Stay Homas: “Tot plegat ens va esclatar una mica a la cara”

Van fer-se virals durant el confinament i ara que la mar és més tranquil·la s’ho miren tot amb una mica més de perspectiva. Klaus Stroink, Rai Benet i Guillem Boltó són els tres integrants de Stay Homas i aquesta setmana han publicat el seu segon disc, Homas. Durant els tres anys que fa que existeixen han passat moltes coses: han abandonat el terrat que va fer amena la pandèmia a molta gent i el cubell que els caracteritzava reposa en una lleixa de casa. Tampoc no comparteixen pis. Parlem amb ells de com ha estat aquest camí, com els ha canviat la vida i de les perspectives que tenen.

—Tot a punt per a estrenar nou disc? Com els viviu, els dies previs? Hi ha nervis?
—Rai Benet [R.B.]: Hi ha nervis… 

—Klaus Stroink [K.S.]: Molt nerviosos! És una cosa que tu has tingut en secret, treballant-hi molt, molt, molt durant un any, però ningú no ho ha escoltat, ningú no ho ha aplaudit, ningú no ho ha criticat… Ningú no en sap res. Però arriba un dia que ho deixes anar. Després, quan surti, que sigui el que hagi de ser. 

—Després de l’èxit del primer, us fan por les expectatives que hi ha amb aquest segon?
—R.B.: Les expectatives són altes, per nosaltres també. El primer disc va anar molt bé i nosaltres estàvem molt contents. Sortíem d’un moment molt concret i molt curiós, i estem acostumats que tot ens vagi molt bé. A veure… 

—En un primer moment vau arribar molt lluny, fins i tot us va versionar Michael Bublé. Allò era irreal? I ara ja heu trobat el vostre públic fidel? Heu trobat el vostre lloc?
—Guillem Boltó [G.B]: Va ser real perquè va passar i tot el que vam fer ho vam fer i tot el que passava ens passava de veritat. Però sí que és cert que hi havia aquest punt que tot venia amb una onada gegant: moltes coses passant alhora, moltes col·laboracions… Formàvem part d’una cosa viral i ara la mar és més tranquil·la, nosaltres hem pogut fer les coses més amb calma. I bé, potser no anem tant a tot gas a les xarxes, però alhora estem molt més tranquils. Hem fet la música que hem volgut fer sempre i això ens val molt més que una viralitat. La viralitat ens va donar a conèixer a molta gent, ens va obrir les portes, però no ens assegurava res. No era garantia de fer un grup de música, de fer una carrera musical… És la feina que hem anat fent durant dos anys i escaig, la que ens ha permès de fer un segon disc, una gira… De tenir un projecte de vida que encara és viu perquè hem anat picant pedra. 

—Obriu el disc dirigint-vos al públic amb un “com esteu?”. Segurament ens ho demanem poc. Com va? Però de debò.
—K.S.: Sí que ens ho demanem poc… És com un vídeo del Kun Agüero en què un streamer començava una entrevista preguntant-li com estava i de cop es va trencar… Normalment, no hi ha aquesta prèvia tan humana. Però bé, jo crec que estem bé, millor que el Kun Agüero. 

—R.B.: Bé, anar fent… [riu]. Ha estat un hivern intens de feina, estrès i de patir una miqueta, perquè tens els temps que et marques i tot plegat, però ara estem molt més tranquils. També teníem una mica la incertesa de com quedaria aquest disc, i ara que ja l’hem fet,  crec que ens agrada molt, que estem molt contents i molt orgullosos. Jo m’he tret com un pes fort de sobre. Ara ja només queden els nervis de saber què li sembla a la gent.

—Esgota, complir els temps!
—G.B.: En general és una mica tot molt precipitat i has de complir una mena de tempos que no et marca ningú, però que en el moment en què te’ls poses, has d’arribar més o menys a aquesta data. Si a la primavera volíem treure un disc, la primavera s’acaba el 21 de juny, ningú ens obliga a fer res, però… Vam tenir tot un any per a fer un disc, però, tot i això, sempre, no sé com, sempre acabes tenint la sensació que al final ho has d’acabar tot de pressa i corrents. I mira que vam començar amb tota la calma per fer temes, component, amb molt més temps del que hem tingut mai… Sempre acabes tenint la sensació que et persegueix algú per darrere amb una manada de nyus, i crec que tot això ho vas notant a mesura que avancen els processos de fer el disc!

