13.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 14.03.2019 - 14:35
Una de les notícies de la setmana explica que l’ex-vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría acaba de fitxar pel bufet d’advocats Cuatrecasas. No sabem exactament quan es va decidir el fitxatge, quan van començar les converses ni on ni com es van reunir per culminar la incorporació. Sigui com vulgui, l’ex-vice-presidenta ja havia demanat permís a l’Oficina de Conflicte d’Interessos perquè avalués si hi havia cap incompatibilitat per al fitxatge derivada de les seves responsabilitats polítiques prèvies, abans de declarar com a testimoni al judici contra els presos polítics, el 27 de febrer proppassat. Aquesta oficina pot dir el que vulgui, però els fets són aquests i tot fa pensar que aquest fitxatge té l’origen molt abans:
El 22 desembre de l’any 2011 la fiscalia de delictes econòmics de Barcelona presenta una querella per vuit delictes de frau fiscal contra Emilio Cuatrecasas, aleshores president del bufet d’advocats que porta el seu nom. Cuatrecasas havia creat una xarxa de societats amb propòsit d’evadir impostos fent passar despeses personals per despeses empresarials: un vaixell (i la tripulació), majordom, diversos immobles i cotxes, viatges, etc. En total, un frau de més de quatre milions d’euros.
Casualment el dia abans, 21 de desembre de 2011, Soraya Sáenz de Santamaría és nomenada vice-presidenta del govern espanyol.
Al cap de poques setmanes, 12 de gener de 2012, és nomenada advocada general de l’estat i directora dels serveis jurídics de l’estat Marta Silva de Lapuerta, que curiosament és neboda d’Álvaro Lapuerta, històric dirigent i tresorer del Partit Popular. Entre més mèrits, Lapuerta fou el mentor de Luis Bárcenas.
El 24 de gener de 2012, onze dies després del nomenament de Silva de Lapuerta, es publica el reial decret 199/212, que estableix (a l’article 6, apartat 5) que l’advocacia de l’estat depèn del Ministeri de Presidència. És a dir, que l’advocacia de l’estat, dirigida per Marta Silva de Lapuerta, depèn políticament de Soraya Sáenz de Santamaría. Resulta, atenció, que el marit de Sáenz de Santamaría, Iván de la Rosa, és amic i company de promoció de Marta Silva de Lapuerta. I una dada més: aquell mateix any, al març, De la Rosa és fitxat per Telefònica.
El 15 d’abril de 2015 Emilio Cuatrecasas és declarat culpable per frau fiscal i condemnat. Però mercès a un pacte amb la fiscalia i amb l’advocacia de l’estat aconsegueix que la pena sigui només de dos anys de presó (i no vuit anys, com es demanaven), una multa d’un milió i mig d’euros i l’obligació de retornar els quatre milions llargs defraudats. Els dos anys de presó no els compleix, essent aquest el límit legal per entrar a presó. En aquell moment, recordem-ho, la màxima responsable de l’advocacia de l’estat era Maria Silva de Lapuerta, amiga del marit de Sáenz de Santamaría.
I qui era el fiscal que va signar el pacte? Pedro Javier Ariche Axpe, que aleshores era el coordinador de la fiscalia de delictes econòmics de Barcelona. S’escau que Ariche és membre de l’Associació de Fiscals, conservadora, i que el 2018, dues setmanes abans de la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a presidir el govern espanyol, fou ascendit i nomenat tinent fiscal de Catalunya. Entre l’un fet i l’altre, havia passat a degà de la fiscalia de delictes econòmics (l’any 2013) i fou el principal impulsor d’investigacions mediàtiques com les de frau contra Leo Messi o Montserrat Caballé.
Resumint: Cuatrecasas evita la presó per un pacte amb l’advocacia de l’estat (que depèn de Sáenz de Santamaría i que dirigeix una amiga del seu marit) i amb la fiscalia (amb un fiscal ascendit posteriorment, dues setmanes abans de la caiguda del govern de Rajoy).
A banda, curiosament, el bufet Cuatrecasas es va beneficiar de decisions del govern de Rajoy (amb Sáenz de Santamaría de vice-presidenta): fou assessor privilegiat per a l’activació de l’anomenat banc dolent (la Sareb) i beneficiari dels contractes obtinguts arran de les denúncies d’inversors estrangers contra Espanya per les retallades del PP a les energies renovables.
I per (encara) una altra banda, el bufet Cuatrecasas també ha estat assessor, recentment, qui-sap-les vegades, de Telefònica (com ara en la compra del 50% de de Brasilcel a Portugal Telecom per 7.500 milions d’euros), on, recordem-ho, treballa el marit de Sáenz de Santamaría. De fet, aquesta circumstància va obligar Sáenz de Santamaría a abstenir-se de participar en els consells de ministres en els quals es prenien decisions sobre la companyia.
Ara Santamaría ha fitxat (amb un sou que podem mig imaginar però que ignorem) per Cuatrecasas, per ocupar-se, precisament, de l’àrea de transparència. Sí, transparència. Recordem que el seu fitxatge ha rebut l’aprovació de l’Oficina de Conflicte d’Interessos, que vetlla perquè les anomenades portes giratòries no siguin gaire escandaloses (i perquè no incompleixin la llei actual sobre aquesta qüestió, promoguda per Sáenz de Santamaría mateix, article 15 de la llei 3/2015 del 31 març, que diu que cap ex-alt càrrec del govern no podrà prestar serveis a cap entitat privada que hagi resultat afectada per decisions en les quals hagi participat).
Tota aquesta ironia, aquí modestament condensada però publicada de manera fragmentada en diversos formats i mitjans aquesta setmana, és, també, metàfora. De la impotència, de la injustícia, de la incomprensió, de la incapacitat de posar ordre al món en què vivim. I de més coses…
I això és, tan sols, la part que en sabem fins ara! Entretant, mentre aquest afer (aquesta figura retòrica inexplicable) malda per diluir-se com una aspirina efervescent d’efecte ràpid que demà serà processada pel fetge i oblidada, ens trobem al Tribunal Suprem havent d’explicar a la fiscalia i a l’advocacia de l’estat (sí, les mateixes fiscalia i advocacia de l’estat de què hem parlat) què coi passava el 20 setembre (amb milers d’imatges que ho expliquen i ho certifiquen), què és el Diplocat, què és Òmnium (i què vol dir ser-ne soci), què és l’ANC, què són els CDR, què vol dir llonganissa i fins i tot què és Twitter.
No, no som d’eixe món. I com passa amb els sentiments més profunds, explicar-ho amb paraules no és feina fàcil. La metàfora fa curt i la ironia i la paradoxa, pel cap baix, en surten humiliades. I així, ull per ull, dent per dent, ja ho sabem (i ho païm com bonament podem), no n’hi ha un pam de net. Però van passant els dies. I les aspirines.
