Sot de Xera: “Som els grans oblidats de la gota freda”

Una carretera de muntanya, llarga, amb corbes tancades, ara amunt, ara avall, ens condueix fins a Sot de Xera (Serrans). Una mena d’abocador improvisat poc abans de l’entrada al poble ja és un indicador. A la comarca dels Serrans, a l’interior, la gota freda també hi va fer estralls, tot i que no ha rebut la mateixa atenció mediàtica que unes altres zones. Un dels pobles més colpejats ha estat aquest. Durant l’any, hi viuen unes tres-centes persones, però a l’estiu multiplica exponencialment els seus habitants. És un d’aquests pobles que semblen de postal, de tan bonic com és. Viu del turisme rural, i el gran reclam és el riu. El mateix riu que ara ha escombrat negocis, cases, ponts, àrees recreatives, les restes d’un aqüeducte romà i, fins i tot, s’ha endut dues vides.

Parlem del riu Sot –o Reatillo–, un xicotet afluent del Túria, que, en condicions normals, baixa amb molt poca aigua. La pluja forta del 29 d’octubre va desbordar l’embassament de Buseo, situat al municipi veí de Xera, i l’aigua va passar tres metres per damunt la presa. Després van venir la por i la destrucció. Dies més tard, es va arribar a témer que rebentàs l’embassament, de més de cent anys, i molts veïns van dormir uns quants dies a la carretera, a la part alta, dins els cotxes. Ara com ara, ja no hi ha perill.

Subsistir tots sols

Ens trobem amb Paco Ramírez, que habitualment és pastor, però que aquests dies s’ha convertit en una mena de regidor d’emergències. Ha perdut una nau de tres-cents metres quadrats amb tota la maquinària que necessitava per a treballar amb el bestiar a la muntanya. També ens acompanya Francisco, el fill menut de dos anys, que, sense entendre gaire què ha passat, diu: “El riu s’ha trencat.” Ramírez és concís i contundent: “Hem estat, i estem, deixats de la mà de Déu. Ací encara no ha vingut ningú.” Ara, diu, ha començat a arribar l’exèrcit espanyol, tot i que sense maquinària, un mes i escaig després. A Sote –com es refereixen al municipi els paisans– se’n van anar la llum i l’aigua, i estava totalment incomunicat. En eixa situació, van ser els veïns mateixos els qui van reaccionar. Primer, van protegir la gent gran que no podia ajudar en les tasques. En acabat, es van organitzar en brigades per a restablir els serveis bàsics. Sabien que l’ajuda oficial tardaria a arribar i van funcionar de manera totalment autònoma durant els nou primers dies.

“Els obrers, al tema de reconstrucció. La gent que sabia portar maquinària, en qüestions d’infrastructures. Els agricultors, a buidar carreteres i camins. Els lampistes, a portar l’aigua potable fins al poble, que la riuada es va emportar cinc quilòmetres de canonades. Al cap de pocs dies ja teníem llum amb la cooperativa elèctrica, que va aconseguir un generador. Vam recobrar la normalitat bastant ràpid. Però, d’ajuda de fora, cap. Ací hem estat tots sols. Però bé, ens enorgulleix. La gent del poble ho ha donat tot, hem deixat diferències polítiques i ideològiques per unir-nos. I s’ha fet tot genial. Estic orgullós de la gent, de com ha respost tothom”, diu.

El batlle, Tomàs Cerveró –del PP–, admet que ha faltat resposta institucional. “Funcionàrem sols. Som els grans oblidats de tot el que ha passat. Entenc perfectament que el focus d’atenció haja de ser en el litoral, per població, per vides humanes, perquè encara tenen una situació molt complicada. Però nosaltres també necessitem beure, necessitem menjar, necessitem tenir uns serveis bàsics i al principi vam haver de fer-nos-ho tots sols per garantir-los. Sí que hi va haver ajudes, però ens faltà una presència institucional, de l’administració”, diu.

