La sordesa de l’envelliment es considera més una molèstia que no pas un problema greu de salut. Doncs bé: és l’hora d’arraconar aquesta idea perquè, entre més coses, figura com el factor de risc evitable de més pes específic per al desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer.

Com ja se sap, les conseqüències d’aquesta malaltia són devastadores. Hi ha una pèrdua progressiva de la memòria i de la capacitat de pensar, cosa que acaba afectant el comportament i la personalitat. Les expectatives vitals es redueixen i l’autonomia desapareix. El trencament individual, familiar, social i econòmic és molt greu.

Amb l’augment de la població envellida i de l’esperança de vida, l’impacte de l’Alzheimer creix. Cada any es diagnostiquen uns deu milions de casos al món, i s’estima que el nombre d’afectats passarà d’1.000.000 el 2025 a 1.700.000 el 2050 només a l’estat espanyol. Per això, cada avenç en el coneixement de les seves causes és un pas per a millorar la qualitat de vida per les persones que la sofreixen i també cap a la cura.

Acumulació de deixalles

Amb l’Alzheimer, fallen mecanismes bàsics per a estabilitzar i reciclar determinades proteïnes a les cèl·lules del cervell, que són com blocs de construcció essencials per a la seva supervivència. Quan fallen aquests mecanismes, s’acumulen al cervell residus de blocs defectuosos, veritables “deixalles proteiques”. D’ençà que van ser observats pel científic alemany Alois Alzheimer a començament del segle XX, permeten d’identificar la malaltia.

Aquests residus –cabdells de proteïna tau hiperfosforilada dins les cèl·lules i plaques de proteïna beta bamiloide– fan malbé circuits neuronals i impedeixen la transmissió de senyals. És així com sorgeix la pèrdua de memòria, la incapacitat per a resoldre problemes, la depressió, els canvis de comportament i la disgregació de la personalitat.

Suma de riscs

No se sap per què fallen aquests mecanismes cel·lulars bàsics. Sembla que és per la suma de nombrosos factors ambientals, que actuen sobre condicionants de predisposició genètica, però encara no són resultats concloents. A la revista The Lancet, una comissió d’experts analitza periòdicament els factors de risc de demències. Segons les darreres estimacions, els factors genètics representen el 55% del risc. L’altre 45% es compon de catorze factors ambientals que actuen al llarg de la vida. I entre aquests, hi figura de manera prominent la sordesa de l’adult.

Així avança la sordesa

La sordesa de l’envelliment comença passats els cinquanta anys. Afecta fins a un 40% de les persones de més de seixanta-cinc anys i un 80% de persones que han superat els vuitanta.

Primer, deixen de sentir els sons més aguts, una etapa precoç en què la pèrdua d’audició sol passar desapercebuda. Quan evoluciona, els afectats deixen de sentir els sons més greus, que inclouen bona part dels sons de les paraules. És llavors quan es comença a detectar el problema.

En aquesta fase, l’ús d’audiòfons alenteix el procés, ja que es fan malbé sobretot les cèl·lules receptores a l’orella interna. Són com antenes microscòpiques que reben i amplifiquen el so i el transformen en senyals elèctrics que transmeten al cervell. Els audiòfons amplifiquen el so on les cèl·lules danyades no ho poden fer. Però els circuits cerebrals de l’audició també acaben afectats. Aleshores, l’amplificació amb audiòfons no ajuda tant: els senyals auditius, fins i tot augmentats, no es transmeten correctament pels cables danyats. És així com sorgeixen greus problemes de comunicació que donen lloc a retraïment, aïllament, ansietat i fins i tot depressió.

Cal prendre consciència

Tot i que persisteix la idea que l’impacte de la sordesa és relativament baix, diversos informes a The Lancet indiquen que l’eliminació de la sordesa reduiria nous casos de demència entre un 7% i un 9%. Són valors alts, que no se sabien abans de la publicació d’aquests treballs.

Cal que els professionals de la salut i el públic en general prenguin consciència del problema. En la prevenció i les cures de demències, la sordesa de l’envelliment encara es menysté davant uns altres riscs. Una publicació recent mostra que l‘amplificació amb audiòfons atenua el deteriorament cognitiu en persones grans d’alt risc.

Cal prioritzar actuacions per a prevenir la pèrdua d’audició associada a l’edat. Per exemple, no es pot descuidar la relació entre la sordesa de l’adult i l’exposició a sorolls en etapes més primerenques de la vida. Calen intervencions educatives decidides.

Cercle viciós

Però, a més, cal investigar els mecanismes biològics que intervenen en l’associació entre la pèrdua d’audició i l’Alzheimer. En aquest context, el nostre equip de recerca ha explorat si la malaltia mateixa accelera la sordesa, cosa que donaria lloc a un cercle viciós.

Per esbrinar-ho, fem servir models animals que reprodueixen trets de la sordesa en l’envelliment i, alhora, de la malaltia neurodegenerativa. D’aquesta manera, comprovem que, quan induïm experimentalment les manifestacions d’Alzheimer, els problemes auditius apareixen abans. Això apunta cap a l’existència del cercle viciós.

Per què podria passar? A l’orella interna, hi ha cèl·lules que funcionen com una bateria elèctrica: subministren la potència necessària perquè les cèl·lules receptores, les “antenes”, generin senyals auditius i els enviïn al cervell.

La zona de l’orella interna on hi ha aquestes “cèl·lules bateria” conté gran quantitat de petits vasos sanguinis. Durant l’envelliment, hi apareixen cèl·lules d’un sistema ràpid de defensa de l’organisme contra les agressions: la inflamació. Segons les nostres observacions, les cèl·lules inflamatòries serien més nombroses i actives en els ratolins amb trets de malaltia d’Alzheimer.

Quan ens fem grans, aquests mecanismes defensius es descontrolen i acaben danyant unes altres cèl·lules, amb l’agreujant que l’Alzheimer pot fer augmentar la inflamació i incrementar el deteriorament a les “bateries” de l’orella interna. Això acceleraria la sordesa, que, alhora, empitjoraria la malaltia neurodegenerativa. Investigar la relació entre la pèrdua d’audició i la malaltia d’Alzheimer pot obrir nous camins per a millorar-ne la prevenció i els tractaments.

José M. Juiz com a investigador principal i el seu equip reben fons públics competitius per al desenvolupament de la seva activitat investigadora, provinents del Pla Estatal de R+D+I per mitjà de l’Agència de Recerca del Ministeri de Ciència i Universitats espanyol i del Pla Regional de R+D+I del Govern de Castella-la Manxa per mitjà de la seva Agència Regional de Recerca. No rep salaris, ni exerceix tasques de consultoria, ni posseeix accions, ni rep finançament de cap companyia o organització que pugui obtenir benefici d’aquest article, i ha declarat que no té cap vincle rellevant més enllà del lloc acadèmic citat. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.