The Spirit of Catalonia

Al final del llibre que Josep Trueta escrigué quan Catalunya semblava definitivament enfonsada pel feixisme, el cèlebre doctor citava a tall de conclusió una frase de Waldo Frank, que tradueixo de l’edició original. Parlant dels catalans, Frank deia: ‘Aquesta vida no resisteix: retorna. […] Perquè són com la primavera, la primavera evanescent –que sempre torna…’ Trueta, coneixedor íntim de la realitat catalana, hi afegia: ‘Una altra volta, en un futur pròxim, Catalunya tornarà, pacífica i desitjosa de ser un bon veí si li demostren bon veïnatge; aspra, enfollida i font de conflicte permanent si la torturen.’ I bé, Catalunya va tornar d’aquella nit de la seva història pacífica i desitjosa de bon veïnatge. Però Castella, raptora d’Espanya des de temps immemorials, no és capaç de bon veïnatge i una vegada més ha entrat a sac i rapinya a casa d’altri. Per això els catalans retornen. Com deia Frank: ‘Castella els escanya i tortura: i ells tornen.’

Efectivament, els catalans tornen en una primavera tardoral  semblant a les que no fa gaire van tombar uns altres règims corruptes a la conca mediterrània, talment com si la revolta es pol·linitzés de poble en poble a la velocitat de la comunicació global.

Els policies que Grande-Marlaska ha enviat per contenir la resposta popular a la sentència del Tribunal Suprem es pensaven que farien una passejada triomfal entre caps esberlats, com el Primer d’Octubre. Però s’han trobat amb la resistència dels joves i sense l’ajut desinteressat i, pel que sembla, voluntari de la Brigada Mòbil dels Mossos l’expedició punitiva s’hauria liquidat amb una derrota del Ministeri d’Interior. Per això, després d’un cap de setmana vergonyós, Grande-Marlaska elevava la resistència ciutadana al nivell de màxima violència als annals del règim. La impotència davant una resistència majorment pacífica però ferma obliga l’estat a inflamar la situació per sostenir el relat que justifiqui una repressió embogida. Els socialistes escriuen tots sols el segon capítol de la tesi que Aznar va inaugurar fa una dècada llarga, segons la qual no hi ha cap diferència important entre l’independentisme català i el terrorisme basc. De mica en mica, el govern espanyol va emplenant el puzle amb les peces aparentment més dispars. Dilluns fou l’admissió de l’associació de víctimes del terrorisme com a ‘acusació popular’ contra els CDR per l’Audiència Nacional espanyola. Gairebé a la mateixa hora, la ministra Carmen Calvo redefinia José Antonio Primo de Rivera com a víctima i no pas com a ideòleg de la violència, conspirador del cop d’estat i causant de la guerra civil. La confusió categorial no podia ser més gran, i si demostra res és que un PSOE farcit de fills i néts de falangistes no pot aspirar no pas a escapar-se de la força de gravetat del franquisme sinó ni tan sols a fer una lectura postfeixista de la història. 

Ni tan sols pot aspirar a fer una lectura profitosa dels clàssics propis. Deia Cervantes, amb bon coneixement del Principat: ‘Els cortesos catalans, gent enutjada, terrible; pacífica, suau; gent que amb facilitat dóna la vida per l’honra i que, per defensar-les ambdues, s’avancen a ells mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món.’ Cervantes coneixia el tarannà català com no el coneixien els peons enviats a provocar una gent normalment cortesa i suau. D’una quinzena ençà, els valents goliats que s’abraonen en grup damunt adolescents indefenses han descobert que, arribats al capdavall d’una paciència que alguns encara confonen amb covardia, els catalans aniran tan lluny com calgui per defensar no pas l’honra –aquella cosa vidriosa que Cervantes descriu en diversos indrets de la seva obra–, sinó la dignitat, que és quelcom interior i molt més sòlid. El català és lent a enfurismar-se i li costa d’arribar a aquell punt en què la cortesia es capgira en enuig, però quan finalment hi és no li reca cap sacrifici. I a aquell punt l’hi ha portat l’estat amb la seva immoderada injustícia i la seva brutalitat fatxenda. Aspra, enfollida i font d’un conflicte encès que no s’apagarà mentre l’estat pretengui sufocar-lo amb petroli, Catalunya retorna.

