22.05.2023 - 21:20
|
Actualització: 22.05.2023 - 21:24
Un avanç del sondatge del Grup d’Investigació en Processos Electorals i Opinió Pública de la Universitat de València apuntava la possibilitat que a l’Ajuntament de València es puga repetir el govern progressista. Diu també que Unides Podem té opcions d’entrar al consistori i que Sandra Gómez podria tenir més suports que no pas l’actual batlle, Joan Ribó, i convertir-se en batllessa de València. Seria la tercera a la història i la segona socialista.
Maria José Català, la candidata del PP, no es lleva de la boca el nom de Rita Barberà, que és, per a ella, un espill. Si és batllessa, diu, batejarà amb el seu nom el pont més car i més insostenible que Barberà va fer construir. Ahir, al míting de la plaça de bous, va tornar a repetir que la ciutat és com és gràcies a ella. Però Barberà no ha estat l’única batllessa de la ciutat. El mes de gener del 1989, Clementina Ródenas va substituir Ricard Pérez Casado, que havia dimitit. A les eleccions del 1991, Ródenas va ser, de bon tros, la més votada, però el PP de Barberà va pactar amb la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo. La resta és història. Però aquesta història encara té un racó per a recordar que, en deixar la batllia, Ródenas va ser presidenta de la Diputació de València. La primera dona, també.
L’encanteri de les sis síndiques
El fet que dues dones tinguen ara la possibilitat d’esdevenir batllesses de València després del 28 de maig, i que una tercera, Pilar Lima, siga la cap de llista per Unides Podem-EU, no es repeteix a la Generalitat, per exemple. En aquest cas, l’única dona candidata és Mari Carmen Peris, de Ciutadans, un partit que té molt poques possibilitats –cap, segons tots els sondatges– d’obtenir representació parlamentària. Aquest fet contrasta amb les eleccions del 2019, quan hi havia dues caps de llista destacades amb molta personalitat i molta trajectòria i pes polític: Isabel Bonig, pel Partit Popular, i Mónica Oltra, per Compromís. Potser cal remarcar ací que no hi ha hagut mai cap presidenta de la Generalitat.
Aquesta legislatura que ara s’acaba hi ha hagut un miratge, durant uns mesos, i per les dimissions d’alguns homes, que no tornarà a ocórrer durant el període vinent: les síndiques dels sis grups parlamentaris a les Corts eren dones: Ana Barceló, del PSOE; Maria José Català, del PP; Papi Robles, de Compromís; Ruth Merino, de Ciutadans; Ana Vega, de Vox; i Pilar Lima, d’Unides Podem. L’encanteri va durar poc i tot fa indicar que serà pràcticament irrepetible.
És cert que el Consell que ara acaba el mandat és format per set dones i cinc homes, comptant-hi el president.
A la ciutat de Castelló, la socialista Amparo Marco va ser la primera el 2015, ja ha completat dos mandats com a batllessa i ara opta a revalidar aquest lloc per tercera vegada. La popular Begoña Carrasco intentarà, per segona vegada, que no ho aconseguesca. I a Castelló encara hi ha una tercera candidata, Marisol Barceló, d’Unides Podem-EU.
A Alacant, la primera batllessa va ser Sonia Castedo, del Partit Popular, entre el 2008 i el 2014. El 2018, Eva Montesinos va ocupar el càrrec durant uns mesos interinament quan el socialista Gabriel Echevarri va haver de dimitir acusat de fraccionament de contractes. Ara hi ha dues candidates a la batllia. Una d’elles és Ana Barceló, que es presenta pel Partit Socialista després d’haver estat consellera de Sanitat durant els mesos de la pandèmia i, anys enrere, batllessa de Saix, el seu poble. A l’extrema dreta, Vox presenta Carmen Robledillo com a candidata.
La llei de paritat, insuficient
La llei de paritat marca que en municipis amb una població superior a 3.000 habitants, les llistes no han de tenir més d’un 60% d’un sexe. Si la població és inferior, no cal que es complesca aquesta norma. És el cas del municipi d’Almoines, a la Safor, on Compromís ha presentat una candidatura formada íntegrament per dones.
És més que probable que aquest gest no siga suficient per a pal·liar la desigualtat que hi ha actualment en la balança municipal. Segons el portal estatístic de la Generalitat, Argos, dels 542 municipis que hi ha al País Valencià, les urnes del 2019 van permetre l’adveniment de 150 batllesses. Això és un 27,7% del total. Per contra, en complir-se aquesta llei de paritat i les llistes cremallera, de 5.702 regidors que hi ha en total, 2.406 són dones. És a dir, el 42,2%. La cremallera funciona, però al capdamunt hi ha una majoria molt gran d’homes, encara.
La història, un espill en blanc i negre
Aquesta mancança històrica de dones en els llocs de decisió ha estat objecte d’un estudi recent. Es titula Igualdad y poder. Un reto tras 40 años de autonomia, i l’han elaborat la jurista i històrica lletrada de les Corts, Júlia Sevilla, i la periodista Julia Ruiz. Segons les dades que han recopilat i organitzat, entre el 1983 i el 2023, hi ha hagut trenta-cinc candidats i vuit candidates a la presidència de la Generalitat. En realitat són set dones, perquè Mónica Oltra es va presentar dues vegades. Com que són poques, les citarem. A banda de Mónica Oltra, les altres candidates a presidir la Generalitat van ser Rita Barberà el 1987 i Isabel Bonig el 2019 pel PP; Marga Sanz per Esquerra Unida; Glòria Marcos per Compromís; Carolina Punset per Ciutadans, i ara també, per Ciutadans, Mari Carmen Peris. No hi ha hagut cap presidenta, però tampoc cap consellera d’Economia, encara. Ni cap presidenta de la Diputació de Castelló, per exemple.
Aquest mateix estudi, presentat just quan començava la campanya, diu que d’ençà del 1982, quan es va aprovar l’estatut, fins ara, hi ha hagut unes 300 persones importants a la política valenciana, uns 300 noms que han format l’elit i que s’han anat repetint legislatura rere legislatura. 222 són homes i 78 són dones. No va haver-hi una consellera fins el 1993, Pilar Pedraza, a Cultura. I la primera vice-presidenta va ser Paula Sánchez de León, del PP, l’any 2011.
