Un SOS pel Born, 10 anys després

El 9 de setembre de 2013, amb una cerimònia oficial, i dos dies després, l’11, Diada nacional, s’inaugurava el Born Centre Cultural. Fa, doncs, deu anys.

Després de moltes polèmiques que amagaven la realment important –memòria dels fets del 1714 o desmemòria–, s’obria al públic un espai que omplia un buit en els museus del país i, en concret, de Barcelona. La pèrdua de l’estat català i les seves desastroses conseqüències per als catalans no s’explicaven enlloc –excepte en una secció del Museu d’Història de Catalunya.

Encara cal recordar aquell article antològic d’Ignacio Vidal-Folch, “Chuky y la rata”, a El País: “Las ruinas del Born: una acequia, dos pesebres, tres letrinas y el esqueleto de una rata, acaso muerta por Felipe V.” L’espanyolisme rampant estava encantat que el Born continués arrasat. Així es podia seguir mantenint sepultada una memòria. Ni més ni menys que aquella que fa convertir un país independent en unes províncies espanyoles per dret de conquesta. Coses, aquestes, molestes de recordar per segons qui.

Gràcies a l’historiador Albert Garcia-Espuche, a Enric Sòria, l’arquitecte rehabilitador, o Dani Freixes i Josep Bohigas, responsables del projecte museogràfic, es va poder tirar endavant un projecte que va trobar en l’alcalde Trias i el regidor Jaume Ciurana els seus avaladors polítics.

Recordo aquells anys amb una gran emoció. Tot l’equip que més directament hi vam estar involucrats vam viure els mesos de treball previs amb l’esperit d’estar retornant a la nació un tros seu escapçat. Van ser mesos de molts nervis, dubtes, neguits, però d’una gran il·lusió. Per fi podíem fer memòria, sí, però del 1714 i de la fi de l’estat català. Memòria nacional.

Milions de persones van donar-nos la seva confiança des de la inauguració. Centenars d’escoles van portar-hi els seus alumnes. Hi havia com un retrobament còmplice entre aquelles ruïnes i els ciutadans que s’hi atansaven. També les activitats que vam organitzar van ser sempre seguides amb atenció.

Naturalment, els nous espanyolistes no van dubtar a qualificar-lo de “santuario del independentismo catalán”. Senzillament perquè per primer cop, amb qualitat i professionalitat, es podia explicar el fet transcendental de la història del país. On, si no, s’havia d’explicar? Jo pensava que fins que l’última escola de Catalunya no visités el Born no hauríem acabat la feina. La clau de volta de tot l’equipament havien de ser els serveis educatius.

L’elecció de l’alcaldessa Ada Colau va tirar a terra tot allò que havíem construït. Els responsables polítics d’aquests vuit anys no han tingut cap interès, ni un, a recuperar aquesta memòria. Avui entres al Born i sembla, com va dir un turista fa poc, que s’hagi construït un bell edifici per protegir unes ruïnes. Què vol explicar, el Born, avui? Res ja no porta a reflexionar sobre la desfeta del 1714. No hi han tingut gens d’interès en vuit anys.

Sempre m’he preguntat per què aquest desinterès per aquest moment de la nostra història, que precisament fins i tot aquesta esquerra internacionalista i sense banderes ni fronteres podria reivindicar perfectament si entengués algun dia que era precisament el poble de Barcelona qui defensava la ciutat i les seves llibertats. Però ni així.

La decadència de l’espai em provoca una gran tristesa i m’imagino que és un sentiment àmpliament compartit per molts catalans. Vam treballar-hi molts i molt intensament perquè fos un espai viu, de debat i de memòria. Un punt de trobada de la història i de la cultura de tota la nació. Naturalment, d’un alcalde socialista investit amb els vots del Partit Popular no es pot esperar que la situació reverteixi. I així molt em temo que la decadència romandrà. Tant de bo fóssim capaços d’impedir-ho. I m’agradaria apel·lar a tots aquells que s’estimen la nostra història i la nostra cultura per un SOS pel Born.

Potser cap esdeveniment no representa millor el que ens proposàvem fer al Born com el concert que vam acollir de l’Orquestra Montsalvat sobre l’heroisme, amb l’Egmont i l’Heroica de Beethoven. La tradició, la innovació, la identitat, el compromís, la fidelitat. La llibertat, l’heroisme, la cultura, la terra, el poble. La modernitat, el catalanisme, el cosmopolitisme. El Born i la nació, Europa i les darreres paraules que Goethe fa cridar a Egmont: “Defensem allò que és nostre!”

Quim Torra, 131è president de la Generalitat.