06.10.2019 - 21:50
L’endemà del dia de Sant Esteve, el 27 de desembre de 1974, a les sis del matí, un fort soroll sord de sota terra va alertar els habitants del poble miner de Liévin (Pas de Calais). El silenci anunciava el preàmbul de la tragèdia minera més gran a França després de la postguerra. Els treballs de salvament, en condicions molt arriscades, van durar tot el dia. Finalment, es va saber la xifra: quaranta-dos miners morts, cremats, per un incendi amb explosió de grisú, al pou 3 de Saint-Amé de Lens a Liévin.
Es va vendre oficialment com una ‘fatalitat’ i un ‘accident’. En realitat va ser un crim anunciat. La ultraexplotació dels miners en condicions d’inseguretat perilloses, sabudes per tothom, va causar la catàstrofe mortal en massa. Una tragèdia embolcallada de silenci còmplice, covardia, impunitat i resignació. ‘La fatalitat no existeix, volem saber la veritat’, deien els miners. Mai ningú no va ser jutjat ni va haver d’assumir responsabilitats de cap mena, ni jurídiques ni personals. Ben al contrari, pocs dies després, el director general de les mines d’hulla de la conca del Nord-Pas de Calais va ser nomenat Oficial de la Legió d’Honor.
Tota la frustració i la impotència acumulada durant dècades, la injustícia i la solidaritat pòstuma amb les víctimes i les seves famílies permeten a Sorj Chalandon d’elaborar un relat de ficció, vibrant, tens i enlluernador, que reflexiona sobre els fets i les dures condicions de vida i de treball dels miners francesos del segle XX.
Aquell va ser un fet ben clar i il·lustratiu de les limitacions del periodisme i la justícia respecte del poder polític i empresarial. De les estratègies que pressionen una societat captiva. L’obra és un homenatge a un món ja desaparegut i la dignitat i valentia de les classes obreres explotades i maltractades per les grans empreses extractives que abans actuaven a Europa i que ara ho fan, amb menys garanties i més impunitat encara, als països del tercer món.
El dia abans, guardonada amb el Premi dels Llibreters de París, és una ficció absolutament submergida en la realitat no explicada: la vida a la comunitat minera, els llaços fraternals i solidaris entre les famílies explotades, i la veritat d’aquell suposat accident terrible que la correcta aplicació de les mesures habituals de seguretat haurien pogut evitar. Se sabia de feia temps que les condicions de treball i de seguretat no eren les reglamentàries, però un excés d’ambició per a augmentar la producció quan la mina era esgotada, contra tot respecte vers la vida dels miners, va causar la mortífera deflagració subterrània.
El silenci és un dels grans protagonistes del llibre. El silenci és una absència i una presència, una idea i un ens gairebé físic que embolcalla els llocs i els personatges, que és present a totes les pàgines. De vegades fa de caixa de ressonància del dolor i de la injustícia, unes altres és el mateix dolor i la injustícia.
La catàstrofe de Liévin va encendre la còlera vital de Chalandon
L’autor, per respecte vers les víctimes de la catàstrofe i les seves famílies, inventa una víctima més, la quaranta-tres, la seva família i el seu germà petit, que protagonitza la història. Un home amb un objectiu de vida, segons ell, suposadament un encàrrec del seu pare suïcida en carta pòstuma: venjar la mort del seu germà, venjar-los tots de la mina. No entro en detalls per no revelar els misteris i les sorpreses de l’enjòlit.
És una bona estratègia literària, la que aplica Sorj Chalandon a un incident que l’ha perseguit tota la vida, com una assignatura pendent. Aleshores ell ja era periodista principiant, al diari d’esquerres Libération, i militant de l’extinta Esquerra Proletària, organització d’extrema esquerra anarco-maoista. ‘Sóc un home en còlera’, ha declarat, ‘i la meva primera còlera data de la catàstrofe de Liévin’.
Llavors el va indignar profundament, com a professional i com a militant, l’ocultació de la veritat aplicada per totes les instàncies oficials, el govern i la companyia minera. I com si llavors s’hagués conjurat, ell també, per venjar-se de la mina, tot i haver passat més de quaranta anys, finalment ha assolit l’elaboració d’un relat que explica aquell món i denuncia la veritat dels fets. La venjança del periodista té forma de novel·la.
