Soraya Real: ‘Van deixar que els avis emmalaltissin a la residència i alguns van morir’

La directora de la residència Verge del Remei d’Arenys de Munt, Soraya Real, és molt dura amb la gestió de la pandèmia a les residències. Reconeix que aquestes darreres setmanes les coses han canviat. Sobretot, d’ençà que les residències les gestiona el Departament de Salut. Malgrat tot, critica molt durament que s’hagi arribat tard a tot arreu. Dissortadament, la Covid-19 va trucar a la porta de la seva residència molt aviat. Quan no hi havia material, no es feien proves i els avis no eren traslladats als hospitals. Treballadors i residents s’han contagiat. Vuit s’han mort pel camí.

Parlem amb Soraya Real de tot aquest procés que s’ha viscut dins la residència. Ens explica els maldecaps que han hagut de passar i fins a quin punt s’han sentit abandonats. ‘Ens han fet creure que una residència pot fer les mateixes coses que un hospital i no és cert’, diu. I es plany que durant les primeres setmanes es va negar el dret de tractament hospitalari a molts residents, cosa que els abocava a la mort.

—No deu ser fàcil, de ser directora d’una residència durant aquesta pandèmia…
—No m’ho hauria imaginat mai, de viure una cosa com aquesta. Tinc una decepció tan gran… Van deixar que la gent emmalaltís i l’han privada de tractament a l’hospital. Els han deixat morir. I tot això davant l’estupor de les famílies i la impotència dels professionals. Tot és molt dramàtic. Molt trist. Penseu que aquesta gent és com família, passem més hores amb ells que amb la nostra família. Ho hem passat molt malament. Nosaltres vam pagar la novetat, vam ser els primers de la zona. Sabeu que em diuen els epidemiòlegs amb qui parlo? Em diuen que ho hem fet ‘de puta mare’, que hi ha uns altres llocs on no es fa bé. Però de què em serveix fer-ho bé si no tenim les eines? De res.

—Quan us va arribar el primer cas?
—El 18 de març ens vam trobar un senyor que tenia una mica de febre i de seguida el vam aïllar. La nostra doctora el va visitar gairebé al moment perquè feia visita i ens va dir que tenia una pneumònia i que l’havíem d’enviar a l’hospital. Vam actuar com faríem normalment. Vam avisar una ambulància, però res no va funcionar com era habitual.

—Què va passar?
—De la central d’ambulàncies ja els va costar de venir. Però finalment, van venir. Pensem que en aquell moment no passava res. La pandèmia semblava bastant controlada. Però de cop, ens vam trobar en una situació bastant desagradable. Els tècnics, que ja anaven vestits una mica d’astronautes, ens van dir que no se l’enduien, que no hi havia criteris per a fer-ho. Diuen que aquesta persona està estupendament, i que té la saturació d’oxigen a la sang bé. En aquell moment jo li demano: ‘Ets metge o infermer?’ La resposta és que és un tècnic, és a dir, el conductor. I jo li dic que el metge ha dit que s’ha de traslladar. La doctora s’hi discuteix, parlar amb la central i al final se l’enduen. Se’l queden ingressat amb pneumònia bilateral i li diagnostiquen Covid-19. I aquesta situació no és excepcional; en aquest problema s’hi ha trobat moltes residències.

—Quan teniu el primer cas preneu alguna mesura?
—Quan ens confirmen que és Covid, comencem a mirar que no hi hagi ningú que en tingui símptomes. No prenen cap mesura excepcional, perquè el protocol diu que hem d’aïllar els qui tenen símptomes, però no diu res dels asimptomàtics. Encara que prenen algunes mesures que no són al protocol, com ara posar-nos màscares. És el dia 19 de març, en aquell moment el protocol del departament diu que no calen màscares ni per als professionals sanitaris ni per a la gent gran. Fins i tot els polítics deien que no calien màscares, que podíem espantar els avis. Però nosaltres pensem que és millor portar-ne i ja ens en posem.

—I el següent cas?
—El cap de setmana ens trobem un segon senyor que fa el mateix procés. Veient la situació, la doctora puja encara tot i ser festa i em diu que fa una pneumònia, igual que l’altre. És el dia 22 de març. Intentem derivar-lo a l’hospital, però ja és impossible. Automàticament ens diuen que no, que això ho podem tractar a la residència. Ens adonem que li neguen qualsevol possibilitat de sobreviure. Nosaltres comencem el tractament amb antibiòtic. Però, malauradament, tant ell com la primera persona contagiada es van morir. A més, aquell dia ens contagiem la doctora i jo. N’estem convençudes.

—Aquest segon malalt no va poder ser derivat a un hospital?
—No, des del 22 de març la residència era completament tancada. No ens van deixar derivar aquest cas ni cap dels altres que van anar apareixent. Fa quinze dies les coses han començat a canviar. S’ha suavitzat, ara agafen gent. Però durant un mes, no deixaven traslladar a l’hospital cap avi que vingués de la nostra residència.

