04.03.2018 - 22:00
‘L’ull de París’, així és com Henry Miller va definir al fotògraf Brassaï, amic seu i company d’aventures en el París dels anys trenta. Ells són aquell París. Ells i les seves obres. Ells i més escriptors i artistes del seu cercle d’amistats: de Breton a Picasso, passant per Michaux, Queneau, Prévert, Genet, Dalí, Giacometti, Masson i un llarg etcètera. El París d’entreguerres va ser gresol de cultures i taller d’experimentació artística, ideològica i vital. Un escenari de llegenda. L’obra fotogràfica de Brassaï n’és el més viu testimoni, la pel·lícula que ens mostra la cara oculta i la més interessant i enlluernadora d’aquell París efervescent, cosmopolita i universal.
No és en va, i és simptomàtic, que l’ull de París sigui un ull estranger, el de l’hongarès Gyulá Halász (1899 – 1984), que s’amaga sota el pseudònim de Brassaï.
La Fundació Mapfre ha inaugurat a Barcelona una extraordinària exposició sobre Brassaï. És tot un esdeveniment: es tracta de la primera retrospectiva dedicada al fotògraf des de l’any 2000 (al Centre Georges Pompidou) i la primera que es fa a l’estat espanyol des del 1993 (a la Fundació Antoni Tàpies). La mostra, comissariada per Peter Galassi, conservador en cap del Departament de Fotografia del MOMA de Nova York (1991-2011), aplega més de dues-centes obres, agrupades temàticament en dotze seccions, majoritàriament entorn del París dels anys trenta.
Brassaï: explorador dels límits, avançat al seu temps
Brassaï és un artista d’una curiositat infinita, d’exquisida erudició artística i literària, que va explorar sempre territoris fronterers. Ell mateix ho era, de fronterer, i en molts sentits. Va néixer a la Transilvània hongaresa que després va formar part de Romania. Volia pintar i esculpir, va estudiar art a Budapest i Berlín, però, finalment, va acabar essent fotògraf a París. És un dels molts ciutadans de l’Europa de l’est que en aquells anys d’entre guerres, van travessar fronteres fugint de guerres i persecucions, en una Europa que amenaçava ruïna.
Ell es va formar entre l’est i l’oest, la nit i el dia, les arts plàstiques i la tècnica fotogràfica, el relat literari i el cinematogràfic, el surrealisme i el realisme, les revistes d’art d’avantguarda i les grans revistes il·lustrades de l’aleshores incipient cultura de masses. De totes aquestes tensions íntimes per entendre el món i copsar la realitat, Brassaï va trobar en la fotografia la seva millor arma i eina d’expressió. Va ser un dels grans fotògrafs del segle XX, pare i pioner de la fotografia artística.
El fotògraf que va néixer passejant de nit
Brassaï havia estudiat dibuix, pintura i escultura. Va arribar a París el 1924. Tenia 25 anys. Llegia Proust per aprendre francès i vivia a Montparnasse. S’integra en la bohèmia artística, surt cada nit, freqüenta bistrots, cafès, cabarets i tota mena d’antres, passeja, conversa i absorbeix tot aquell món nou que l’acull i el fascina. És en el submon que s’hi troba a gust. Després d’uns anys de noctambulisme militant, en diferents ocasions confessà: ‘No podia continuar retenint les imatges dins meu, n’havia absorbides moltes, les havia d’expressar d’una manera més directa que amb la pintura’… ‘La fotografia no m’interessava; fins i tot, m’hi havia produït aversió, però el desig de traduir totes les coses que m’encisaven del París nocturn, em va inspirar per fer-me fotògraf’.
Brassaï és un esperit lliure que va sentir la necessitat vital de fer fotografies, de bolcar les imatges que acumulava al seu interior, per mostrar al món l’altra cara del visible: la que viu en la foscor, el París de nit, dels baixos fons, el prohibit, les putes, els travestis, els delinqüents, els artistes, però també el dels fanalers, els escurapous, els carnissers de les Halles, els carrers ignots, els murs i els grafits, els gats i les ombres fantasmagòriques que provocava l’enllumenat sota la boira del París nocturn i més cosmopolita.
Als anys trenta, ningú no havia pensat a fotografiar els baixos fons de la nit de París. El resultat en va ser el llibre Paris de nuit (1932).
Com tots els pioners i avançats a la seva època, Brassaï va haver de superar moltes barreres. Amb paciència, mà esquerra i molta perseverança, es va saber fer invisible en cafès, cabarets, prostíbuls i més indrets i ambients absolutament reticents a deixar-se capturar amb una càmera. La policia també en sospitava. Més d’una vegada van interpel·lar-lo. Què hi feia tanta estona quiet, amb un trípode, sota un fanal, aquell home que fumava un Gauloises darrere l’altre? Què vigilava? Els semblava un delinqüent, una nova figura de l’hampa noctàmbula.
