Stefan Zweig, rebut amb honors en un Ateneu que passa de puntetes per la seva relació amb Catalunya

La publicació del clàssic Maria Antonieta, la magnífica biografia de la dissortada reina de França, per part de l’editorial Segona Perifèria, ha estat un petit esdeveniment literari. No tan sols se n’han fet unes quantes edicions i s’ha situat durant setmanes a la llista dels llibres més venuts en la categoria de no-ficció, sinó que ha confirmat la bona fortuna de Stefan Zweig al nostre país. D’ençà de l’esclat que va significar la publicació de les memòries pòstumes, El món d’ahir. Memòries d’un europeu –en versió catalana de Joan Fontcuberta i Gel–, els lectors del nostre país no han deixat d’interessar-se per un dels autors més famosos de l’Europa d’entreguerres, que va ser llegit per escriptors, artistes, traductors, polítics, etc., amb una presència constant a les llibreries de Barcelona i a les pàgines de paper de diari. Tot i l’aparició recurrent en els magazins culturals dels anys vint i trenta, fins a la publicació de la traducció a cura de Ramon Farrés no s’havia publicat mai en català aquesta vida de la seva compatriota austríaca que es llegeix com una novel·la. No obstant això, cal dir que sense l’operació de recuperació empresa amb tossuderia per l’enyorat Jaume Vallcorba avui no podríem llegir tants títols de la seva extensa producció –biografies, però també novel·les, llibres de viatges, contes…– que han incorporat al seu catàleg el narrador que, amb un final tràgic, simbolitzava la mort de la civilització.

El souvenir austríac

I així, com una glòria vienesa, ha estat rebut en una exposició anunciada a so de bombo i platerets per l’Ateneu Barcelonès, amb la presència de l’ambaixador de la República Federal d’Àustria davant el regne d’Espanya, Enno Drofenik; la regidora de Cultura de Barcelona, Maria Eugènia Gay; la presidenta de la docta casa, Isona Passola; i el director del centre Stefan Zweig de Salzburg i comissari de la mostra, Arturo Larcati. “Stefan Zweig. Autor universal” fa parada a la ciutat en una ronda que la farà anar per l’estat espanyol i l’Amèrica del Sud, i conté uns quants plafons i unes taules, amb documents facsímils –no pas originals, com s’afirma–, fotografies, vídeos i enregistraments sonors, que posen en relleu la fama literària que va arribar fins a l’últim racó de món –com afirmà Thomas Mann– d’un dels autors en llengua alemanya més llegits. També fa èmfasi en els seus viatges, en les adaptacions de les seves obres i en el seu missatge pacifista. I és que la múrria Àustria que, com diu l’acudit, va aconseguir fer creure que l’alemany Ludwig van Beethoven n’era fill i l’austríac Adolf Hitler era del país veí, té en Zweig un potent reclam, a l’altura del pastís Sacher, les Mozartkugeln, els barrets tirolesos i els valsos dels Strauss. Un Zweig, això sí, sense arestes i tot d’una peça. Un llaminer clixé reduccionista.

Hem de recordar que al tombant del mil·lenni, el fenomen Zweig va sintonitzar amb les temences d’una societat sotragada plenament per les crisis. El 2001, el mateix any que es publicaven les memòries de Zweig en català, els esbirros de Bin Laden feien caure les Torres Bessones i el món entrava en una espiral de violència gairebé apocalíptica. L’europeisme de l’escriptor austríac, a més, sintonitzava amb les esperances d’una Unió Europea que, malgrat tot, encara no havia perdut part del prestigi de què s’anà desprenent a còpia de burocràcia, estatisme i decadència. El difunt Zweig i les seves magistrals memòries es convertien en un llibre tan atractiu com narcotitzant, sobretot si anava aparellat de la dolçor de la nostàlgia austro-hongaresa que es desprenia de la seva lectura, i contra la qual ja ens va alertar Antoni Martí Monterde.

Una mostra que no parla dels lectors catalans

Souvenir austríac a banda, visitant l’exposició sobta, en primer lloc, el caràcter subaltern de la llengua catalana en una institució que, segons els seus estatuts, la té com a única llengua pròpia, i que a més, assegura que les seves finalitats són “promoure el diàleg, la recerca i la difusió dels coneixements artístics, científics, humanístics i literaris i afavorir la cultura del país, la convivència de la seva gent i la llengua catalana”. Els materials oficials de l’exposició, tots els rètols i indicacions, són únicament en castellà i anglès. Per evitar unes crítiques inevitables que ja s’han fet notar a les xarxes socials i entre els socis de l’Ateneu, s’ha intentat corregir a corre-cuita amb un full DIN A3 que inclou la major part dels texts traduïts, i una pantalla que també tradueix el contingut de l’exposició. En segon lloc, encara sorprèn més que, tractant-se d’un espai que simbolitza com cap altre el caràcter cosmopolita i profundament arrelat a Europa de la cultura catalana d’ençà del segle XIX, no s’hagi aprofitat l’exposició per oferir pistes sobre la relació entre Stefan Zweig i la cultura catalana.