La prosa de Sorj Chalandon té la mateixa força que la càmera de Ken Loach. Tots dos tenen la mateixa actitud en la denúncia esmolada de la realitat, afegida a un humanisme fraternal a l’hora de descriure el món dels explotats i desheretats del capitalisme. I la mateixa ràbia continguda i contundent contra els sequaços del sistema: polítics, empresaris, burocràcia, mitjans, silenci i insolidaritat social.
Chalandon se serveix de l’experiència del periodista i la profunditat i els dots d’observació de l’escriptor. Amb l’ús de les seves millors armes professionals confegeix una novel·la resultant de destil·lar reportatge i ficció, enjòlit i costumisme, denúncia político-social, lluita de classes, i un humanisme fraternal, digne i molt arrelat, com el que vivien i respiraven els darrers miners francesos dels anys setanta. Una història molt arrelada en el passat obrer i d’explotació a França, amb repercussions importants en la literatura, des del Germinal d’Émile Zola. A més a més, és un capítol de la història universal, comú a tots els que són o han estat països miners, com Astúries i Lleó, Xile, Bolívia, i, sobretot, els qui enduren encara tal explotació.
A més de submergir-nos-hi, recrear la vida en el poble miner, amb els seus temors i codis de comportament, la seva visió particular del món i de la vida, l’autor deixar anar, de tant en tant, com de passada, alguna referència de l’època que a ell li toca més directament. I així també ret comptes amb el fracàs del seu entorn periodístic i militant respecte d’aquell fet –i potser, també, en molts més. Critica l’actitud que potser ell tenia el 1974, l’any de l’accident.
Amb els anys, ell i els seus camarades d’extrema esquerra i els seus discursos pamfletaris i fàcils, també formen part del mosaic literari, de la ficció real que Sorj Chalandon teixeix per arribar a descriure els fets reals, els esdeveniments i els personatges d’aquell món embolcallats pels efectes profunds, fantasmals, però implacables, que ha anat causant tot allò en els supervivents durant aquests cinquanta anys. El passat i els seus efectes en el present. Una combinació magnífica, objectivable, envoltada de subjectivitat. Periodisme i literatura. Art, potser. O, com deia Fernando Pessoa: ‘La literatura existeix perquè el món no basta.’
La impotència periodística venjada en la literatura
Sorj Chalandon va néixer a Tunísia el 1952. Ara escriu a Le Canard enchaîné, però durant trenta-quatre anys va ser periodista del diari Libération, on va destacar com a reporter de guerra pels seus reportatges sobre el Líban, l’Iran, l’Irac, Somàlia, l’Afganistan i, sobretot, el Nord d’Irlanda. El 1988 va guanyar el prestigiós Premi Albert Londres pels seus reportatges del conflicte irlandès, un assumpte determinant en la seva dedicació posterior a la literatura. Irlanda va ser el detonant de la seva vocació literària, nascuda i forjada per suplir les limitacions del periodisme.
En la vida d’un periodista veterà hi ha històries que deixen una ferida profunda. Una cicatriu invisible però dolorosa. Hi ha moltes assignatures pendents. Per què? Hi ha les limitacions del periodisme. I del periodista. La impotència de no haver-ho explicat prou bé. O de no haver-ho denunciat com calia, arribant al fons de l’afer. De no haver sabut trobar les paraules adequades per a expressar la part més profunda i universal d’un esdeveniment, d’un personatge. O perquè no se sabia del cert. O perquè no hi havia proves per a demostrar-ho quan va ser el moment. O perquè massa sovint els periodistes estem condemnats a exposar els fets objectius i no tenim temps, ni ens en donen, per a dedicar-nos a investigar cada tema que toquem tant temps com calgui.
La carrera literària de Sorj Chalandon es construeix a partir de les ferides íntimes i professionals que deixa tota una vida de plasmar la realitat, d’interrogar-la, massa sovint sense obtenir les respostes adequades. Ni la força, les paraules exactes, la capacitat de transmetre totes les arestes visibles i invisibles d’una qüestió.