—Cap?
—Durant aquell mes només van acceptar una persona amb un broncospasme, que a la residència se’ns hauria mort. Però crec que la van acceptar perquè era una persona més jove, tenia setanta anys. No ho sé segur, però la meva sensació és que durant aquells dies miraven l’edat: de setanta en amunt no els volien. Aquesta senyora que us dic, la vam poder derivar a l’hospital i es va salvar. A més, ha tingut un resultat negatiu de Covid-19 i ara espera en un centre sociosanitari fins al moment de poder tornar a la residència. Si ara ve, té risc d’infectar-se. Cal ser conscients que a la nostra residència no tenim tan sols problemes de Covid-19, com és lògic i normal. Per exemple, aquesta setmana, hem enviat a l’hospital un senyor de vuitanta anys amb insuficiència cardíaca. Si no ens l’haguessin deixat derivar a un hospital, l’haurien condemnat a morir.

—I, llavors, la gent amb Covid?
—Tota la gent que tenien una simptomatologia que podia ser considerada de Covid no ens la deixaven derivar. Al final ens venien a dir que allò que farien a l’hospital seria igual que això que fem a la residència. No és veritat, les residències no som hospitals. Veient això que venia, ens vam mobilitzar abans no arribes tota la pandèmia aquí i vam demanar més màquines d’oxigen. Ho vam fer per la nostra tranquil·litat, pensàvem que no les necessitaríem totes. Al final ens han faltat màquines. Ens han fet creure que una residència pot fer les mateixes coses que un hospital i no és cert. A la nostra residència hi ve una doctora cada dia. Això no passa a tot arreu. Hi ha residències de cent cinquanta avis en què el metge hi va dues vegades la setmana. Imagineu-vos.

—La doctora va agafar la malaltia?
—Tant la doctora com jo som conscients que quan vam visitar aquest home el 22 de març vam agafar la malaltia. Ella va començar a tenir els primers símptomes el 24 de març, i com que és doctora de l’Hospital de Calella li fan el test de seguida. Va sortir positiu.

—I quan us vau quedar sense doctora què vau fer? 
—Quan la nostra doctora va agafar la malaltia vaig trucar al director de la nostra àrea bàsica. Molta gent no ho sap però les residències també tenen metges del CAP assignats, però a moltes també tenim metges propis que fan el seguiment del dia a dia. Quan vaig parlar amb al director de l’àrea bàsica per explicar-li la situació i li vaig demanar que ens vinguessin a visitar a partir de llavors, la resposta va ser que quan tinguéssim algun problema els truquéssim, ells decidirien segons cada situació si venien o no. Em vaig enfadar molt, però em van dir que aquests eren els protocols. Tenim la sort, que l’anterior doctora de la residència es va oferir a ajudar-nos. Però amb l’edat que té no és convenient que entri a la residència. Llavors ella s’encarregava del dia a dia i avisavem al CAP quan calia visitar un avi. Això era un dilluns, el divendres van canviar tots els protocols. I la mateixa persona que m’havia dit que no podien sortir del CAP, em diu que el Departament de Salut li han dit que ells han de controlar les residències. Ara vénen ells a visitar cada dia, i he de dir que ho fan molt bé. Però, com sempre, vam haver de lluitar, i va ser massa tard.

—Vau agafar la malaltia perquè no teníeu material?
—En aquell moment, l’únic material que teníem era un que ens havia donat el Departament de Benestar Social el 13 de març. Ens va fer traslladar tots els responsables de les residències a un polígon de Sant Sadurní d’Anoia. Tots érem allà, semblava el Canet Rock. Ens van donar una bossa de dos pams i mig on hi havia: dues ulleres, dues bates de paper, quinze parells de guants i quinze màscares normals. Això va ser el material EPI que ens van donar a totes les residències. Quan ho vaig veure em vaig queixar a la noia que ens ho donava. Els vaig recordar que tenia quaranta avis. La resposta va ser que donaven aquesta bossa a totes les residències, tant les de quaranta avis com les que en tenien cent cinquanta.

—I no va arribar més material?
—Durant molts dies em vaig dedicar a demanar més material el Departament de Benestar Social. Tenim gent despullada i els treballadors anem despullats. Només tenim el material que ens han donat a Sant Sadurní. Més ben dit, també tenim algunes màscares de roba que ens fa gent del poble voluntàriament. I s’ha de dir que des del primer moment l’ajuntament es va abocar a intentar-nos ajudar. Miren de trobar material per la seva banda, però no és senzill. L’única administració que ens ha ajudat és l’administració local. L’alcalde i la regidora de Salut Pública hi han deixat la pell. Però el departament no fa cas de les nostres demandes. Sempre ens contesten amb la mateixa frase: ‘El departament no té material. Quan en tinguem el repartirem segons les necessitats.’

