I si sortim de la confortabilitat? Tres apunts

1. Escriure per al fracàs. Escric el que penso que he d’escriure, no necessàriament és el que penso de veritat; de vegades ni jo mateix sé què penso, amb aquesta necessitat constant de definir-se públicament, d’escollir bàndols per tot i arreu. Llegeixo col·legues que, molt probablement, escriuen millor que jo, però que abans de començar la lectura dels seus articles (o dels seus missatges a les xarxes) ja sé què diran, aquestes defenses a ultrança d’unes posicions, i no em refereixo als qui només saben atrinxerar-se en favor d’aquesta cosa tan voluble que és un partit polític, fent articles també atrinxerats i artificials. I, per tant, miro d’escriure estratègicament allò que, des d’una immensa modèstia, ho prometo, crec que pot contrarestar algunes de les idees dominants que voleien sobre matèries culturals i polítiques en aquest país –països– nostre.

I ara què m’explica aquest gasetiller, us deveu preguntar aquells que em feu el favor de llegir aquestes col·laboracions quinzenals. Escullo sentir-me incòmode en el que escric perquè m’adono que val més arriscar-se que t’esbotzin els teus suposats arguments, tan febles com els de molts altres, no dic que no, abans que fer uns escrits acomodaticis que serveixin per a encapsular-me en el denominador comú submís que percebo en l’ambient, equivocadament o no. El suposat fracàs d’un article acaba resultant més útil que rebre centenars de “m’agrada” en els núvols de la discòrdia.

2. L’obediència televisiva. Una hipòtesi, gairebé una certesa. En la nostra vida quotidiana no ens agraden els sobresalts. Preferim les rutines. Almenys a la majoria. Sobretot si les teves rutines es mouen en uns paràmetres de normalitat. Ho dic perquè no crec que la població de Gaza, que des de fa setmanes és massacrada per l’exèrcit israelià, visqui aquesta rutina (la de la sang vessada) amb plaer. Fora d’aquests casos extrems i execrables, som gent que s’arrapa a allò que té, fins i tot en els casos en què té poca cosa. O quan aquesta cosa és insegura o volàtil.

Segona hipòtesi: com que volem una realitat còmoda, projectem aquesta voluntat de confort cap als nostres gustos com a espectadors. Per exemple, amb la televisió. No ens agraden els sotracs. I quan algú surt de mare dels comportaments que se n’espera en un programa de televisió (em refereixo a un programa seriós, no una d’aquestes gasòfies que proliferen a les graelles de programació) provoca un estirabot, un volcà de retrets per no haver-se comportat com s’espera. Som lluny d’aquelles entrevistes que la televisió nord-americana feia a Andy Warhol en què l’artista responia amb monosíl·labs o repetint les preguntes de l’entrevistador, cosa que originava una tensió creixent a l’estudi d’enregistrament; una tensió que es propagava al públic que veia el programa.

Volem una televisió tan rutinària com les nostres vides? Sintonitzem un programa per sentir-nos complaguts amb allò que sempre –això és important: sempre– ofereix als seus espectadors? TV3 no és avui dia una cadena rutinària? Potser algú recorda un moment televisiu poc rutinari (en aquest cas a TVE), protagonitzat pel poeta Leopoldo María Panero. Era el setembre del 1999, si no m’erro, i Panero havia acudit a un programa de llibres dirigit per Fernando Sánchez-Dragó. En un moment determinat de la seva intervenció, Panero demana una bossa que s’ha deixat a la sala de maquillatge, en què tenia una revista de la qual vol llegir un text que hi ha publicat; li porten la bossa; treu la revista; encén una cigarreta (per bé que n’acabava d’encendre una que encara cremava al cendrer); treu les seves ulleres de l’estoig; obre una llauna de Coca-Cola i se la posa al got; es posa les ulleres i comença a llegir, impàvid als mecanismes sobtats de la televisió: llegeix amb aquella veu i aquella entonació bruta que tenia, que feia que no se li entengués gairebé res. Un moment estel·lar, per inusual, de la història de la televisió.

3. L’art que no ens vol mansos. En el món de l’art actual diria que el confort és el que més abunda. Sigui per falta d’imaginació o per estratègia comercial dels creadors i de les institucions. Hi ha excepcions, és clar, però jo diria que es troben més a les perifèries culturals que als centres hegemònics. I no em refereixo només a les perifèries en sentit geogràfic, sinó també a aquelles iniciatives que es fan ben a prop d’un museu o d’un centre de decisió cultural, però que no pretenen anar al seu redós, sinó conformar-s’hi com a alternatives.

En el camp estricte de la creació, hi ha artistes que no busquen la rutina, aquelles rutines que la cultura arrossega a través de consensos molt antics. I una de les maneres de sortir dels marges de la rutina és oferir projectes que no cerquin l’adulació, ni tan sols la perfecció formal, l’assoliment de la bellesa, del geni o d’allò sublim, totes aquestes paraules que vénen dels temps en què el poder determinava el que era l’art. Potser en temps democràtics –imperfectament democràtics– l’art ha d’oferir noves mirades al públic, encara que el públic pugui sentir-se desconcertat o, fins i tot, emprenyat.

És el cas d’un projecte de l’artista Paula Artés que es podia veure fins fa pocs dies a la Fundació Marguerida de Montferrato de Balaguer. El projecte es titula “Fuerzas y cuerpos” i, visualment, és una mirada fotogràfica d’algunes casernes de la Guàrdia Civil espanyoles. Són unes fotografies que, com la que encapçala aquest text, mostren uns espais buits de persones, però plens de simbologia. Les fotografies van acompanyades d’altres elements que subratllen aquest caràcter simbòlic: Paula Artés ha retratat els mecanismes invisibles de control sobre la societat. Sense pamflets ni estridències, amb les dades que procuren els mapes, el BOE o les imatges que ella va capturar en aquelles comissaries o casernes, ens posa en el camí d’un art del qual no es pot gaudir amb les mateixes eines amb què ho fem tradicionalment. Qui ha dit que l’art hagi de ser plaent o confortable? El conjunt de fotografies de “Fuerzas y cuerpos” em descol·loca, percebo en aquelles imatges una invitació a enfrontar-m’hi amb una irritació activa, des d’una estètica de la incomoditat.

Les fotografies de Paula Artés; algunes excepcionals intervencions en el món de la televisió; o algunes disposicions literàries, entre més, ens fan sortir de les rutines. Abandonar el confort és, diria, el primer pas per a canviar les coses.