El meu traïdor i Retorn a Killybegs, el món nacionalista irlandès
El conflicte del Nord d’Irlanda ha estat clau en l’obra i la vida de Chalandon. Durant trenta anys va ser testimoni directe i informador del conflicte. Els seus reportatges de l’època es compten entre els millors i més ben informats. Ell coneixia de primera mà el món republicà, els activistes i militars de l’IRA, els presos i les famílies, els codis socials, culturals, d’honor i de guerra. Allò que no s’havia pogut arribar mai a imaginar és que un dels seus millors contactes, Denis Donaldson, dirigent de l’IRA i el Sinn Féin, havia estat un agent de la intel·ligència britànica. La notícia va transcendir l’any 2005. Els anglesos el van delatar, potser en el context dels pactes de les negociacions de pau.
Denis Donaldson va assumir la veritat, no va voler amagar-se ni canviar d’identitat, i tornà al seu poble, a Killybegs, on va ser assassinat a trets per la fracció de l’IRA Autèntic, un any després.
La notícia va causar en Chalandon un impacte impressionant. El traïdor havia estat amic i informador seu durant anys. No ho podia superar. El fet i la ferida íntima que allò li causà la va reciclar en dues novel·les excel·lents: El meu traïdor i Retorn a Killybegs (Gran Premi de novel·la de l’Acadèmia francesa, 2011), publicada en català, també, per Edicions de 1984, traduïda, com El dia abans, per Josep Alemany.
En totes dues obres Chalandon plasma un retrat minuciós, molt realista i verídic, del món i el submón del nacionalisme irlandès tant a les altes esferes polítiques i militars clandestines com als barris i al si de les famílies, a les presons, als pubs i a les comissaries. El periodista va conèixer a fons aquell món per extreure’n notícies i reportatges. L’escriptor s’hi submergeix per a mostrar-nos les essències, el rerefons, l’ànima d’aquella comunitat, tan complexa que, fins i tot al periodista més ben informat, se li han escapat detalls fonamentals, com l’existència d’espies britànics en la cúpula político-militar del moviment. Però l’autor va més enllà de la descripció i també aprofundeix i explora els motius profunds de la valentia i covardia, la fidelitat i la traïció, amb tots els components socials i humans que contribueixen a gestar-la.
D’Agnès Varda a Sorj Chalandon
A El dia abans hi ha reverberacions d’algunes altres grans obres del cinema i de la literatura. Se t’apareixen sovint mentre llegeixes. Les veus. Hi ha el Germinal d’Émile Zola o el film de Claude Berri, interpretat per Gérard Depardieu. Hi ha els obrers explotats dels films de Ken Loach. Desenes de novel·les, cançons, films i documentaris. Moltes referències al llarg del temps que conflueixen en una veritat: la lluita de classes existia, existeix i existirà. Malgrat tots els esforços que es fan per anul·lar-la i diluir-la en uns altres contextos de protesta de pretensions universals però inofensius per al gran capital, lluites o pseudo-lluites burgeses tant comercials com irrellevants.
Encara que avui els grans explotats per les empreses extractores potser no són a França o a Europa, sinó als països del tercer món, a l’Àfrica, l’Àsia i a Llatinoamèrica. El poder, el sistema capitalista, els amaga, ens n’amaga els rostres, els patiments, disfressa les seves morts, víctimes de l’empresa. Ho va fer llavors la Companyia i el govern francès amb l’accident de Liévin. Ho fan avui les multinacionals arreu del món.
Durant la lectura de la novel·la a mi m’han perseguit pàgina a pàgina unes imatges que, al principi, eren borroses, i a mesura que hi avançava, s’anaven fent cada vegada més nítides. I finalment confluïen amb allò que el text de Chalandon suggeria en la meva ment. Es tracta d’una seqüència de Visages villages (2017) (Caras y lugares), el penúltim film d’Agnès Varda, dirigida en col·laboració amb l’artista gràfic urbà i fotògraf JR (Jean René), famós pels seus collages fotogràfics gegants a façanes, murs i carrers.
Varda i JR recorren França en el camió laboratori del jove per trobar-se amb tota mena de personatges i paisatges on deixaran la seva petja fotogràfica monumental, després d’haver-se impregnat del lloc, de les seves presències i absències, dels seus misteris i reivindicacions, tot observant la realitat i mantenint converses amb els seus habitants. Són converses casuals, anècdotes que afloren a l’instant, amb emoció, celebrant la vida i el pas i el pes de la història.
