27.12.2023 - 21:40
Obrir Instagram. Mirar reels. Un vídeo sobre com fer una bossa amb ganxet. Passar. Una recepta de cuina. Passar. Un grup de joves ballant. Passar. Dos gatets jugant. Passar. Exercicis de pilates. Passar. Mentrestant, una notificació de WhatsApp: un amic envia un àudio. Escoltar-lo a 1,5. Massa lent. Reproduir àudio a 2x. Obrir portàtil. Capítol 4 de la nova sèrie de Netflix. Veure’l a 1,25. Obrir Spotify, escoltar nou capítol del pòdcast de confiança. Avançar 15 segons l’entradeta. Quinze més. Quinze més. Passar-se el dia reproduint el contingut digital a més velocitat: l’speedwatching, el fenomen que s’adapta al ritme de vida frenètic actual.
Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya, defineix l’speedwatching com el contingut audiovisual que és enregistrat a una velocitat normal, però que es reprodueix de manera accelerada. Un fenomen cada vegada més comú entre joves i adolescents, però que també s’estén entre els adults. Per Pérez és difícil d’explicar el perquè d’aquesta pràctica, però creu que és una conseqüència directa del model de vida actual, marcat per la pressa: “Vivim amb la sensació que ens falten hores, que no arribem a temps de res. I l’speedwatching no deixa de ser una resposta adaptativa a tot això.” Tot va començar el 2010, quan YouTube va incorporar l’opció d’augmentar la velocitat dels vídeos. Ara, tretze anys més tard, WhatsApp, Telegram, Netflix, Amazon Prime, TikTok, Spotify, Podimo i tantes altres aplicacions també ho han incorporat, i ofereixen l’opció d’accelerar els vídeos o els àudios a 1,25, 1,5 i 2. “És com la moda del menjar ràpid: si podem menjar en cinc minuts, per què entaular-nos una hora?” Pérez explica que, alhora, aquestes presses són la conseqüència de viure constantment amb la por de deixar perdre coses, allò que alguns anomenen FOMO –de l’anglès fear of missing out (‘por de restar fora’). “Ara, hi ha moltíssimes coses per veure, per escoltar. Constantment hi ha sèries noves, pòdcasts, etc. Hi ha un excés de contingut digital. I tothom vol estar al dia de tot.”
Una pràctica amb avantatges i conseqüències
“L’speedwatching contribueix a fer que no tinguem tanta paciència perquè el temps d’espera és cada vegada més curt”, diu Pérez. Però, alhora, és un fenomen contradictori en si mateix, perquè, encara que ens permeti de consumir el contingut digital més ràpidament per tenir “més temps”, el temps guanyat és esmerçat a consumir més contingut. Això és degut a la gratificació i l’estimulació que causa l’speedwatching perquè no requereix tant d’esforç mental. “Quan llegeixes un llibre, per exemple, has de fer l’esforç mental de mantenir-te concentrat, l’atenció sostinguda és voluntària. És un esforç que cal entrenar. En canvi, mirar vídeos no requereix aquest esforç.” Sylvie Pérez admet que és com el circuit de les addiccions: “Al moment de consumir el contingut sentim gratificació. Per això quan s’acaba necessitem tornar-lo a consumir per tornar a sentir aquesta sensació de benestar. I si el contingut que consumim és cada vegada més ràpid, aquest cercle de satisfacció també.” A més, segons Pérez, quan es frena el consum apareix la sensació d’avorriment i de cansament a causa de la sobreestimulació constant del cervell. Una pràctica que afecta més les noves generacions. Els adults ja tenen el cervell format i els joves, en canvi, que es troben en fase de construcció, tenen un cervell més fràgil.
Així i tot, reconeix que també té algun avantatge. Per exemple, esporàdicament aquesta eina ens pot servir per a estalviar-nos temps, permet de rebre més informació en menys temps i, alhora, beneficia la comprensió del contingut. “Al principi, quan escoltàvem els missatges accelerats, no enteníem res. Ara, a mesura que hi hem acostumat l’oïda, hem après a desxifrar i descodificar els missatges molt més ràpidament.” Aquest entrenament no és perjudicial per al cervell. Al revés, pot ser una eina més. Una altra cosa és que l’acabem utilitzant per a tot i, al final, una conversa normal la trobem avorrida.”
Malgrat tot, Pérez insisteix que l’speedwatching no ha d’esdevenir la norma, sinó que s’hi ha de recórrer de tant en tant i d’una manera conscient i responsable. Si no, pot tenir conseqüències greus que ja es detecten en els més joves, com ara els dèficits d’atenció, l’addicció a les pantalles, el retard en el llenguatge i la comprensió lectora deficient, per exemple. “La culpa és de les pantalles, però també de l’ús que en fem els adults. Perquè, ben sovint, el mòbil s’ha convertit en el cangur dels nens”, afegeix. “Actualment, vivim en la cultura de la pressa i l’estrès, una manera de viure que pot afectar sobretot els joves i menors en etapes educatives.”