—Les tres primeres cançons del disc són una oda a l’amor: que si l’enamorament del principi d’una relació, que si un amor platònic després d’una nit, que si l’únic que vull és fer-te petons… Sou uns romàntics!
—G.B.: Som molt més romàntics que no ens pensem que som o que no volem aparentar. En el dia a dia crec que no som unes persones que demanem gaires moixaines, però a les cançons després es veu el llautó, no? Llavors, jo crec que sí. 

—Hi coincidiu?
—R.B.: Cent per cent!

—El primer senzill que vau presentar del nou disc és “La Nòria”, que parla de les persones que sempre hi són… Quins són els vostres pilars fonamentals, aquella gent que necessiteu tenir a prop?
—K.S.: Crec que depèn del moment. Hi ha pilars que són constants i que això està molt bé, però després hi ha gent que ha passat per la meva vida i ha estat un pilar fonamental i després ja no hi és. Aprens a sobreviure sense això i trobes altres potes. I individualment, he tingut la sort de tenir una família increïble i preciosa que sempre hi ha estat.

—R.B.: Col·lectivament, crec que l’equip és clau… 

—G.B.: Tenim un equip darrere que ens treu moltes castanyes de molts focs. I això sempre et fa la vida més fàcil i alhora t’allibera d’algunes responsabilitats. A mi també em dóna molta pau estar a gust en el lloc on visc, dedicar-me al que m’agrada… 

—R.B.: A mi em dóna molta pau tenir moments per a mi. Moments per a mi sol. És una cosa que necessito sovint i si no ho tinc… 

—Feu cançons indistintament en català, castellà i anglès. Hi ha pocs grups que combinin les tres llengües en un mateix disc. Com trobeu l’equilibri? Amb quin idioma us sentiu més còmodes component?
—R.B.: No sé si diria que en un idioma ens és més fàcil… Però, per exemple, amb l’anglès som una mica menys exigents a l’hora d’escriure i això potser facilita la rima, però alhora parlem molt més en català i ens hi sabem expressar molt millor, però alhora el castellà té una sonoritat que també ens agrada… O sigui, tot té el seu què i intentem jugar amb els idiomes igual que ho fem amb els estils musicals. 

—Continua essent un disc molt eclèctic amb molts estils de música diferents…
—G.B.: Definir aquest disc és difícil perquè és difícil definir-nos a nosaltres com un estil, un gènere, una manera de fer… N’hem fet moltes de diferents i en el disc mateix hi ha moltes parts, diferents idiomes… L’única cosa comuna que hi ha en el disc és que les cançons les hem fetes nosaltres, però no és un disc conceptual, que diguis tracta d’això. I mira que volíem trobar la nostra essència. Però ens anem adonant, sobretot a còpia de fer entrevistes, que potser la nostra essència no és tant trobar un camí com fer-los tots una mica, o tots aquells amb què ens trobem còmodes, que en són uns quants! 

—R.B.: Ens encanta poder investigar estils diferents, maneres de fer diferents, i és això, que ho hem intentat evitar i ha estat impossible, o sigui que crec que ens surt de natural i que ho farem un bon temps! 

—Creieu que heu aconseguit de desvincular la vostra imatge del confinament o que la gent sempre us hi vincularà? Això és un avantatge o un inconvenient?
—K.S.: Jo crec que no. Hi ha gent que ens en deu haver desvinculat i gent que no, i hi ha gent que es deu haver quedat pel camí i gent que prefereix el que fem ara. El moment inicial va ser un moment de molta exposició, però no crec que ens desvinculem mai de la imatge del confinament. Però al final és maco, també. 

—Si tornés a haver-hi una pandèmia, us confinaríeu junts? O ja n’heu tingut prou?
—[Tots tres fan que no amb el cap.]