La por dels veïns

Raimundo viu en una casa prop del riu. No vol fer declaracions, però m’acaba contant que l’aigua va arribar fins al balcó del primer pis. La seua mare és molt gran i la va haver de pujar al pis de dalt. Van passar molta por. Veient les distàncies, m’imagine que la crescuda del riu va ser una cosa mai vista. Tots coincideixen a dir que això ha fet petita la riuada del 1957.

“En els anys que tinc, no ho havia vist mai”, diu Pilar, una dona gran. “Des de casa meua, que és bastant a prop del riu, treia el cap i veia gent passar amb llanternes. Els preguntava qui eren, i alguns em deien que pujàrem al pis de dalt. I jo deia, ‘que em caurà la casa!’. Una por, un horror, i el soroll que feia… Eren més de les tres de la matinada i no ens havíem gitat per por. Crec que em vaig asseure al menjador i cap a les sis vaig fer una becaina. Quan em vaig despertar ja estava tot. I quan ens van dir que hi havia hagut més… moltes ganes de plorar [se li escapen les llàgrimes], perquè ha sigut horrible, i encara portem a sobre el patiment”, diu.

Pilar es refereix a les víctimes mortals. Un xiquet de gairebé quatre anys i el pare. Vivien en una finca que era en una zona inundable. Amb la crescuda, la força de l’aigua i tot el que arrossegava van tombar l’edifici. Primer en va caure una part, que es va emportar el pare, Javier. La mare, Ana, va agafar els fills, Ainhoa, la més gran, de vuit anys, i el menut, Javi. Però quan va caure l’altra part de l’edifici, el xiquet va morir a l’acte. Elles van resistir allí tota la nit, damunt uns enderrocs, sota els quals sabien que hi havia el menut. I amb tota l’aigua que les amenaçava. El pare va estar desaparegut un mes. Finalment, van trobar-ne el cos a Vilamarxant (Camp de Túria), a més de quaranta quilòmetres de Sot de Xera.

Ho explica la metgessa del poble, Amparo Máñez. Parlem per telèfon, perquè he triat l’únic dia que no hi és per vindre a Sot de Xera. Tal com li diuen els veïns, és doctora “vint-i-quatre, set”. Tothom té el seu número i li truquen sempre que els cal. Així funcionen els pobles petits. Quan va passar tot, com que viu a l’altra part i el pont va caure, l’helicòpter de la Guàrdia Civil la va traslladar fins al lloc on eren Ana i Ainhoa. Sorprenentment, tenien poc més que esgarrapades i contusions. Però el xoc emocional i psicològic és difícil d’explicar. “La dona ho ha passat molt malament perquè va sentir que el xiquet es moria, i no va trobar el marit durant un mes. Està pendent de ser vista per psicologia, perquè al principi no va voler. M’ho va dir clarament: ‘Fins que no el troben, jo no necessite res, jo només vull que el troben, que el troben.’ Ara està un poc més tranquil·la perquè l’han trobat, però em fa por que faça una baixada”, diu la doctora. Amb el cos de l’home, almenys podrà fer el dol de tots dos.

Un dol que, per una altra banda, és col·lectiu. “Va ser molt fort, molt dur. Perquè l’hem vist créixer. Ací tenim vint xiquets. I es crien amb nosaltres. Tots som pares. Cadascú té els seus fills, però són de tots. No és com en una finca a la ciutat, que el teu veí del tercer, que té dos nens, no saps ni com es diuen. No, ací hi ha un vincle molt… Com una família. Som com una gran família”, diu Paco Ramírez. La mostra és que el seu xiquet, Francisco, va de braç en braç mentre caminem pels carrers.

“La vida en els pobles té coses negatives, però en té moltes altres de positives. I una és que som una família, entre tots ens fem costat. Ja li he dit que el poble no la deixarà enrere”, diu el batlle. El dolor d’eixes pèrdues també es fa palès en les converses de les veïnes que es retroben. “Quant devia patir eixe home? D’això, tard ens n’oblidarem. Eixim al carrer i fem coses perquè la vida ha de continuar, però veus molt el desastre, perquè ens ha furtat la bellesa del poble”, diu Pilar. “No ens imaginàvem mai el desastre tan gran que s’ha originat ací. Tota la bellesa, el riu… No ha deixat ni un arbre. No ha deixat res, és tot destrucció”, afig Rosa Mari, una altra veïna.

