Sorprenentment, Mèxic es va quedant sense pagesos

The Washington Post · Mary Beth Sheridan, Fred Ramos i Lorena Rios.

Etzatlan, Mèxic. Durant dècades, els mexicans han travessat la frontera per treballar als camps dels Estats Units. Mèxic semblava tenir un subministrament inexhaurible de recol·lectors, homes durs i treballadors que feien les feines que la majoria de nord-americans no volien fer.

Però ara el país es va quedant sense pagesos.

La força laboral es va envellint; gairebé tres quarts dels camperols mexicans tenen més de quaranta-cinc anys. Els joves no volen fer les feines del camp i, a més, quasi 300.000 persones van als Estats Units cada any amb visats agrícoles temporals.

“Ens agafen un percentatge significatiu dels treballadors disponibles”, diu Aldo Mares, un empresari agrícola de l’estat de Jalisco. Ha hagut de cercar ràpidament treballadors per collir les maduixes, els nabius i els gerds d’aquesta temporada.

Era impensable fins fa poc, però ara els pagesos mexicans demanen d’acollir immigrants per a treballar a la terra. I el govern ha fet el primer pas: obrir un banc de dades amb 14.000 llocs de feina agrícoles per a no mexicans.

Ara Mèxic també és una superpotència agrícola

Durant molt de temps, Mèxic ha estat una nació de pagesos, però, gràcies als tractats de lliure comerç, s’ha convertit en una gran potència agrícola. Les exportacions als Estats Units –el principal client– s’han duplicat durant aquesta última dècada, i han arribat fins a 45.000 milions de dòlars el 2023.

Mares, de quaranta-nou anys, és un empresari de la nova època. Viu a Guadalajara i va estudiar administració d’empreses. Als anys noranta, quan es va activar el tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord, un professor va dir a la seva classe que el 40% dels alumnes acabarien fent de pagesos. “Vam dir: ‘És boig.’ Però, efectivament, aquí em teniu.”

El camp de Jalisco, abans sembrat de blat de moro i canya de sucre, ara és una mar blanca de plàstic, ple de matolls de maduixes genèticament sobrecarregades. Trobar treballadors per a collir tota aquella fruita és com més va més difícil.

Al sud, més pobre, que és la font tradicional de collidors, el president, Andrés Manuel López Obrador, ha activat grans projectes d’infrastructures, cosa que ha originat un boom de la construcció. Al nord, industrialitzat, el comerç transfronterer ha creat ocupació a les fàbriques.

I la integració econòmica entre Mèxic i els Estats Units és especialment evident en l’agricultura. El nombre de visats temporals dels Estats Units ha crescut enormement: ha passat de 74.000 el 2013 a 311.000 l’any passat. La gran majoria van a parar a mexicans. I 26.000 mexicans més van al Canadà amb visats semblants.

A Jalisco, els pagesos diuen que l’èxode ha agreujat la falta de mà d’obra causada per la disminució de la taxa de natalitat del país i la competència d’unes altres indústries. Són entre un 10% i un 15% per sota del nombre de collidors que necessiten per a la primavera.

“Mèxic ha de pensar seriosament com resol el problema”, diu Juan Cortina, president del Consell Nacional Agrícola, que representa els productors agrícoles. “Necessitem visats de treball temporals per als nostres veïns del sud.”

Millors salaris i beneficis per als treballadors immigrants

Mares està d’acord que cal una solució laboral a llarg termini. Però s’ha de preocupar d’aquesta temporada, d’aquestes maduixes. El 90% de la fruita de les seves propietats va als Estats Units.

Aquesta empresa i algunes altres tenen equips de reclutadors que recorren el camp i es posen en contacte amb treballadors potencials mitjançant megafonia, plafons i, cada vegada més, Facebook.

Però no és fàcil. Les feines que ofereixen –sis dies la setmana collint maduixes– són esgotadores. Els collidors, pagats a tant la cistella, estan en moviment constant. I la indústria té una història d’abusos, com ara habitatges en mal estat i pràctiques salarials injustes.

Ara han d’oferir més bones condicions per atreure treballadors. Aquests darrers anys han apujat els salaris dels collidors fins a un 100%.

Miguel Ángel de Jesús, de dinou anys, diu que collint maduixes a Jalisco guanya el doble que no guanyaria a casa seva, a les muntanyes feréstegues de l’estat de Puebla. El salari net que cobra a Agrovision, una empresa amb seu als Estats Units que ven amb la marca Fruitist, és d’uns 400 pesos el dia, uns 24 dòlars, i li cobreixen el menjar i el dormitori.

“No ens queixem –diu–. Venim de llocs on no ens donen tot això.”

Amb cartells i pancartes als camps de Jalisco, les companyies de maduixes ofereixen plans d’estalvis, seguretat social, bonificacions per signatura i un nou incentiu: visats temporals per a treballar en empreses associades als Estats Units durant les temporades de collita, amb salaris molt més alts.

Mèxic ha reclutat durant molt de temps treballadors guatemalencs per ajudar a collir cafè a l’estat de Chiapas. Però ara les autoritats elaboren un programa més ampli adreçat als immigrants que van a la frontera nord-americana. L’any passat en van entrar a Mèxic 2,5 milions i més de 140.000 van sol·licitar-hi asil.

El nou programa permetrà als immigrants i als qui viuen a l’estranger de sol·licitar visats per tenir ocupació a Mèxic. Els 14.000 llocs de feina en la primera promoció són pocs, però el programa és dissenyat per créixer, diuen els funcionaris.

Tanmateix, convèncer estrangers perquè treballin en l’agricultura mexicana pot no ser fàcil. Cerritos, una empresa de nabius i alvocats, va contractar uns trenta centre-americans amb un projecte pilot. La meitat va renunciar aviat; havien estat treballadors de fàbrica i no es van adaptar a l’agricultura, diu Pablo Lázaro. La resta se’n van anar al cap de tres mesos. “Ens van dir que havien trobat una gent que els ajudaria a passar”, recorda, i se n’anaren als Estats Units.

Amb la pressió sobre els polítics nord-americans per a reprimir la immigració sense documents, les coses podrien canviar. “Si passar la frontera es torna més difícil en algun moment, Mèxic podria esdevenir una alternativa.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb