09.07.2016 - 22:00
L’home era un dels veterinaris de la Vall de Ribes, on va néixer la meva mare. A la Vall de Ribes hi he passat tots els estius fins a la joventut. Quan aquest veterinari era gran, i jo adolescent, solia veure’l als bars de tarda. Ell jugava a les cartes. I jo, al futbolín. Alt com un Sant Pau, feia molt efecte la seva sola presència. No sé si era la seva energia, la seva alçada, o què, però tenia una força especial. Anys després, quan jo ja sortia a la nit, me’l seguia trobant als bars. Jo, fent gin-tònics. I ell, jugant a les cartes. Però també bevent amb els amics. La bona vida, que diuen, i de ben gran.
Un dia van trobar-l’hi un mal lleig, se’l van emportar a l’Hospital de Campdevànol. I van dir-li que havia de començar un tractament de quimioteràpia. I que havia de fer repòs, bondat, i visitar l’hospital sovint i quedar durant dies tancat entre les quatre parets. L’home se’ls va quedar mirant i els va deixar anar una frase que només pot dir un veterinari: si les vaques se’n surten sense quimioteràpia, jo també. Va agafar, se’n va anar de l’hospital, i no hi va tornar. Doncs sense quimioteràpia va superar el càncer. Va sobreviure’l durant molts anys però molts.
La història em va quedar a la memòria. I l’hauria considerat llegenda urbana, perdó, rural, sinó fos la seva pròpia filla que me la va explicar. La Dolors. La Dolors, filla del veterinari, és metgessa. La metgessa de la Vall de Ribes. Una dona que creu, evidentment, en la medicina occidental, la quimioteràpia, i els hospitals. ‘És increïble, Andreu, però així va anar. La seva actitud va ajudar fins a uns límits que no havia vist mai’ . Ara la doctora Dolors té un marit que es diu Joan. I al Joan, fa poc, li van trobar, ho heu endevinat, un càncer. Un càncer molt mal engiponat. Tan mal engiponat que el tenia, justament, a l’espinada. A la medul·la. Mal lloc per a tenir-lo, també.
El tractament, si ho he entès bé, consisteix en primer lloc en aplicar-li la quimioteràpia a la medul·la. I un cop l’ha tenen ben neta ben neta ben neta, li fan un autotransplantament de medul·la. L’hi treuen, i l’hi tornen a posar. L’operació és delicada delicada perquè ha de superar dos grans entrebancs: primer, que la quimioteràpia sigui efectiva, que no sempre ho és. I després, que l’autotransplantament de la medul·la vagi bé, que no sempre hi va. Fa poc, a Ribes de Freser, ens vam trobar pel carrer. I el Joan va maleir els ossos de tota la gent que se li apropava per dir-li, entre línies, que el donaven per mort. ‘Et volen donar el condol! Els mataria, Andreu! Que no veuen que ho notem! Que no ho saben, què diuen els metges? Que els ànims, com encares la malaltia, ajuda a superar un càncer! Collons, que li expliquin al meu sogre la importància de creure-s’ho! Que m’ho expliquin a mi! Si t’hi encares amb optimisme, el càncer és més fàcil de superar. Si només reps que dol, i ai pobret, t’enfonses, el teu cos ho nota, i el càncer és més difícil de superar. Tan senzill com això’.
En el cas del Joan hi ha una mena de dia D, que va ser la setmana passada: és quan els metges miren si l’autotransplantament ha anat bé. Si el cos accepta, de nou, la medul·la, o no. I el Joan, sembla, se n’està sortint. De fet, aquest cap de setmana, ja corria per la Vall de Ribes, lluny de l’Hospital Clínic. Però encara estem en els dies clau. En els dies que s’ha de veure si el cos accepta l’autotransplantament, o no. Per això, avui, potser abusant, he escrit aquesta peça. Potser massa íntima. Potser massa personal. Però m’és ben igual: sé que molts lectors, sense ni tan sols conèixer al Joan, els sortirà de dins un magnífic ‘Te’n sortiràs, paio, te’n sortiràs’.
No en tinguis cap dubte: hi ha massa bons metges, a l’Hospital Clínic. I també hi ha massa gent pensant en tu. Si, a sobre, gràcies aquesta peça, hi sumem desconeguts, això serà un festival. I em pagaràs una bona copa, que ja va sent hora, al teu poble de Campelles. On diuen diuen diuen que ets ara, a prop de la força de la natura, que tots portem dins, i alguns afortunats sabeu com despertar.