On hi havia un bar, tan sols hi ha pedres

El 29 d’octubre, José Vicente Ramón era al seu local, el pub Gollisno, a peu de riu. L’aigua anava entrant i, quan va veure que una paret li queia a sobre, en va eixir corrent. Mitja hora després, ja no hi havia res. L’únic que ha romàs són tres rajoles del terra de la cuina, i la fosa sèptica. Tot s’ha esfumat sota l’aigua. Pels qui venim de fora, costa molt d’imaginar que un mes enrere hi havia res que no fossen pedres. “No vull ni calcular el que he perdut, perquè si ho calcule, em clave un tir. No en vull saber res”, diu. Els primers dies, els veïns no el deixaven baixar sol. Ara, vol mirar endavant, però no podrà reconstruir el bar ací. En té un altre de més menut al centre del poble i amb això tractarà de refer-se.

Ja ha passat un mes i les forces comencen a baixar. A part del negoci, també ha perdut els gossos que hi tenia, que eren com la seua família. “Ara el cos se’t parteix per tot arreu. Mires i dius, ‘no sé què fer’, perquè no puc fer res. Trenta-cinc anys treballant per a què? El turisme s’ha acabat. L’aigua és la vida del poble. Si no hi ha aigua, no hi ha poble, i la gent se n’anirà”, lamenta. Ell mateix també ho ha pensat, d’anar-se’n. Quan deixem allò que era el seu local, trobem un veí assegut vora el riu, sobre un enderroc. Solia anar a fumar a la terrassa del bar i, malgrat que ja no hi és, no perd el costum. No poden sinó mirar el riu.

La muntanya dins casa

Mentre el Sot s’ho menjava tot a la part baixa del poble, a la part alta l’aigua queia per la muntanya com cascades. Tenia tanta força que va foradar la paret del bany de Clara Sánchez, i van haver de romandre a l’habitatge antic que hi ha al pis de sobre. Ens coneixem per casualitat davant l’escola, on espera la filla menuda, de dos anys. Les acompanye a casa, tot i que amb algunes advertències de Lara, que ho veu amb ulls estranys. Quan hi arribem, li ensenye la càmera i fa una fotografia tocant la pantalla amb el dit. Sembla que ja me l’he guanyada.

“Entrà tota la muntanya dins la casa. Quan hi anàrem l’endemà, no podíem ni entrar-hi, la porta no s’obria. L’aigua va arribar a 1,87 metres. L’únic que hi ha de la casa són les finestres i els envans. He de tornar a fer-ho tot de nou”, conta la mare. Va impactar molt les tres filles que té veure que ja no tenien res. No obstant això, va haver-hi alguna excepció. La més gran, que juga en el València CF, va trobar la jaqueta de l’equip, gairebé intacta, en un camp de la vora. Però l’autèntic símbol de la resiliència de la família ha estat el quadre de dues de les filles vestides de falleres. Se’l va trobar la mateixa persona que els va fer aquella fotografia. Ara és al menjador, sobre dos tamborets.

Amb tot, Sánchez sap que té sort de tenir una alternativa on viure. “Però si haguera de viure ací, i no ha vingut ningú, què faig?”, es demana. L’única ajuda que van rebre, a part de la dels veïns, va arribar de part d’un grup d’escaladors de Xulilla –un poble veí conegut a tot el món per ser un paratge privilegiat per a la pràctica de l’escalada. Els van ajudar a buidar tots els enderrocs, però no saben quan tornarà a ser habitable la casa.

