‘Spassvogel’

Ray Howgego és, segons els experts en aquesta mena de proeses, l’autor del llibre més extens escrit mai en anglès per una única persona, l’Enciclopèdia de l’exploració (A Comprehensive Reference Guide to the History and Literature of Exploration, Travel and Colonization). A quatre volums sobre la història de l’exploració (i empreses derivades) en el temps, els continents, els oceans i les illes, Howgego n’hi afegeix un cinquè sobre viatges imaginaris i mons inventats.

Es tracta d’un cas extraordinari, no únicament per l’amplitud i profunditat de la recerca duta a terme per una sola persona, sinó pel fet de centrar-se especialment en els buscadors menys coneguts: ‘No m’agraden els exploradors celebrity […], els exploradors més significatius són els menys documentats; van acabar les seves expedicions amb èxit i sense fanfàrria. Els qui tothom coneix –com l’Scott de l’Antàrtida– són persones que van fer expedicions fallides.’ L’autor s’interessa especialment per aquells que es van limitar a fer la seva feina i a tornar al lloc d’origen amb la missió simplement complerta.

Hi podem trobar Aleixo de Abreu, pioner de la medicina tropical, o les primeres incursions antropològiques amb mirada estructuralista (avant la lettre) de José de Acosta al segle XVI. O, per exemple, el cas de George Sadleir, que va sortir de l’Índia el 1819 per lliurar una espasa cerimonial de la reina Victòria al comandant egipci. Sense pretendre-ho ni ser-ne conscient –element que fascina l’autor– va esdevenir el primer europeu que va travessar la península aràbiga (el comandant havia partit cap a la Meca, i Sadleir va decidir que aniria a trobar-lo allà on fos), enfundat en estricte uniforme militar, tot sol. O la Gertrude Emily Benham, segons Howgego, ‘el viatger [home o dona] més prolífic de tots els temps’. Però també bona part de l’exploració empresa en l’altra direcció, com ara la provinent de la Xina durant el segle XVIII, amb un Hsieh Ch’Ing Kao per qui Amèrica era ‘una petita illa isolada al bell mig de l’oceà.’

Fascinació de l’autor per l’èpica discreta de l’esforç i l’obstinació, bellesa sense testimonis i sovint inconscient d’ella mateixa. Històries de curiositat, violència i percepcions en totes direccions, avarícia i destrucció, frustracions i esforços titànics en silenci o en portada van ser les matèries primeres de tot el coneixement emergent sobre la diversitat humana, i del poder en què es va traduir molt d’aquest coneixement. La construcció de la diversitat lingüística a escala mundial i la seva explotació teòrica van derivar-ne com una conseqüència més.

El fill de Ray Howgego ara viu a Barcelona i és més probable trobar-lo explorant els camins de la Collserola modernista, l’entrellat urbà de la Zona Franca o les geometries de la Sagrera-Meridiana que a Sant Antoni o Poblenou. O sobretot investigant la història política i econòmica de les xarxes de transport, ‘en el temps, els continents, els oceans i les illes’. Les xarxes del lloc on visqui, les estructures que generen moviment, comunicació entre territoris i persones. Les analitza i se les aprèn com un estudiós àvid de llengües estrangeres. Només parla anglès. També hem de dir que ho fa des d’una actitud molt poc sospitosa d’imperialisme lingüístic. A vegades sembla més una actitud postlingüística que una altra cosa, un ‘no acabar de veure’ el lloc, a llarg termini, de les llengües tradicionals, entre les quals l’anglès. En comptes d’aprendre la llengua del lloc, n’aprèn el seu sistema de transports, i al detall: les xarxes, les connexions, els vehicles, tal com són ara i tal com van ser en el passat, la seva semàntica i sintaxi històriques.

Terres, llengües i moviment. Després del famós gir lingüístic i del gir espacial, el gir de mobilitat va emergir com un nou marc de comprensió de la cultura contemporània. Centrat en els desplaçaments humans, de cossos, al capdavall centrat en les històries personals. Més en la connectografia que no pas en la cartografia. Com podem veure, per exemple, en l’interès enorme per les microhistòries i els seus gèneres derivats (ara, sense anar més lluny, a la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, ‘Microhistòries de la diàspora’).

Com en tots els girs, i ja en portem uns quants com per esperar-ne una espiral i els seus retorns, un constructe teòric és triat com a clau d’interpretació de la resta: el llenguatge, l’espai, el moviment. No mirem res sense una teoria als ulls, deia Nietzsche. La mirada neta com a ideal angèlic. I trobem, a més, teories de naturalesa diversa: sistemes conceptuals, contemplacions (en el sentit originari de theoria), prejudicis (també coneguts sovint com a ‘teories personals’) i tot de constructes, entre els quals destaquen, per la seva bellesa teòrica, les llengües. Com suggeria Joseph Lo Bianco fa uns mesos a Barcelona, les llengües són les úniques teories que els humans vivim; amb el cos i l’ànima en la seva exploració sense treva, podríem afegir. Possiblement, com més creatius siguem amb les teories lingüístiques, més àmplia serà la nostra consciència sobre allò que és possible ser, viure i fer amb el llenguatge.

Com és habitual en les obres del gènere i també en l’edició de mapes i il·lustracions, l’Enciclopèdia de l’exploració de R. J. Howgego inclou elements falsos introduïts deliberadament per l’autor. Per una banda, Howgego entra així en un jeu d’esprit, una prova d’enginy, amb els lectors. Alhora protegeix l’obra de còpies i plagis, recomanen els editors. Deambula alegrement, o millor dit, deambulava per les pàgines del primer volum un viatger inventat, amb tot de mèrits falsos i tota la seva falsa bibliografia associada. Un lector alemany, estranyat d’entrada pel nom massa lúdic, ingenu fins i tot, del suposat explorador Johann Friedrich Spassvogel, va veure la seva perspicàcia (més onomàstica que històrica) premiada per l’editorial amb una caixa d’ampolles de xampany.

Paraula, terres, desplaçaments. L’Spassvogel s’enlaira per sobre la gravetat de l’enciclopèdia i ens torna el dubte recurrent sobre la diferència entre ser real i no ser-ho tant. Al capdavall –i recupero aquí el record d’una lliçó remota (en un curs memorable titulat ‘Logos i sophia’)– un cop arribat a terres llunyanes, desplaçat de la seva veritat local, Ulisses deixa de ser rei i ja no és res més que allò que diu sobre ell mateix, no és res més que la seva paraula.

Alícia Fuentes-Calle és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)