17.01.2022 - 21:50
L’escàndol originat per la revelació en un article del diari Ara de l’existència d’uns privilegis escandalosos per a alguns treballadors i alts càrrecs del Parlament de Catalunya no és pas una qüestió menor. Ben al contrari.
L’escàndol és majúscul i imagine que tots n’esteu al corrent. Tanmateix, a parer meu, es fa políticament molt més sensible i més gros encara quan el president Ernest Benach –que presidia la cambra quan es va adoptar aquest indignant esquema de retribucions– prova de defensar allò que va fer dient, simplement, que no s’entén fora de context. Que el 2008 les coses es veien d’una manera diferent.
Supose que, amb aquestes declaracions, el president Benach vol fugir de les seues responsabilitats i no sé si evitar que la cosa esguite el seu partit, Esquerra Republicana, o la coalició entre PSC, ERC i ICV que aleshores governava les institucions catalanes o la mesa de parlament on eren tots. Però, dient això que diu, posa en relleu l’allunyament entre la classe política catalana i el carrer i la parsimònia i despreocupació amb què s’agafen el seu tren de vida. No tenen gens de consciència sobre fins a quin punt són privilegiats. Ni sobre fins a quin punt aquest circuit en què ara és tan inquietantment normal d’entrar de ben jovenet en les joventuts del partit i no treballar mai fora de la política i arribar a conseller, a president o allò que siga fa mal, enfanga, el país sencer.
Quant a això, recorde l’estupor que va suscitar David Fernàndez el 2010, només dos anys després d’aquest acord del parlament. Fernàndez, que més tard fou diputat de la CUP, va acompanyar un dia uns bascs a una reunió discreta amb la Generalitat de Catalunya. Hi va acudir de bon matí i s’hi va trobar uns quants interlocutors i una taula ben parada amb cafè, pastes i entrepans de tota mena. Li van oferir cafè i va dir que no en volia. I li van dir si menjava res i va dir que tampoc. Aleshores li van demanar si feia dieta i ell va respondre: “No és qüestió de dieta, és qüestió de principis i no estic acostumat a menjar a costa de l’erari públic.” Aquella posició tan digna va ser causa, emperò, de comentaris i bromes de mal gust durant setmanes entre la classe política catalana.
De Davids Fernàndez, per desgràcia, n’hem tinguts massa pocs i és possible, estic disposat a discutir-ho, que en aquest cas concret fos exagerat en les formes. Però no deixa de ser contradictori que ací tothom diga que admira Suècia quan una ministra, Mona Sahlin, dimiteix per haver comprat dues xocolatines amb diners institucionals. Admiren que a Suècia 32,15 euros mal gastats t’envien al carrer mentre ells viuen envoltats de privilegis molt difícils d’acceptar, tan sols que tingues una mínima consciència, i que ni tan sols veuen. Teatre?
Compareu el cas amb un altre –no és sinó una anècdota entre tantes– que va passar al Parlament de Catalunya. Hi va haver una diputada socialista, Montserrat Capdevila, que emprava la targeta de crèdit del parlament per a viatges privats a Madrid on es trobava amb Manuel Bustos –l’ex-batlle socialista de Sabadell que aquesta mateixa setmana ha entrat a la presó. Els viatges es feien en hores poc institucionals i sense que hi hagués constància de cap acte o activitat pública feta per ells dos a Madrid. Després de moltes giragonses, finalment li obriren un expedient judicial arran d’unes investigacions dels Mossos, però el TSJC el va anul·lar amb un tecnicisme sobre les escoltes telefòniques: va dir que vulneraven el seu dret d’intimitat –això, els jutges, que ho expliquen a tants detinguts independentistes com hi ha hagut arran de trucades…
Però la cosa més espectacular de totes, i és la que reforça la tesi que aquesta gent no és conscient dels seus privilegis, és que a la diputada en qüestió en cap moment ni li passà pel cap de dimitir. I encara més: va refusar tossudament de declarar res sobre aquesta despesa i per tant d’aclarir res –malgrat les evidències que s’acumulaven contra ella– sobre el motiu dels viatges. I la seua defensa fins i tot es va permetre d’afirmar que el parlament havia “renunciat intencionadament” a controlar aquella despesa anormal per a preservar “la iniciativa i la independència dels diputats”. Heus ací la distància entre Suècia i Catalunya.
La cosa és greu, hi insistesc, per si sola. Però té un correlat que no vull ni puc passar per alt. Aquesta decepció profunda que vivim amb la classe política catalana per la manera com ha girat com un mitjó tot allò que defensava el 2014-2017 és, en realitat, l’altra cara de la mateixa moneda que denuncia l’afer del parlament.
És veritat que l’explicació de la “pagueta”, com es diu col·loquialment, és massa simplista. No ho explica tot. Però, no ens enganyem, explica molt. La llei de partits i el sistema de poder creat a partir de les llistes tancades i el poder absolut, dictatorial, de la cúpula del partit per a decidir qui té càrrec i qui no, qui té feina i qui no, s’aguanten precisament perquè la part de negoci de la vida política genera unes elits fanàtiques, cegues a qualsevol cosa que no siga acréixer el poder de la sigla, que assegura el confort personal.
En relació amb això, cal recordar l’experiència de Junts pel Sí. Aquest format polític molestava l’autonomisme republicà perquè no deixava lloc a les excuses de sempre i obligava a avançar cap a la independència. Però molestava també perquè, amb el pes tan gran donat als independents, afeblia els partits i la seua voraç maquinària de poder i impedia allò que en diuen la lluita per l’hegemonia. No era una situació perfecta –també se’ls escapà aquest escàndol dels sous del parlament. Però en qualsevol cas Junts pel Sí –i tothom va poder veure què van arribar a fer, juntament amb la CUP, en tan poc temps– representava una Catalunya ben diferent. Una Catalunya que era molt més a prop de Suècia que no som avui, per desgràcia, i que no hem estat mai. De manera que ja tenim davant nostre una de les lliçons necessàries de què parlava a l’editorial d’ahir: és imperatiu atacar a la base del problema el sistema de representació política actual mitjançant aquests partits polítics centralitzats en la cúpula, sense democràcia interna i que presenten llistes tancades als electors.