—Rotundíssims! Per què?
—K.S.: Tinc una enveja del que va fer la gent en els seus confinaments… Que era: res! La gent que va tenir la sort de no treballar durant el confinament… De cop: “M’he mirat totes les sèries, he fet tota mena de receptes de cuina raríssimes, m’he posat fortíssim, he llegit tots els llibres del món.” Jo també ho vull fer, això! Nosaltres estàvem dotze hores el dia treballant… 

—G.B.: En aquell moment estàvem molt contents i molt extasiats, però alhora també era molt cansat. Va ser dur i molt intens… I llavors, hi ha una part irracional de jo també vull fer pa de plàtan i avorrir-me. Ara potser la gent veu això i diu, qui els va parir, si van tenir el millor confinament del món, com pot ser que diguin això? Però alhora nosaltres també volíem una mica de tot el que tenia l’altra gent… El meu germà em va dir “m’he acabat el FIFA” i jo no hi havia jugat en dos mesos.  

—La pandèmia van ser uns anys molt dolents per a la majoria, però per a vosaltres no. Com viviu aquest contrast?
—K.S.: En l’àmbit professional, la pandèmia ha estat la catapulta més gran de totes. Però després, com transites tot això és individual i jo no he estat mai tan trist a la meva vida com uns dies molt concrets, o uns mesos, després del confinament. Segurament hauria pogut transitar-ho més bé sense tot això a sobre. Ara, crec que encara recollim els mil·ligrams de dopamina que ens va donar el confiament, aquella explosió de l’inici. Però perquè tenim un grup i perquè hem continuat treballant i hem tingut l’oportunitat de treballar amb un grup nostre i dedicar tantes hores del dia com calguessin a fer un disc. I això és brutal, és el regal més gran que ens ha donat la música, segurament, als tres! En resum, és positiu. 

—R.B.: Va ser una etapa que, encara que a vegades fos trista, va ser preciosa per nosaltres. Els missatges que rebíem de la gent o d’altres artistes són una cosa que no t’esperes i aquest agraïment commou molt. No crec que ho oblidem mai!

—Però esteu cansats que us continuem demanant per aquell moment?
—R.B.: Sí, jo sí. Però perquè sap greu que es posi el focus tota l’estona en una cosa que per nosaltres és de fa molt de temps. Hem fet moltes coses, i moltes són boníssimes, i unes altres segurament no tant, però no ho sé… Nosaltres hem anat avançant i ho hem anat deixant enrere. 

—El nom del grup no ajuda a deslligar-vos d’aquesta idea. Us en penediu?
—G.B.: És que aquest grup va començar d’una manera molt atípica i jo crec que això fa que la gent ens pregunti més per això, que no pas si haguéssim començat dient, ei, traiem un disc, i haguéssim començat d’una manera més normal. El nom ens el vam posar sense saber que després seria el nostre grup. Allò que dius, quin nom posem a Instagram? I vam crear un compte sense gaire pretensió. De fet, no teníem ni intenció de fer cap concert. I de cop ens vam plantar amb la gira, un disc… Tot plegat ens va esclatar una mica a la cara. I si ens haguéssim canviat el nom? Bé, ara és el nom que tenim i tampoc ens n’amaguem. Algun dia ens el tatuarem així gros al pit. 

—Ja no compartiu pis. Sou d’aquells joves privilegiats que podeu viure sols a Barcelona?
—K.S.: Jo no. Però… 

—R.B.: Home, sí que pots, però no vols. 

—K.S.: Home, podria… I pagar mil euros el mes? Bé, eventualment hauria de deixar de fer-ho. 

—G.B.: Jo visc a Horta amb parella i realment estem contents que aquest projecte ens doni menjar i per viure. I amb això ja em dono per satisfet!

—R.B.: Jo visc a Vilassar i visc sol. Arruïnant-me, però visc sol. 

—Han canviat les rutines a l’hora de compondre? Abans componíeu a casa. Ara on us trobeu?
—K.S.: Hem tingut molt de temps i hem pogut explorar una mica noves maneres de fer. Hi ha alguns temes en què potser un ha tingut una idea i ha enregistrat una guitarreta i algú ha cantat sobre i amb l’ordinador anem fent maquetes i tal… Però la gran majoria dels temes que més èxit tenen són els que hem fet en sortides. 

