baix, inhabilitat per haver intervingut en afers de política econòmica pública, presentar-se amb tota la cara com el geni que té la solució per a aixecar una economia que ells mateixos van enfonsar? O és que, potser, l’estratègia és novament la de sempre, obtenir més beneficis a partir de solucions i idees màgiques que ho enfonsin tot encara més? Fins a l’infinit.
El negoci de Bannon, a qui li agrada molt de pronunciar paraules com ‘guerra’ i ‘revolució’, és, com en els conflictes bèl·lics, fer negoci destruint per després fer negoci tornant a construir? Sigui com sigui, de moment, el seu negoci és xerrar, intoxicar, manipular i convèncer. Per aconseguir quina cosa, a banda diners i poder? Potser tant és on s’arribi, si s’arriba a algun lloc. El negoci el fa fent camí i cobrant perquè remena fum.
En el documentari El gran manipulador d’Alyson Klayman, Bannon és en escena constantment i la domina, actua i ens mostra el seu costat humà, seductor, gairebé d’idealista sacrificat, addicte a la feina i bevedor compulsiu de Red Bull. Ens mostra un home que creu en les seves idees, que, a la seva manera, vol el bé per als americans i del món sencer i que ha engegat una guerra mundial de propaganda política perquè triomfi la ultradreta arreu del món. Ens presenta un home incansable, entregat i lluitador, estiguis d’acord amb ell o no. Això transmet, a primer cop d’ull, el film. Quants espectadors retindran només aquest retrat, en el fons simpàtic, d’un patriota americà sonat, disposat a donar-ho tot pel seu ideal?
Si el personatge és inquietant, inquietants també ho són els efectes que pot generar el film. Una cosa és clara: el rei de la propaganda i la manipulació sap com travessar la pantalla, sap seduir la càmera i arribar a l’espectador mitjà amb la seva aparent humanitat, ironia i fatxenderia. Els seus gests i mirades, els seus missatges simples, i l’evocació d’una missió gairebé divina per a salvar les classes mitjanes i populars dels EUA i del món sencer poden ser tan atraients per a molts, com també ho va ser Donald Trump per guanyar la presidència.
Tots els polítics voldrien tenir d’assessor Steve Bannon?
Vist i criticat Steve Bannon, el seu documentari, i donant voltes al tema, hi ha una reflexió que m’és evident: si Bannon és un model, el sistema democràtic necessita urgentment una renovació a fons. Estic convençut que molts dels polítics que coneixem (i suportem) voldrien tenir d’assessor un Steve Bannon. Sense perdre, però, el seu petit cubicle geogràfic de poder i d’espai social intoxicable a rendibilitzar i redimir. Ni, òbviament el suport de la seva cort privada de periodistes i d’intel·lectualets, generosament recompensats en mitjans públics i privats.
Miris on miris, de lluny o de prop, tots els polítics impregnen de populisme el seu discurs i el simplifiquen en eslògans fàcils. No lluiten en el debat ideològic ni discuteixen el compliment de projectes promesos ni els resultats concrets i reals. Tots apel·len a un ‘nosaltres’ que és el seu i generen l’odi contra l’oposat i el dissident esgrimint sentiments ètnics, racials, folklòrics, patriòtics, rurals o religiosos. Tots solen dir que l’enemic és l’altre, que la culpa de tot, inclosa la seva incompetència i corrupció, és de l’altre, sigui el país veí, els immigrants negres, xinesos o musulmans o els seus mateixos dissidents irreductibles, en cas que en restin. I tots, tots, es pretenguin de dretes o d’esquerres, diuen que es preocupen dels ‘nostres’ i que són ‘al bon costat de la història’.
L’estil d’Steve Bannon, simptomàticament, podria unir tots els xarlatans i comissaris polítics ben poc honorables que avui governen arreu. Les mateixes frases valen per a diferents banderes i ideologies, fins i tot aparentment oposades, perquè serveixen als mateixos interessos i objectius del capital. És un estil que cada dia ens acosta més al pitjor dels escenaris totalitaris del segle XX.
David Fear, crític de Rolling Stone, ha compartit una impressió sobre aquest documentari que comparteixo absolutament: ‘És un film recomanable de la mateixa manera que un doctor recomana regularment colonoscòpies; no és una experiència de les més agradables, però és millor aguantar aquesta molèstia perquè les alternatives són molt pitjors.’
