Sort dels serens

Aquests quatre primers dies de campanya ja han sigut èpics. Van començar, immediatament després de l’acte inaugural de Tarragona, amb una gran ofensiva dels altres. I fins i tot a mi em sorprèn com, en hores, s’ha esvaït tota la seua força, tota la seua ràbia. I com el País s’omple de somriures i com a les Espanyes comencen a eixir al carrer aquells ciutadans que ja no poden suportar per més temps la pudor de resclosit d’un règim tumefacte. I aquests amics, a més a més d’enviar-nos la seua escalfor, també ens obsequien amb el seu somriure il·lusionat. Anem per feina, que cada dia resta menys. Ara mateix, dotze dies només, per al final de setembre. És impagable el privilegi de poder viure aquests dies. Quan pense en tots els qui se n’han anat sense poder arribar-hi, pense en mon pare. Se’n faria creus.

No hem de témer res. Tenim la força que ens dóna la raó, la il·lusió i un projecte col·lectiu engrescador i indubtablement molt més avançat que el que ens ofereix una autonomia decrèpita, decreixent i genuflexa d’un PP cada vegada més cavernícola i franquista, a qui la primíssima pàtina democràtica que podia tenir s’ha esberlat de dalt a baix i caigut al buit…
Cada dia que passa de campanya ens estan ajudant a guanyar complicitats i vots! Només la desesperació del nostre alliberament pot conduir-los a situacions perilloses, com la retirada forçada d’urnes, que hem d’impedir activament (i gravar i difondre arreu); i també així, encara que enretirin totes les paperetes de les urnes, hauran perdut la partida i serem lliures!

El que no entenc de tot plegat és com encara no s’han afegit amb entusiasme a la causa de l’1-O tots els comuns i tots els del pont aeri. Sembla que no s’adonen que ells també s’hi juguen la supervivència.

Si l’1-O fos un fracàs l’estat hauria apres que fins i tot en el context del mon occidental i de la UE es pot fer servir la represió i la sumpresió dels drets civils per repimir un moviment democràtic. Els comuns a Espanya estarien condemnats a jugar el paper decoratiru de Izquierda Unida, perquè si en algun moment tinguessin la mes mínima possiblitat d’assolir el poder els aplicarien la fórmula a ells.

El mateix els pasaria els empresaris del Pont Aeri. Que no es pensin que Madrid els pagaria pas els serveis prestats. Si l’1-O fos un fracàs els tiraria en cara el que no haguessin fet més per cuidar la finca i haver obligat a intervenir a Madrid. Deixarien de ser necessaris per cuidar el mas i fotrien al carrer els masovers.

Guanyarem perquè , tal com he llegit aquest cap de setmana : ” … les grans revolucions poden començar en un humil despatx, en un garatge desordenat o en una acollidora cafeteria, quan dues, tres, deu , vint persones senzilles sacrifiquen la seva comoditat individual per un bé comú. Després s’hi afegeixen uns advocats passerells, uns polítics idealistes, uns emprenedors arriscats. Hauran de combatre l’escepticisme imperant. Si la causa és justa i necessària incorporarà la classe mitja més perspicaç, a la que seguirà una munió de persones il·lusionades. Aleshores és qüestió de temps d’abolir lleis injustes , fent avançar la societat. ”
Dins d’aquestes persones senzilles, sofertes i perseverants que renuncien a la seva comoditat , sembla ser que millor no incloure el senyor Iceta, per no destorbar-lo de les sessions cinematogràfiques amb James Bond.

Favors col·laterals. Tenint en compte l’innombrable reguitzell de mentides de Rajoy des de que és a la funció pública, li farem un favor quan hagi de dimitir , tot ajudant-lo a complir per una punyetera vegada una promesa dels centenars que ha fet : “mientras yo sea presidente no habrá referèndum ni habrá la independència de Catalunya”. Será el millor que pugui fer. Plegar abans de que se l’emporti el tsunami català. Una bona raó per votar sí en el referèndum.

I guanyarem també, Vicent, gràcies a tota la moltíssima gent que aquests dies es mobilitza sense por per poder votar lliurement el dia 1. Com es va mobilitzar dissabte al matí a Sant Jaume per donar suport popular a tots els alcaldes de Catalunya. I que després a la sortida, aplaudien solidàriament a tots els que baixaven per Jaume I amb una vara a la mà . Vaig veure més d’un i més d’una a qui se li humitejaven els ulls, tant dels que aplaudien com, sobretot, dels qui eren aplaudits amb el crit de “No esteu sols “. Emocionant de veritat.

Hem d’estar serens perquè el procés cap a la independència es va acabant i està apunt de de començar-ne un altre quan proclamem la nostra República Catalana. Hem d’estar serens però això no vol dir quedar.-se al sofà esperant que els fets passin sinó que hem de baixar al carrer i seguir treballant vot a vot, enganxant més cartell i pancartes que mai i organitzant ii participant en tots els actes en favor del referèndum, perquè quants més en tinguem, més contundent serà el resultat i de cara a nosaltres mateixos, de cara a Espanya i de cara al món és molt important assolir aquestes cotes. I precisament aquest món internacional ja comença a girar la vista en nosaltres i no només per mirar-nos, sinó per opinar en contra de les pràctiques tòxiques del govern espanyol que no para d’agredir-nos i que per això tenen queixes quasi diàriament. No vulgueu saber a quins nivells més baixos ha caigut la “Marca España”.