—Sortides?
—K.S.: Quan hem agafat tres, quatre o cinc dies i ens hem instal·lat a algun lloc. Airbnb a l’Espluga de Francolí. I llavors hi ha un punt molt maco gràcies a la convivència! És cert que, en general, ens trobàvem pràcticament cada dia i érem a la tarda a l’estudi i dèiem, va, què hem de fer? Però allò que és més inspiratiu i més creatiu es genera millor en aquests entorns. El quart dia hi ha com una sinergia i una connexió molt forta. Molt més que si cadascú arriba amb les seves històries a l’estudi. 

—Quina diferència hi ha entre els Stay Homas que van agafar el cubell al terrat i els qui sou ara? On ha quedat aquell cubell?
—G.B.: Aquell cubell és en una prestatgeria de casa meva, fet caldo. Si bufes, es desmunta. I nosaltres, jo diria que som una mica els mateixos, però més apresos de la vida… 

—R.B.: I una mica més madurs! 

—G.B.: En segons quines coses, sí, i en segons quines coses, som els mateixos marrecs, però sí que tenim una mica més clar com es porta una empresa o com es fa un projecte… Ho hem anat aprenent de mica en mica i ara tenim més eines. Al principi anàvem una mica perduts. 

—Ara ja toqueu amb els vostres grups inicials: Buhos i Doctor Prats. Com va ser acomiadar-vos-en? Quan us vau adonar que havíeu de separar-vos?
—K.S.: Tard, molt tard, crec. Perquè tal com anava avançant tot, vèiem que era real, però alhora estàvem molt focalitzats a fer música. Anàvem xutant la pilota endavant i potser sí que finalment vam adonar-nos que érem una nosa molt més que no una ajuda per als grups i projectes que teníem abans del confinament. Quan hi havia pocs concerts, estava molt controlat, els aforaments i així, era mínimament compatible, però tampoc podies anar a cap assaig ni contribuir en res. Va haver-hi un moment que va ser: “nano, em sap molt de greu, però té molt més sentit que vingui aquest substitut que m’ha estat substituint i que s’hi quedi i que formi part de la família”. S’ha entès en tot moment, ens han fet costat i s’ha fet amb molt d’amor i molta entesa. 

—Les entrades de festivals com el Primavera Sound, el Sónar o el Cruïlla fa temps que estan exhaurides tot i tenir uns preus enfiladíssims. En alguns casos superen els 300 euros… S’ha convertit en una cosa elitista?
—K.S.: S’ha de dir que a Catalunya teníem molt instaurat que la música és gratis, i una cosa que ens ha portat el límit de cabuda és que la gent ha de pagar. Pot ser que en alguns festivals s’hagi arribat a extrems i que les entrades siguin molt cares, gairebé com si consumir cultura fos un article de luxe, però, d’altra banda, també és cert que dignifica força una feina que estava totalment subjecta a associacions de joves que feien un festival o que feien la festa major popular del poble o el mateix ajuntament amb uns pressupostos concrets. Està bé que es normalitzi que s’ha de pagar per consumir cultura, dignifica la feina. 

—G.B.:  Està molt bé que per festa major muntis un cine fòrum a la fresca i que projectis pel·lícules per a tothom al poble, però no pretendràs que la gent vagi gratis al cine tota la resta de l’any… És collonut que hi hagi aquesta opció i que de tant en tant hi hagi actes així, però si vols anar a veure una pel·lícula, vas al cine, amb els festivals, igual. Això sí, sempre que no se t’escapi de les mans… Perquè després pagues les crispetes a preu de llagosta i penses, doncs potser tampoc era això.

—Si us haguéssiu de quedar amb un moment dels que heu viscut com a Stay Homas fins ara, quin seria? El més especial…
—K.S.: El Cruïlla de l’any passat, perquè va pujar Rubén Blades a cantar amb nosaltres un tema i no crec que passi absolutament res que s’hi iguali a la meva vida…

—R.B.: Per mi va ser més fort el camerino amb ell… 

—G.B.: El dia de Rubén Blades per nosaltres ha passat a ser el Rubén Blades Day. 

—R.B.: Cada any el celebrem!

—Res a afegir?
—G.B.: Haurem tingut moments de merda i no sempre ha sortit tot bé, però si poguéssim tornar enrere sé que ho tornaríem a fer. Escolteu el disc!