Perquè la universalitat de Zweig que el Fòrum Cultural d’Àustria celebra portant arreu del món aquesta versió reduïda de l’exposició que es va inaugurar amb motiu dels vuitanta anys del suïcidi de l’escriptor a la Biblioteca Nacional de Viena, sembla que només encaixa en les cultures hegemòniques, i no té en compte una llengua sense estat, però que fa segles que dialoga amb el concert de les literatures del món. I això que l’escriptor i historiador Ernest Martínez i Ferrando es podia enorgullir, l’any 1927, d’haver estat el primer traductor a una llengua llatina de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona –una de les novel·les més conegudes de Zweig, llavors força més reconegut com a novel·lista que no com l’assagista que avui admirem. No va ser fins l’any 1933 que els lectors francesos la van poder trobar a les llibreries, i l’edició espanyola encara es féu esperar dos anys més. Poca memòria per a un escriptor que, segons la revista Mirador, havia pogut llegir, amb l’ajuda d’un diccionari, el pròleg d’aquest volum de la col·lecció A Tot Vent d’edicions Proa, gràcies a les nocions de català que havia après de Jaume Brossa. El fet cert és que, com passava amb més autors internacionals, els intel·lectuals catalans ja coneixien Zweig gràcies a les versions franceses de les seves obres. Abans fins i tot que l’Editorial Joventut edités les seves obres en versió castellana, traduïdes directament de l’alemany per personatges vinculats en algun moment o altre a l’Ateneu, com ara María Luz Morales o Màrius Verdaguer.

Una presència habitual a la nostra cultura

Tot i que, com va assenyalar Xavier Pla en un estudi del 2021, són diverses les presències i les absències de Zweig en la literatura catalana –el fet és que l’antinostàlgic i antisentimental Josep Pla no li dedica ni una ratlla de les trenta mil pàgines de l’obra completa–, l’escriptor sí que podem dir que va trepitjar els Països Catalans en dues ocasions, l’una el 1905, entrant per Barcelona en un viatge a Espanya i l’altra l’any 1931, amb una visita a les Illes Balears. Poca cosa, tractant-se d’un autor que estimava profundament ciutats del nostre radi cultural, com Avinyó, Arles o Nimes. En aquesta excursió juvenil, amb el Baedecker sota el braç i ple de furor germànic, Zweig va pujar a Montserrat en cerca del Sant Grial de Parsifal, com va fer trenta-cinc anys després el capitost nazi Heinrich Himmler. Llavors, els seus llibres ja havien cremat a Berlín, com a símbol de la degeneració cultural jueva. En aquella mateixa estada va fer parada i fonda a la vila d’Hostalric, on situà la narració “La creu”, ambientada durant la guerra del Francès i que ha estat ben estudiada per Lídia Carol.

Salvador Dalí, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors o Joan Estelrich conformen la llista dels catalans que el van tractar mínimament, d’una manera o altra, en diferents moments de la seva vida, però són més els qui el van llegir i seguir. Sota una dictadura que, seguint fil per randa la consigna antisemita dictada pels nazis, havia proscrit la seva obra, el 25 de febrer de 1942 La Vanguardia feia saber als seus lectors, amb la transcripció d’una nota d’agència d’EFE de Rio de Janeiro estant, que tres dies abans l’escriptor Stefan Zweig s’havia suïcidat a la ciutat de Petrópolis, acompanyat de la seva dona, Lotte. Com aclaria la nota, Zweig, “cèlebre novel·lista i biògraf austríac”, era “de raça jueva i tenia seixanta anys”. A la tercera pàgina es podia llegir que havia deixat una nota adreçada al president del PEN Club del Brasil, Claudio Souza, en què li expressava que es llevava la vida davant l’espectacle d’una Europa –”la meva pàtria espiritual”– destruïda moralment i materialment per molt de temps. I hi afegia més causes: estava cansat de dur una vida nòmada i se sentia exhaust per a construir una nova existència a la seixantena. Lluny de Barcelona, a l’exili, la revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, dedicava un fragment dels Diàlegs de Plató en què Sòcrates parla del suïcidi, a la memòria de Stefan Zweig. A la mateixa ciutat, amb un estat d’ànim marcat per la desolació, la periodista exiliada Irene Polo escrivia al seu amic, el pintor Miquel Villà: “Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la dona al Brasil, també tip d’Amèrica, segurament. Però a ell, infeliç, no li queda el recurs d’Ortega d’anar-se’n a Europa, perquè era jueu. Guilla, creu-me. Jo guillaria també de bona gana si fos sola…” Poques setmanes després fou ella qui es llevà la vida lluny d’Europa.