L’inconvenient de basar l’economia de tot un poble en el turisme

El turisme a Sot de Xera va sorgir als anys seixanta, quan començà a despoblar-se. El batlle, Tomàs Cerveró, explica que els veïns s’adonaren que l’única eixida era el turisme. Així, van començar a fer un programa i un seguit d’infrastructures per a fer el poble atractiu per al turista. De fet, diu que els que hi viuen durant l’any són “l’equip de manteniment del poble”.

Però, ara com ara, l’economia del poble és totalment aturada. Sot de Xera s’enfronta a un problema socioeconòmic de futur. “Aquest poble vivia del turisme, i ara ja no existeix, no existirà. Vivíem de la zona de bany, de les zones recreatives, de la gent que venia els caps de setmana. Ara el riu és un perill. Ningú voldrà portar els xiquets ací a jugar, perquè hi ha filferros, cables de la llum, ferros…”, diu Paco Ramírez.

El debat és obert: té sentit basar l’economia de tot un poble solament en el turisme? Per al batlle és un debat que continuarà obert molt de temps. “Què hem de fer? Continuar intentant que el riu s’adapte a les nostres necessitats, o adaptar-nos nosaltres al riu? Trobes opinions de tota mena. Jo tan sols et puc dir que açò és un plantejament que supera molt l’opinió d’un simple batlle i que tothom ha d’entrar i opinar sobre quin serà el futur del nostre poble. Crec que el riu ens ha donat una lliçó, i que n’hauríem d’aprendre”, apunta Cerveró.

L’absència institucional

Avui dia, més d’un mes després, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, encara no s’ha posat en contacte amb el batlle de Sot de Xera. Amb tot, Cerveró diu que és massa aviat per a fer valoracions polítiques. “Sóc un batlle de poble, que tinc la meua faena i intente, en el meu temps lliure, ajudar el meu poble. Però ningú m’havia preparat per a açò. A la resta dels polítics, entenc que tampoc”, diu.

En canvi, el pastor, com és conegut Ramírez al poble, demana la dimissió del president. “Que tinga vergonya, amor propi i que dimitisca. No sé què feia eixe home, si era en un dinar, ni ho sé, ni m’importa. Però és el màxim responsable de les víctimes que hi ha hagut, i el mínim que ha de fer, si té vergonya, és dimitir. Això és el mínim, perquè hauria d’anar a judici”, diu. A més, demana a les institucions que prenguen mesures perquè açò no torne a passar. “És vergonyós. Quan era xiquet, quan obrien el pantà de Xera, un home amb una trompeta, Vicente, l’agutzil, anava pels carrers avisant. I des de l’ajuntament, trucaven per telèfon a Xestalgar perquè la gent que es banyava al riu, n’isquera. I avui dia no podem d’avisar? De veritat? És surrealista. Comprenc que no es pot crear un estat d’alarma, però han de proporcionar uns plans d’evacuació perquè açò no torne a passar. No podem permetre’ns, en ple segle XXI, que no arriben els avisos per riuades. No m’ho acabe d’explicar”, raona.

José Vicente Ramón també té paraules per al president. “Que vinga. Que vinga ací, i que mire. Veurà què s’ha de fer. No m’interessa que discutisquen, m’interessen solucions, i al poble també”, diu. Així, destaca la resistència dels veïns, que lluiten per mantenir viu Sot de Xera i agraeix als joves la tasca feta. “M’han tapat la boca. Ja em puc morir tranquil, perquè ve una generació darrere meu que empeny. Que es preparen els polítics”, adverteix.

El batlle, a més, reivindica la persistència dels soters i apel·la tothom perquè no s’abandone Sot de Xera: “Som un poble de mil anys, i jo no vull que la meua generació siga testimoni de la seua desaparició. Tots tenim una certa responsabilitat perquè això no passe. Primer, el mateix poble, però després la resta de la nostra comunitat, que, al cap i a la fi, sou tots vosaltres.” Finalment, els veïns demanen una sola cosa: no caure en l’oblit. I també ho demanen com una petició personal després d’haver compartit el seu dolor: “Torna a veure’ns, no t’oblides de nosaltres.”