L’escena d’aquest film de Varda que se m’ha aparegut en llegir Chalandon té lloc en un poble miner del nord del país. No és el de la novel·la, però podria ben bé ser-ho.
Varda i JR visiten l’últim carrer del barri miner. Són les poques cases que en resten. La majoria ja són buides, però encara hi viu una darrera habitant, Jeanine. És una dona de cabells blancs, que diu que ella no se n’anirà mai: ‘A mi, no em faran fora d’aquí’, diu. ‘Hi ha massa records. Jo els dic que no ho poden entendre. Ningú no pot comprendre allò que nosaltres hem viscut.’
Els antics veïns, tots ex-miners o descendents de miners, tenen dos o tres records ben marcats, records idèntics als que apareixen sovint en la novel·la de Chalandon. Dos records infantils de la vida en el poble miner. L’honor d’ajudar els seus pares o avis a rentar-se l’esquena, bruta de carbó, plena de cicatrius. La importància que donaven al seu casc de feina. I la il·lusió d’anar-los a trobar a la sortida de la mina, cada dia, amb la recompensa d’un rosegó de ‘pa d’alosa’, o pain d’alouette, que tots els miners reservaven del seu menjar, amb amor, per obsequiar els fills i néts en sortir del pou.
Dues imatges perdudes, orfes, que tant Varda com Chalandon rescaten del pou de silenci del passat. Veient Varda fa un parell d’anys, la seqüència em va impactar i quedà arxivada en la meva memòria, formava part oculta de mi, fins que hi ha ressuscitat llegint El dia abans. Llegint Chalandon he entès el valor que donava Varda a aquelles imatges que se’m van gravar per sempre. Haver vist Varda era una anticipació, la icona d’un misteri, que llegint Chalandon he pogut comprendre dos anys després. Les textures de la història, les petges humanes invisibles d’un temps i un paisatge que, segons ells, no podíem ignorar.
Per això utilitzo alguns fotogrames de Varda per il·lustrar aquest article, encara que les imatges dels miners no siguin del 1974.
Després d’haver empaperat les façanes de les velles cases mineres, amb imatges antigues gegants de miners, la darrera seqüència de Varda i JR és empaperar la façana de la casa de la dona que es nega a anar-se’n perquè no pot abandonar els records, amb la imatge de la seva cara, la imatge de la cara de l’última resistent. En ella, en allò que expressa la seva mirada, hi és el present i el passat. Una actitud feta de patiments, absències i il·lusions infantils. En l’emoció de Jeanine quan veu de cop la seva cara enganxada al mur familiar, hi ha la veritat humana de la història. L’emoció del resistent anònim que ha sobreviscut i és fidel als seus records i a la vida que va viure amb els qui ja no hi són. Una vida i uns records que ja ningú no pot comprendre.
El llibre de Sorj Chalandon, a més de reivindicar la injustícia i el frau dels miners morts a l’accident, també fa un homenatge solidari, tendre i comprensiu, als supervivents directament relacionats amb els fets. Són fills d’aquell món, no es van morir en l’accident, però tota la vida n’han arrossegat i sofert les conseqüències. De fet, aquell dia del 1974, tota la comunitat minera de Liévin es va morir d’una manera o una altra.
El dia abans de Sorj Chalandon acaba amb aquestes paraules
«En homenatge a Alphonse Baran, Roger Bernard, Pierre Bertinchamps, Klébert Blanchart, Luois Brasseur, Jean Delplanque, Émile Delvaux, Jean-Michel Devaux, Raymond Dheilly, Edouard Dupuy, Gilbert Fasseau, Henri Fayeule, Pierre Godard, André Grandin, Raymond Guilbert, Jean-Marie Jolie, Edmond Kaczmarek, Julien Krzych, Jean Kubiak, François Lefrère, Jules Legrand, Roland Lenfant, Émilien Lhermitte, Jean Lorensen, Roger Martiny, Victor Matuszewski, Georges Michel, Joseph Nagy, Henri Obert, Ahmed Ouchlih, Paul Pilch, André Piton, Adrien Pruvost, Daniel Ramez, Alfred Sereuse, Czeslaw Szymanski, Jacques Thery, Paul Vandenabeele, Edouard Walawender, Georges Warin, Joseph Zavodski i Joseph Zielewsky, morts al pou de Saint-Amé de Liévin, el 27 de desembre de 1974.»
