Sortir de l’armari a l’era de les xarxes socials: “Ser més visibles també fa més fàcil assenyalar-nos”

“Sortir de l’armari no és una cosa que facis un sol cop a la vida.” Tot i que és evident que s’han fet passos endavant en la lluita per la normalització del col·lectiu LGBTI, l’heterosexualitat continua essent la norma. Les xarxes socials poden ser un oasi, perquè ofereixen un espai en què la dissidència sexual o de gènere no necessita justificacions ni explicacions. Però és una arma de doble tall: no sempre és segur, perquè els discursos de l’odi hi són com més va més freqüents. Com afecta aquesta realitat als joves de la comunitat LGBTI? En parlem amb uns quants testimonis per saber les seves experiències.

Ángel Camacho diu que haver d’explicar la seva orientació sexual a cada nou àmbit o context social no és agradable, per això a vegades opta per no dir res. “És una militància constant haver-ho d’explicar tota l’estona”, diu. Una visió que comparteixen Olympia Arango –“Fa mandra sortir de l’armari i haver de reafirmar la teva no-normativitat constantment”–, i Alba À. Holgado –“És una cosa que no s’acaba mai. Ho he fet unes quantes vegades: com a bisexual, com a persona no-binària i com a neurodivergent. Res ha estat de manera orgànica i en alguns casos ha estat dolorós i ho continua sent”.

“L’heterosexualitat tal com ens la imposen no només és qüestió de quines persones t’atreuen sexualment, sinó de com ens relacionem en societat. I per això hi ha un moment en què has de sortir de l’armari, que és una declaració que fas al món i que té implicacions en com la gent s’ha de relacionar amb tu”, diu Camacho. Però sovint les respostes de l’entorn no són positives, tot i que aparentment vivim en una societat inclusiva: “Les reaccions no van ser les que esperava, sobretot perquè van venir amb invalidacions, com si la meva identitat i les meves pors fossin una nova afició meva”, diu Holgado.

Per a Edu Gibert va ser més fàcil de fer pública la seva orientació sexual amb els seus amics que no pas amb els seus familiars. Però admet que sortir de l’armari li generava més pressió a si mateix que no pas al seu entorn, que ho va entomar de manera totalment natural. Una opinió que comparteix Arango, que va sortir de l’armari per primera vegada a setze anys: “Em feia por dir-ho a les amigues per si es pensaven que ara m’agradarien. Però la seva reacció va ser molt positiva, van entendre que jo continuava sent la mateixa persona, i això em va tranquil·litzar molt.”

La bisexualitat, el taló d’Aquil·les?

Quan Arango va arribar a la universitat, cansada d’haver d’explicar la seva orientació sexual, va decidir de no dir-ho i esperar que la gent que es relacionés amb ella assumís que li agradaven tant els homes com les dones. “Quan vaig sortir de l’armari sense haver estat amb una dona, molts em recriminaven que deia que era bisexual per moda. Vaig trobar hostilitat, i no només la primera vegada que ho vaig dir, sinó cada vegada que he estat amb homes o amb dones”, recorda. Una experiència que pot entendre Camacho: “En alguns casos, gent propera a mi m’ha retret que no explico les coses, o que no saben si m’agraden els nois o les noies, perquè havien assumit que era gai.” Així, diu que percebien la seva bisexualitat com si els hagués enganyat.

Un bri d’aire fresc a les xarxes socials

Tots els testimonis coincideixen a dir que la generació de joves actuals ha tingut més facilitats per a expressar la seva orientació sexual que no pas les anteriors, en gran part gràcies als anys de lluita dels qui els han precedit. També coincideixen a veure les xarxes socials com una eina útil per a trobar-se amb gent de la seva comunitat, descobrir referents LGBTI, i poder conèixer algunes realitats que potser no passen al seu entorn més pròxim.

“Les xarxes socials ens han permès a moltes persones de descobrir referents i conèixer unes altres realitats LGBTI, cosa que les generacions anteriors no han pogut fer”, detalla Camacho. En aquesta línia, Gibert considera que les xarxes socials han donat veu a històries que, si no, haurien estat aïllades, amagades o silenciades en una massa de normativitat heterosexual: “Ara, aquesta realitat i experiència pot arribar al poble més amagat.”

De fet, Arango, que va passar la infància en un poble de poc més de mil habitants, va conèixer la seva primera xicota gràcies a les xarxes socials: “Sentia que hi tenia una certa llibertat, perquè no tenia aquella pressió de la mirada de l’altre.” A més, recorda la soledat que va sentir quan va sortir de l’armari en un poble petit com el seu: “Vaig menjar molta merda al poble. Però el fet de fer-ho públic va servir perquè, d’alguna manera, em convertís en referent. Pensava que al poble no hi hauria ningú LGBTI, i al final molts dels meus amics van sortir de l’armari.” De tota manera, matisa que és erroni considerar que a les ciutats hi ha menys LGBTI-fòbia: “Que hi hagi falta de referents al poble no vol dir que sigui menys segur que una gran ciutat.”

Més visibilitat vol dir més acceptació?

Les xarxes socials, que a primer cop d’ull poden semblar un lloc inclusiu, donen ales a discursos d’odi contra col·lectius vulnerables, com ara l’LGBTI. “L’altra cara de la moneda de ser més visibles és que, precisament per això, és més fàcil d’assenyalar-nos. Les dissidències es mostren més, i els discursos d’odi estan també més desacomplexats. Que tothom pugui generar continguts a xarxes hi ajuda”, subratlla Camacho. “Ara el que més trobem és l’augment de discursos d’odi per part de la ultradreta, i tornem a una situació que crèiem superada. Ara sembla que mostrar l’odi i la intolerància torna a estar ‘de moda’”, afegeix Gibert.

“Cada persona ha de valorar si li compensa ser a xarxes o no. Rebem odi cada dia i no sempre és fàcil resistir-ho. Fins i tot en l’ús de les xarxes socials no tenim encara llibertat, perquè qui insulta, ho fa des del privilegi”, diu Holgado. De tota manera, agraeix haver tingut accés a la finestra que implica internet: “Si em comparo amb mi mateixi sense internet –aquesta època l’he viscut!– prefereixo rebre odi. És un procés que no hauria viscut de la mateixa manera.”

Per la seva banda, Gibert creu que és positiu que algunes marques o empreses conegudes es posicionin, encara que sigui mínimament, a favor del col·lectiu LGBTI. “Fa uns anys tot semblava pinkwashing, que existeix, sens dubte, però últimament crec que s’ha de valorar més el fet de posicionar-se a les xarxes, perquè es van convertint en entorns molt hostils on és massa freqüent l’odi”, diu. Amb tot, considera que les xarxes socials són una nova manera de fer activisme que hauria de ser complementària amb uns altres mètodes: “Hem de ser capaços de poder transformar allò que es desenvolupa en línia en un format presencial.” En aquesta línia, Camacho acaba amb una reflexió: “Molta gent que en unes altres èpoques hauria trobat els espais de socialització al carrer, fent cultura o política amb unes altres persones, ara els troba a les xarxes socials, des del sofà de casa. Per això cal crear espais de trobada i de construcció de comunitat.”