La Catalunya estabornida pel franquisme i adormida en el somni dogmàtic del seny revifa. Politòlegs, sociòlegs i economistes s’escarrassen a explicar-ne el reviscolament mitjançant aquest o aquell altre ‘factor determinant’. Globalització, crisi econòmica, populismes… Tots tenen raó i cap no en té. Perquè cap d’aquells factors, operant amb igual o major força en uns altres indrets de la península Ibèrica o d’Europa, no ha desfermat la mateixa tempesta de voluntats. Si em deixeu que recorri a un mot sospitós de misticisme, diré que l’explicació rau en l’esperit. Això que aquestes darreres setmanes ha fet tremolar les estructures profundes de l’estat és l’esperit de Catalunya, que es deixondeix i recorre les terres catalanes com una tramuntanada de solidaritat entre les generacions. La ventada que s’alça a la llunyania històrica, qui sap on anirà a encalmar-se. Quan menys s’esperava, l’esperit català ha rejovenit la força col·lectiva. Encara no fa un mes que semblava que la independència era cosa dels jubilats, dels qui recorden el franquisme com qui recorda la campanya de Napoleó a Rússia. Però el 14 d’octubre el jovent sortia al carrer per a defensar els avis i les àvies estomacats per la democràcia pleníssima, com anomena la ministra Calvo aquest estat de coses. Defensant els avis i lluitant pel futur que l’estat els escamoteja, els joves fan bona la dita de Cervantes sense saber-ho.  

L’element més estimulant de la manifestació del dia 26 era veure nens aprenent les beceroles de la reivindicació. Minyons de tres i quatre anys posant-se l’estelada o lluint la samarreta de la llibertat, noies castelleres que en diversos punts alçaven torres solidàries amb els lemes de la jornada, o l’Oriol, un infant passejat amb cotxet pel mig de la gernació amb la tranquil·litat de qui té la mà trencada en això de manifestar-se. Em diu la Montse, la seva mare, que l’Oriol va néixer en una manifestació. Un tros més enllà, una noia que no passa dels setze anys s’enfila a un fanal per exhibir un cartell que diu ‘Lliures o morts… però mai de genolls!’.  I a l’altre extrem de la gamma d’edats, hi veig els pares d’en Jordi Ros, empresonat durant la ràtzia del 23 de setembre, que amb un neguit comprensible i un punt de desesperació expliquen que no tenen diners per a pagar el cost de la defensa del seu fill. Enmig d’aquest acte de solidaritat multitudinària, apel·len amb discreció però amb esperança a la solidaritat puntual i concreta que transita del concepte a la realitat. Ells també són part de la fenomenologia de l’esperit amb què la idea de Catalunya es manifesta a través dels segles, una idea que ara i aquí apunta en el patiment contingut i digne d’uns pares.

I encara el grup de valencians que han pujat des de Bétera: l’Albert i l’Empar, la Rosa i en Vicent, en Toni, la Conxa i la Mari, que també han anat a Estrasburg i a Brussel·les quan ha calgut i no els reca de fer quilòmetres per ser a Marina, a la Gran Via, o a la Grande Place per defensar amb el seu bell accent la catalanitat comuna que reivindiquen cada dia al seu indret d’aquest gran país que Espanya ha esquarterat per a dominar-lo. Alguna cosa es mou també al País Valencià; l’esperit bufa allà on vol i ningú no pot embridar-lo. 

No és cap esperit metafísic ni cap quimera territorial, com ho era l’ànima d’Espanya inventada per aquells pre-feixistes que els professors de literatura anomenen generació del 98 i que tant de mal ha fet durant el darrer segle. És, com ho mostrava el Dr. Trueta, una continuïtat, no pas en la uniformitat o en la identitat essencial dels fenòmens històrics, sinó en la providència de la generació actual per les que encara han de venir i en la responsabilitat d’aquestes envers les que les han precedides. L’esperit és memòria i voluntat d’ésser. I el de Catalunya, en particular, una enorme i imparable fam de llibertat.