Sorprès per això que passa entre Puigdemont i la CUP… i ERC

Els sondatges, les projeccions, els pronòstics i les teories de tota mena ompliran aquests dies vinents les pàgines dels diaris, les ones radiofòniques i els minuts televisius. Quan s’acosten unes eleccions, ens agafa aquesta bogeria de voler endevinar què passarà abans no passi. És ben humà. I si a mi em deixessin veure avui els resultats, no m’aclucaria pas d’ulls. Les enquestes serveixen per a observar tendències. És molt difícil que cap estudi, per ben fet que sigui, pugui ajustar prou el pronòstic. Fins cinc minuts abans del tancament dels col·legis encara passen coses que fan decantar el vot dels qui el veuen clar. I quan un enquestador pregunta, no té cap seguretat que l’entrevistat no menteixi.

De les prevencions que cal prendre sobre les enquestes en vam parlar fa un temps en aquest reportatge: ‘Deu consells per a no caure en el parany de les enquestes‘. En definitiva, passa que les enquestes es fan més amb la voluntat de condicionar el vot que no pas de preveure’l. Però avui vull parlar d’una experiència personal que té encara menys validesa estatística que les enquestes, però que no deixa de sorprendre’m per la insistència. I és que aquests dies, amb aquella indiscreció que ha de tenir el periodista, demano a la gent del meu entorn laboral, familiar i amical si tenen decidit el vot. Aquesta és la meva primera pregunta. En alguns casos, la resposta és afirmativa. Això passa la meitat de les vegades. Als qui em diuen que encara no ho han decidit, els demano si dubten entre dues opcions o entre més. En tots els casos el dubte és entre dues opcions. No m’he trobat ningú que em digués que dubtava entre més de dues candidatures.

Encara no satisfet amb la meva indiscreció, a continuació pregunto quina és la candidatura afortunada (en cas de vot decidit) o quines dues candidatures hi ha en joc (en cas de dubte). Dels qui tenen decidit el vot, la cosa va força igualada entre comuns, ERC, CUP i Junts per Catalunya. Sense haver-ho comptat exactament (perquè m’interessa més la situació dels qui dubten), potser hi ha més respostes per ERC i JxCat, una mica menys per la CUP i encara menys pels comuns. La cosa és força semblant a la intenció de vot de les últimes enquestes. De moment, no he trobat ningú que em respongués que votaria Ciutadans, PSC o PP. Poden passar dues coses: que amb els coneguts votants d’aquests partits no hi tingui prou confiança per a fer la pregunta o que ells s’amaguin de la seva intenció de vot.

Parlem ara d’allò que em sorprèn tant. Tots els qui m’han respost que dubten i m’han volgut respondre quines són les opcions en disputa parlen de CUP i Puigdemont. No m’he trobat ningú que em digués que dubtava entre CUP i ERC o entre Junqueras i Puigdemont. Els que votaran ERC, que són molts dels que em diuen que ja ho veuen clar, no dubten. I en principi, les fronteres ideològiques lògiques són CUP-ERC i ERC-JxCat.

Aleshores, a què respon que hi hagi gent que dubti entre els anticapitalistes i la llista del president? Hi he rumiat. En uns quants casos, he espremut encara més la indiscreció periodística i n’he demanat les raons. En alguns casos, culpen ERC de no haver volgut la llista unitària que consideraven imprescindible per una situació greu i excepcional com l’actual. Per tant, en el seu camp de dubte, exclouen el partit de Junqueras. Uns altres diuen que creuen que l’estratègia bona és la que propugna la CUP (el xoc directe amb l’estat per mitjà de la desobediència), però que consideren que aquestes eleccions no són per a decidir polítiques sinó per a retornar Puigdemont a la presidència. Encara n’hi ha uns altres que diuen que ERC pot estar temptat de fer un tripartit amb els comuns i els socialistes per mirar de refer ponts i eixamplar la base social del sobiranisme (una estratègia semblant a la que es feia servir per a justificar els governs amb Maragall i Montilla, i ICV).

D’aquests que dubten, n’he trobat de dues menes. Els votants habituals de la CUP i els votants que fins ara havien anat fluctuant entre el món convergent i el món republicà. Els primers (que són els que em sorprenen més) diuen que volen que Puigdemont continuï essent president i que aquesta serà la demostració més clara per a respondre al 155 i a la repressió. Els segons estan descontents amb l’estratègia d’abandonar l’administració de la Generalitat l’endemà de la declaració de la independència al parlament. I creuen que la CUP hauria actuat en un altre sentit. I això, l’una cosa i l’altra, els fa dubtar.

Tot plegat ho trobo molt interessant. Ja he dit de bon principi que no té cap valor estatístic. Que no pretenc dir quin és el pensament general dels sobiranistes. Tan sols vull fer notar que aquests dies d’indiscreció m’he trobat uns patrons força sorprenents que espero que tothom haurà sabut entendre com una inquietud i no com una violació de la intimitat. De fet, ha respost qui ha volgut. No sé què passarà el 21-D. La cosa més important, a parer meu, és que els partidaris de la República superin el 50% dels vots. I no serà pas fàcil, perquè la mobilització de vot pot ser històrica. Ja ho va ser el 27-S, però alguns experts pronostiquen que la cosa pot ser encara més grossa. I, cosa més important encara que la victòria en vots, que després sàpiguen funcionar amb sentit d’estat i unitat d’acció. I això implica no aprofitar unes eleccions imposades en un context de fortíssima repressió i vulneració de drets civils i polítics per fer aquells canvis partidistes que sense aquesta suspensió democràtica no haurien pogut fer.

@PereCardus, periodista