29.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 29.01.2020 - 22:04
Stefanie Kremser és escriptora i ara com ara viu a Barcelona. Però té una història familiar i una actitud vital nòmades, que l’han dut a viure en molts llocs diferents. És filla de mare alemanya i de pare bolivià, va néixer a Alemanya i va créixer a São Paulo, al Brasil, on va viure des que tenia set anys fins que en tenia vint. També va passar temporades a Cochabamba, Bolívia, on vivien els avis paterns. I després se n’anà a estudiar a Alemanya. I més i més… Les tres primeres dècades de la seva vida han estat marcades pel desplaçament, instal·lada en llocs que no coneixia, amb llengües conegudes i desconegudes, amb llocs que l’han acollida (no pas sense dificultats) i llocs que l’han conformada. Una situació nòmada, d’identitat dual, que han fet que s’interrogués sobre alguns grans temes de la humanitat: qui sóc, d’on vinc, què vol dir ser d’un lloc, cap on vaig…?
A partir d’aquest interès per reflexionar sobre la identitat i sobre la idea de nomadisme, sobre l’alteritat, sobre la diferència, etc., Kremser ha bastit dues novel·les: Postal de Copacabana (Club Editor, 2007) i El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016). I ara tanca la trilogia amb una obra de no-ficció, Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020), un mémoire en què construeix relats a partir de les seves experiències. El lector de les novel·les anteriors hi trobarà l’origen d’algunes històries ja explicades, però és una construcció literària nova, que parteix d’una història personal per anar a la història universal.
Diu Kremser: ‘És un llibre especial, el primer que escric de no-ficció i després d’haver escrit tres novel·les. Tots els meus llibres transiten entre dues nacionalitats i dos continents. Per tancar aquest tema literari, havia d’escriure des de la no-ficció, com un mémoire, seguint els passos de Vivian Gornik, per trobar l’ordre d’aquest trencaclosques i ventall de països, continents, nacionalitats, llengües…’
Aquesta relació d’espai i de trànsit que estableix Kremser és un tema molt contemporani. Ja ho diu ella: ‘L’ésser humà és nòmada, perquè el món és ple de migrants i sempre serà així.’ I afegeix: ‘La novel·la és un caos en moviment fet d’episodis biogràfics, vitals, que s’esdevenen en dos continents, cinc països i vint-i-dues adreces. I tot va començar amb un fet que sembla de ficció: a casa em va arribar una postal del passat. I aquest fet em va desencadenar un seguit d’esdeveniments, que s’anaven connectant, que em van fer pensar que totes aquestes adreces on havia viscut i persones que havia conegut tenien un sentit. La postal em portava cap a una història i cap als fets, plaents o no, que s’esdevenen quan ets poliimmigrant: conèixer el lloc, entendre la llengua i la cultura d’aquest lloc… Hi ha països que ho permeten molt bé, són països d’acollida; en canvi, n’hi ha que no tant. Jo he anat ajustant la meva identitat a cada lloc on he viscut. I en aquest procés també hi he trobat entrebancs, que he hagut de resoldre.’
‘El llibre que he escrit és un mémoire i no pas una autobiografia, perquè no és un relat cronològic, sinó que segueix unes altres normes: porto el lector d’un lloc a un altre, fent salts temporals i geogràfics. Crec que la nostra memòria també funciona d’aquesta manera. I així construeixo una història que no és previsible. Tampoc no és un llibre de viatges, sinó un llibre d’experiències.’
‘Vaig créixer al primer món, el segon món i el tercer món alhora. Això vol dir una superposició de molts llocs, ciutats i llengües. Potser per això necessitava donar-li un ordre literari. I per això vaig triar el mémoire, perquè en aquest gènere tot allò que expliques va relacionat amb el tema que tries. En aquest cas: la descoberta d’un lloc, la identitat, què vol dir pertànyer a un lloc… Pregunto i qüestiono.’
‘I cada lloc és marcat per la seva història geopolítica, que afecta tota la societat i també em marca a mi. No es pot separar. A Bolívia topo amb els nazis que s’hi amaguen després de la Segona Guerra Mundial; a Alemanya hi vaig anar a estudiar quan va caure el Mur de Berlín; i a Catalunya hi arribo i poc després comença el procés cap a la independència.’
Una de les característiques que donen valor a l’obra de Kremser és una manera de mirar els fets quotidians que se li presenten. N’és un bon exemple la caixa forta que ella i el seu company, l’escriptor Jordi Puntí, es van trobar al pis de Barcelona on ara viuen: una caixa forta de la mida d’una rentadora, que no es pot obrir, que ningú no sap com va anar a parar al balcó i que segurament allò que conté restarà per sempre més un misteri. Ella embolcalla circumstància i objecte en una mena de fet màgic, que fa que la vida tingui una dimensió més onírica. El realisme màgic. I diu: ‘És molt bonic conviure amb un misteri així. S’ha d’estar amatent a les sorpreses que vindran i també als misteris del passat que no es poden resoldre, i acceptar-ho.’
L’altra característica de l’obra de Stefanie Kremser és la manera de mirar i d’encara la vida: amb optimisme, amb la llibertat i el respecte cap a l’altre com un valor insubornable, el valor de l’alteritat. En aquest sentit, Si aquest carrer fos meu és un gran antídot contra l’extrema dreta en alça a tot Europa, ‘perquè convida a no tenir por de l’estrany, de l’altre, que ve d’un altre lloc, amb un altre aspecte, amb una altra llengua’. Un llibre que planta cara a ‘la por de la diferència que és d’on s’alimenta el racisme, la xenofòbia, el populisme’.
Stefanie Kremser vol deixar clara una cosa: ‘No em moc per enyor, per tornar enrere. Jo ja no enyoro el passat, ja el tinc resolt. He viscut en tots aquests llocs que explico tot allò que hi podia viure i ara estic preparada per a afrontar-ne de nous, de llocs, i també per a romandre al mateix. Avui casa meva és aquí.’
I una última informació important: ‘Aquest llibre de no-ficció tanca la sèrie de novel·les on apareix la binacionalitat. M’he alliberat d’aquest tema i la novel·la següent –que ja escric– serà ben diferent. El tema de la identitat ja no hi apareix.’