Al principi només feia fotos de nit. Amb trípode, i llargues exposicions, que mesurava amb el temps de fumar-se un Gauloises, o més, en cas que hi hagués boira. Són imatges fascinants, pictòriques, literàries. ‘La fotografia és més a prop de l’escultura que de la música’, deia ell. I més endavant, afegí: ‘La fotografia m’ha permès de sortir de les ombres, mostrar allò que veig. I això ja és alguna cosa. Però de tota manera he de poder expressar un dia allò que sóc’.
Jo diria que les seves fotos també són allò que ell era. Hi ha la seva empremta en el relat que se’n desplega, que s’intueix darrere les imatges, la seva intenció, la forma d’experimentar, una mirada, un to, una llum, un gest. Cada foto és una obra d’art, una peça de l’artista total que era Brassaï. Peter Galassi, comissari de l’exposició, ho expressa molt bé: ‘No són documentals ni reportatges. Són la representació d’una mitologia que ja existia en la tradició literària i de les arts visuals sobre els pinxos, prostitutes, aventurers, marginats… Brassaï la va trasplantar al mitjà fotogràfic de la manera més directa, més convincent i més clara possible. Aquest és la seva grandesa d’artista’.
La qüestió és que llavors les pintures de Toulouse-Lautrec eren art i no les fotos de Brassaï. Calia un parell de dècades perquè el món ho entengués.
La Cabane Cubaine, Kid Tunero i Alejo Carpentier
Són moltes les mitologies de la nit que Brassaï ens va deixar fixades a les seves fotos. Personalment, quan investigava la vida a París del boxejador cubà Kid Tunero, les fotos de Brassaï em van submergir en els seus escenaris vitals. Com les fotos que va fer a La Boule Blanche, o al cabaret la Cabane Cubaine, de Montmartre, freqüentat per Kid Tunero, Panamá Al Brown i més boxejadors i músics negres. Buster Keaton n’era fan, amb ‘els seus ulls endormiscats de caiman vell’, que escriví Alejo Carpentier.
La Cabane Cubaine era als baixos de l’edifici on vivia André Breton i es trobaven els surrealistes. Aquell local era un lloc de trobada de la comunitat negra americana, antillana o africana exiliada, o de pas a París. Brassaï va copsar aquella energia. Gairebé va saber fotografiar els efectes de la música i l’alcohol en els clients. Unes fotos que desprenen l’alegria i la força que jo ja havia llegit en Alejo Carpentier, exiliat a França, que anava al cabaret a amarar-se de nostàlgia.
A La Consagración de la Primavera, Carpentier descriu així el món del 32 de la Rue Fontaine: ‘A dalt quedava –oblidat per mi- el gran Laboratori Central del Surrealisme, instal·lat en un estudi que adornaven silencioses pintures de somnis, el silenciós “Cervell de nen” de Chirico, silenciosos cavallers enlevitats en una platja nocturna de Magritte, silencioses màscares de les Noves Hèbrides, el silenciós gramòfon d’un gran poeta que avorria la música, car a sota, al subsòl de l’edifici, m’acollia, soterrat contrast, el joiós, esvalotat, desentranyat estrèpit d’una percussió que, per les oïdes, pels porus, per les artèries m’entrava, portant-me el suc de les meves arrels. Darrere un bar olorós a rom del bo, envoltats de gent que ballaria fins a l’alba, m’esperaven els Ancestres’.
Era un món que avui ja només sobreviu en les fotografies de Brassai.
Una foto és un mirall que recorda
Brassaï planifica l’enquadrament, l’estudia, i imagina una posada en escena plena de significats i suggeriments. Els miralls, la màgia dels miralls, element protagonista dels interiors noctàmbuls, són un dels elements que atrauen la seva sensibilitat. Brassaï converteix també els objectes en personatges. Els miralls també són protagonistes. Hi juga, ressalta fragments i angles nous que aporten més complexitat i dubte, o més bellesa i poesia a la vida real, i a la realitat nova que construeix la fotografia.
‘Els miralls en les seves fotos sovint funcionen com fotografies reduïdes, miniatures dins l’espai de la fotografia principal’, ha escrit la crítica d’art nord-americana Rosalind E. Krauss. ‘Això implica que cada unitat de realitat es pot descompondre òpticament i després tornar-se a recompondre o a escriure’.
També podria ser que els miralls de Brassaï ens recordessin constantment des de les fotos que la realitat és com una serp absolutament lliure, incapturable, esmunyedissa, fugaç.
Hi ha els miralls dels cafès i cabarets que multipliquen la realitat creant-ne uns altres fragments des de punts de vista insòlits. Hi ha els miralls dels bordells que preserven alhora l’erotisme i, també, la discreció, la mirada indirecta, la projecció clandestina dels cossos. També hi ha els miralls insospitats dels carrers, els aparadors, els reflexos en l’aigua de pluja, en les llambordes mullades, la projecció dels ponts sobre el Sena, les visions fantasmals que generen els fanals de gas o la llum elèctrica de la nova publicitat comercial, en contrast amb la dels monuments il·luminats en la boira.
