Sortir del bucle del xantatge infinit

La nit de les espanyoles, en vista que el llop ja no sumava, molts no-nacionalistes de renom –intel·lectuals, actors, politòlegs, ciutadans del món– sortien a proclamar a Twitter el seu no-nacionalisme espanyol: “¡Viva España!”, entonava Maruja Torres; “VIVA. ESPAÑA”, sincopava Irene Montero. “Avui, més que mai, VISCA ESPANYA”, clamava Jordi Évole en castellà; des de l’àmbit dels comuns, Joan Mena també s’enardia en la llengua del costat amb una nota de color: “Que visqui l’Espanya roja!”. Sentint aquesta esquerra agraïda, quin alienígena es podria imaginar el cromatisme del mapa electoral, sempre el mateix refotut mapa?

I mira que ho tenien bé, com a mínim els catalans, per piular un “Visca Catalunya!” i fer-se’n la corresponent apropiació. Manifestar un bri de reconeixement als conciutadans que els han permès, una vegada més, pintar de camuflatge la superfície de l’estat repressor per als ulls del món. Amb l’eix nacional cobert, l’esquerra espanyola se celebra a ella mateixa amb avarícia, egoistament, i això que els egoistes i els rancis som els altres. El Mundo, diari d’estat, els en donava una pista enverinada des de la seua portada: “La victòria demolidora a Catalunya sosté el PSOE a tot Espanya.”

Entendre l’essència de l’estat espanyol no demana cap grau en sociologia, només saber fer anar la calculadora. Recorro a un professor afí a la dreta espanyola per estalviar-me l’exercici: “Si Catalunya i Euskadi fossin independents”, deia en una piulada viral, “PP i Vox tindrien 159 de 284 escons. Una majoria absolutíssima”. Per què costa tant, doncs, sentir anàlisis tan senzilles per part de la progressia espanyolista, per part d’una Maruja Torres, d’un Jordi Évole, d’un Joan Mena, cadascun amb la seua poesia? Per què fa tant la impressió que els seus visques a Espanya, inimaginables abans de la caiguda de caretes del 2017, són maons cantelluts que etziben contra els qui reneguem de la farsa plurinacional, un afront rabiós contra els desafectes a la seua pàtria?

Sort tenen que els seus votants no són tan escrupolosos i primmirats com els independentistes catalans. Molt de puny alçat, molta cultura antifranquista, republicana i federal, però quan la confusió del procés els ha obert una finestra per passar de la teoria a la pràctica, s’han estimat més el replegament submís i confortable sota l’ala de l’estat; i escolti, els electors tan amples. Tantes vegades com han obtingut prou vots i escons per demostrar amb fets el seu anhel federal –recordeu el follet federalista?–, s’han estimat més viure d’amenaçar-nos periòdicament amb els guardians de la porta, ara Vox i PP, i anar fent la viu-viu dins d’una Espanya imaginària, gentilesa de la perifèria inconformada.

Sigui com vulgui, fer el ploricó els funciona i, una vegada més, Catalunya els ha tornat a respondre amb un nou crèdit de vot prestat. Una part, gratia et amore d’un sector de l’independentisme decebut, el tant per cent incert que s’ha permès el luxe d’esborrar-nos del mapa per a profit del nacionalisme d’estat. Servidora, que sempre voto i he votat, n’entenc el punt, com diu el jovent. A cada conjuntura, els electors hem anat satisfent les demandes dels nostres representants com si fossin princeses del pa torrat. Quan reclamaven la Generalitat, els l’hem fet guanyar. Quan han volgut una majoria absoluta, els l’hem proporcionat. Quan volien el cromo del 50%, els l’hem aconseguit. Quan reclamaven el vot per a condicionar la governabilitat espanyola, els hem donat l’oportunitat una vegada i una altra. Tanta força com els hem concedit, tanta que n’han malbaratat. Des d’aquest punt de vista, ser adversari nostre ha esdevingut una ganga.

Ara bé: fins i tot quan el votant independentista s’abandona, les urnes i la inèrcia del procés li regalen la ironia de tornar a ser decisius. Però la falta de credibilitat acumulada no surt de franc: de què tanta festa a la seu de Ferraz, si no fos que ja compten amb la nostra volubilitat? Coses de no fer-te respectar a la primera, que era quan tocava. Ara, mentre els partits indepes obren i tanquen la boca dient no sé què a les televisions –referèndum, amnistia, autodeterminació, rodalia–, l’esquerra espanyolista abaixa el volum per tornar-hi amb la cançó: sí, sí, molt bé, però ja sabeu que darrere nostre ve el llop. Algun dia serà que n’haurem d’aprendre, a posar fi a aquest xantatge infinit, i ja seria bo que aquesta vegada fos l’ocasió.

Però bé, ara ens sortiran que no som prou per a exigir res, l’efecte primari d’auto-restar-nos representació. Els abstencionistes diuen que això seu és temporal, que ja tornaran amb força quan el menú sigui del seu grat. Però aquesta disgregació exquisida de l’independentisme –tres partits rivals, el vot en blanc, el nul, l’abstenció activa, la passiva i altres divisions moleculars– em fan difícil d’imaginar quina mena de miracle estratègic podria tornar a reunir-nos sota un paraigua unitari. Mentre ens ho pensem, farem bé d’anar gestant la generositat que ens caldrà, perquè arribat el moment estiguem en condicions d’exigir-la als altres –als sobiranistes de frontera, per exemple, sense els quals no hauríem arribat a l’ebullició del 2017. En tot cas, hi ha alguna cosa a l’aire que apunta que el fons ja l’hem tocat, i una certesa que diu que l’experiència és un grau, així que a la pròxima que prenguem la iniciativa, i tant de bo que sigui aviat, com a mínim hauríem d’esperar que ens agafi menys malavinguts i més experimentats.