Així que cal resistir tots aquesta atacs i col·laborar en l’alliberament de la nostra pàtria perquè davant d’una majoria que estima la llibertat, res no pot fer la fiscalia, ni els tribunals ni el govern espanyol, amb la complicitat del socialistes d’Iceta i Sánchez i versió 2.0 del PP: Ciutadans, que no han sabut articular cap plataforma pel no. Per a ells anirà la penitència i per a nosaltres l’alegria que ja s’albira quan es faci el recompte de vots al referèndum amb majoria del SÍ.

En certs moments ha de ser difícil mantenir la calma davant d’un aparell opressor que té tantes formes de poder al seu abast. Tanmateix, és veritat, s’ha de mantenir la serenitat perquè aquest estat d’ànim és el que ens farà arribar fins a l’1-O que és el nostre objectiu.
El body language revela a la TV coses que la paraula vol tergiversar. Contrasta la tranquil·litat d’un president Puigdemont i un vicepresident Junqueras quan encaren la premsa -una actitud que els permet fer bromes i trobar acudits i jocs de paraules amb gràcia- amb les expressions de preocupació i gests agressius que veiem cada dia a les cares de Rajoy i Santamaria.
Ara sí que es veu que van a la desesperada i, per tant, són capaços de fer coses inimaginables. Mantinguem doncs la serenitat i donem el nostre suport a tanta gent que, amb molt coratge, continuen fent la feina sense fer cas de les brutals amenaces que arriben cada dia.

Gràcies Vicent pel teu immillorable article que ens ajuda a tots a continuar endavant.
El dia 1 O crec que seria molt important anar al col·legi electorals que toqui a cada un una hora abans d’obrir per acompanyar als membres que hauran de constituir les meses i no deixar-los sols en cap moment. Un cop constituïdes les meses votarem, però després serà MOLT IMPORTANT que no marxem cap a casa si no que ens quedem per a mantenir els col·legis plens de gent i dissuadir als agents de qualsevol cos d’entrar a fer alguna barbaritat anti-democràtica. Especialment a les hores de dinar, quan la gent deixa d’anar a votar, és quan hem d’estar més vigilants, i formar un mur humà impedint l’entrada de cap agitador ni cap agent de les seves lleis. També és molt important que tothom vagi amb el seu telèfon a punt per fotografiar qualsevol situació de violència que es pugui produir i enviar les fotos directament als diaris i als Mossos. Tot fet amb serenitat com diu en Vicent, però sense badar ni un sol moment.
Visca la República Catalana!

Gracies, Vicent. El teu editorial m’ha emocionat. Jo vaig creixer amb el franquisme, vaig viure la transició i amb aquests anys de democracia, pensava que no tornaria a viure la represió del passat, que era solament un record. Quantes voltes que don la vida i malauradament hi han accions i actituts que tornen. I tornen perque sempre hi han sigut. No han desaparegut. Només s’ha de rascar una mica perque aflorin. Peró aquest pais té un nivell de resistència molt alt, tal com s’està comprovant. La gent jove que no han viscut la represió ara comprendrà el sentiment que provoca, perque una cosa es que t’ho expliquin i una altra es viure-ho. Es una pena que hagim arribat a aquest extrem. Que s’hagi perdut la oportunitat del dialeg. Però ara es veu que una cosa es consecuencia de l’altra i amb els ultims fets es va col·locant cada cosa al seu lloc. També la bola de neu a començat a rodar i es va fent grossa, cada vegada més. I nosaltres a la nostra, com hem fet sempre i tal com fa el president Puigdemont. Anar per feina. Que en tindrem molta si guanyem, doncs ara si que veig ben clar, que guanyarem !!!!

Tenim força, molta.
Els hem tret del tot la careta de demòcrates (als de dretes i d’esquerres). Es vanten del “botí de guerra” d’uns milers de pòsters requisats !! miserables. El franquisme que va salvar la pell el 78, apareix sense complexos. Ara rebenten els descosits, els desbordem amb una marea democràtica que cada dia té més suports, és un goig, però encara vull veure el dia 2-O, aquest Estat arrogant i violent agenollat agonitzant veient el naixement de la república catalana. Via fora!

M’agrada, m’encanta i es molt necessari el teu optimisme Vicent, però estaria molt be, que donessis quatre instruccións de com tenim d’actuar, el dia 1 d’Octubre, quant la policia municipal, no ens permeti votar, no tinc por de la guardia civil, ni de la policia nacional, i molt menys del mossos, qui em preocupa, perquè es a tots els pobles, es la policia municipal, que amb gran probabilitat serà per ordres espanyoles, i sota amenaça, qui farà la feina bruta, la por es que hi hagi enfrontaments, perquè segur molta gent voldrem votar si o si,…llavors, que tenim de fer si la policia ens impedeix votar, o s’emporten las urnes?….la teva manera tant optimiste es fantàstica per animar al poble, però cal donar unes instruccións davant lo que ens podem trobar, i com ja podem veure a Barcelona, esta actuant la policia urbana, i no crec que sia per ordre de la Sra. Colau,..si no fem res, no votarem,..i si fem, diran que som violents,…llavors,..com actuar? això no s’explica, i ho crec molt important.

Llorenç Marquès: Quan no coneixes un camí no saps si acaba en un pont o en un abisme. Jo penso que no empraré cap violencia si no em deixen votar, simplement això. Crec que a la fi tot això pot acabar en els tribunals de la U.E. Si fora axis serem els únics que aportarem probes fefaents, Ells no poden aportar altre cosa que el ridícul històric del Estatut”sepillado” més llur actitud actual que demostra que son al·lèrgics a la Democracia.
No se m’acut cap altre actitud compatible amb la estratègia del Procés, però es clar, jo no soc
en Vicens Partal.