L’esperit de la fotografia s’assembla molt al de la literatura, deia Brassaï, gran lector i admirador de Marcel Proust. Un dia va explicar en una entrevista que l’escriptor creia que els indrets conserven quelcom dels ulls que els han mirat, i que un dels personatges del llibre A la recerca del temps perdut deia que ‘una foto és un mirall que recorda’.
La guerra: un tret al mirall
Durant l’ocupació nazi de París, Brassaï es nega a treballar pels alemanys i deixa la fotografia, però impulsat per la seva insaciable curiositat de plasmar la vida i la gent, anava pels cafès i prenia nota dels fragments de converses que hi sentia, episodis que després va escriura en forma d’episodis curts, relats sentits a l’atzar, que per a ell tenien el mateix valor que les fotos.
Hi ha un detall molt significatiu. Un dia, al final de l’ocupació alemanya, Brassaï va sentir trets al carrer. D’amagat, va agafar la càmera per fotografiar l’escena. Algú va disparar un tret cap a on era i va destruir el mirall del bany del seu pis. Un accident carregat de simbolisme, que marca una nova frontera en la seva vida. El tret. El seu mirall trencat. L’anunci de l’acabament de la guerra, i amb ella, la fi de la nit gloriosa del París dels anys 30, el París de Brassaï qui, des d’aquell moment, també va relegar l’activitat fotogràfica a un segon pla de la seva vida.
Pablo Picasso, Salvador Dalí i Joan Miró
Brassaï arriba al món de la fotografia quan les elits artístiques de les avantguardes comencen a considerar la fotografia com a obra d’art. René Crevel reflexionava: ‘La pintura no és fotografia, diuen els pintors. Però la fotografia no és tampoc fotografia’.
Amb Picasso van ser molt amics. Brassaï en va fer fotos, dels seus estudis, de les seves obres. Es tenien confiança i respecte mutu. De la seva relació hi ha un bon llibre escrit i il·lustrat pel fotògraf: Converses amb Picasso. El malagueny valorava molt les seves fotos, però encara més el seu talent artístic. Un dia li va dir, ‘Brassaï, ets boig, tens una mina d’or (el dibuix) i et dediques a explotar una mina de sal (la fotografia)’. Brassaï, però, va perseverar i el temps li va donar la raó.
Són els anys que Salvador Dalí, a Catalunya, des de les pàgines de L’Amic de les Arts, reivindica la fotografia com a pura creació de l’esperit. ‘Clara objectivitat del petit aparell fotogràfic. Cristall objectiu. Vidre d’autèntica poesia’, escriu. Dalí i Brassaï realitzaren diverses col·laboracions junts per a la revista Minotaure, coincidien en la fascinació pel detall i la nova realitat que es podia apreciar en la placa fotogràfica. Com si descobrissin una nova matèria primera, una nova manera de fer poesia visual. Brassaï no es considerà mai surrealista, fins i tot, se’ls va arribar a mirar amb una certa ironia, però hi va tenir molt bones relacions personals.
Hi ha una foto genial de Brassaï, plena de referències directes i indirectes a l’espectador. És de l’any 1932. Dalí i Gala, abraçats, posen pel fotògraf en el seu apartament de Villa Seurat, a París. Entre més obres, a la dreta hi ha un detall de El Gran Masturbador i, a l’esquerra, de lluny, com el Velàzquez de Les Menines, es veu Brassaï fent la foto, reflectit en un mirall, com no podia ser de cap altra manera.
En aquesta línia, també hi ha dues fotos molt sorprenents i ben pensades. Les dues són preses a Barcelona, l’any 1955. Una al Barri Xino i l’altra a la Plaça Reial. En mig d’una escena quotidiana plena de vida i activitat, de lluny, en un segon pla, despistat, com qui no vol la cosa, amb cara d’estar molt atent al món, i a l’hora lluny d’ell, hi ha Joan Miró, molt elegant.
De la realitat, al fantàstic
El sempre avançat i sorprenent Brassaï va ser dels primers artistes a fixar-se i fotografiar els murs de París i els grafits. L’exposició en conté una bona mostra. Al documentari Les Yeux d’un homme (1960) de Francis Warin, Brassaï afirmava: ‘En el grafit, l’interessant sobretot són les cares, l’expressió, perquè s’hi troben els elements frescos de l’art primitiu. Jo he après moltes coses als murs. Són una obra col·lectiva. Els murs de París són el museu més gran del món’. Els fotografiava i hi tornava anys després per a seguir-ne l’envelliment, l’evolució de les formes, dels dibuixos, la transformació orgànica i visual de la pedra. Els autors són anònims, clandestins.
Brassaï, fotògraf i artista total, va obrir nous camins a l’art i a la mirada convencional sobre el món. Ens descobreix nous mons, fixant en fotografies aquells que estaven ocults en la foscor, o a punt d’extingir-se. Ell en sabia, perquè ho havia viscut, i l’omplia d’alegria proclamar que ‘La recerca humil i sincera de la realitat condueix insensiblement a alllò fantàstic’.