—Aquest material va arribar mai?
—Si, el 30 de març. Però és massa tard. A més, arriba quan jo faig un vídeo per La Vanguardia on denuncio la situació. Es penja el vídeo i al cap de tres hores em truquen del Departament d’Afers Socials per demanar-me què necessito. És insultant! Des del 15 de març, cada dia, en una bústia que han habilitat per a nosaltres, hi detallem la situació que hi ha a la residència i els diem què necessitem. Que no s’ho mira ningú? Ara, és sortir a La Vanguardia i al cap de trenta hores tenim el material EPI a la residència. És molt poc, però és millor que aquella bossa que ens havien donat el primer dia.

—A partir de llavors aneu rebent més material? O aquest és l’únic? 
—La tanda següent de material ens arriba el 15 d’abril. Dos dies abans em truca una dona per dir-me que és la nostra persona de referència en qüestions de material. M’enfado. Com pot ser que no ens hagués trucat abans? M’explica que és un nou servei, i que em truca per donar-se a conèixer. La meva resposta va ser: ‘Aneu molt tard, ja no estem per donar-nos a conèixer, necessitem fer feina a fons.’ La noia es va disculpar, i des de llavors parlem cada dia i funciona. Però, per arribar a un bon funcionament ha de passar un mes?

—Us heu sentit abandonats?
—A la residència ens hem sentit completament abandonats. I no és que ho digui ara a la premsa… Ho dic cada dia a la gent que em truca del departament. Ens truca molta gent, tinc una llibreta plena de telèfons. I no dubto que tots tenen bona voluntat, però repeteixen la feina constantment. Ens fan enviar-los un monitoratge amb la informació i després ens truquen. No entenc per què ens fan fer aquesta feina, si no la mira ningú. Ens sentim tan abandonats que quan vaig emmalaltir li vaig dir molt clar a l’alcalde: ‘La gent s’anirà contagiant i s’aniran morint tots.’ Hi ha gent que em diu alarmista, però ha passat això. La gent s’ha contagiat tot, i se’ns ha mort gent, massa gent.

—Quanta?
—De quaranta residents que teníem abans de la pandèmia se n’han mort deu. He de dir que al principi de tot plegat, van morir dues persones que ja eren al final de vida i la seva mort va ser per altres causes. Però se’ns han mort vuit persones més. D’aquestes, que tinguessin el test fet només tres, que són les persones que comptaran a les estadístiques. Els altres cinc crec que també han mort per culpa de la Covid-19. Han fet al mateix procés.

—Quina és la situació actual de la residència?
—Ara mateix a la residència hi ha una vintena d’avis dels trenta-nou que tenia. Com t’he dit abans, se n’han mort deu. Però també tinc dues persones ingressades per Covid-19. Són d’aquestes persones que han empitjorat fa pocs dies, i que com que són més joves, han acceptat el trasllat. Si s’haguessin quedat a la residència, haurien mort. Però per sort, tots dos se n’han sortit molt bé. Ara, una s’espera en un centre sociosanitari per no agafar la malaltia i l’altra és a l’hospital esperant l’alta mèdica.

—I la resta?
—Cert, en tinc quatre que després de molt insistir, amb l’ajuda de l’ajuntament, van aconseguir que els fessin la prova i van ser traslladats a una altra residència d’Arenys de Munt, la Sant Martí, on no hi ha cap cas.

—Dieu que vau insistir molt?
—Sí, el 5 d’abril teníem la gent amb símptomes aïllada a les habitacions. La resta, quinze persones que no tenien cap símptoma, feien vida normal a baix. L’alcalde volia protegir aquesta gent i va decidir de llogar un hotel a Caldes per traslladar-los i evitar nous contagis. Però no podíem treure cap resident si abans no li feien el test. Finalment, l’alcalde va exigir a Salut Pública que vinguessin a fer proves a la residència. En un primer moment ens van dir que no, però finalment vam aconseguir que vinguessin. Això sí, van venir a fer el text només a la gent que no té símptomes. Però què passa? Sorprenentment, d’aquestes quinze persones sense símptomes previs, a onze els surt resultat positiu. Evidentment, avortem el trasllat a l’hotel i els traslladem a l’altra residència.

—Caram, i a la resta d’avis aïllats no els van fer la prova? 
—No, i penseu que aquests avis estan aïllats no perquè estiguin malament sinó perquè han tingut algun símptoma. Però amb això no podem saber del cert si tenen la Covid-19. A les residències convivim cada dia amb febre o diarrees. És una cosa habitual. Però el protocol ara ens diu que els hem d’aïllar. I així ho fem. Finalment, la setmana passada van fer el test a la resta, i el resultat encara és més sorprenent. Dels vint residents que tenim, hi ha dotze positius i vuit negatius. D’aquests vuit negatius, n’hi ha tres que han negativitzat des de l’últim test que els van fer. Ara aquesta gent ja s’ha immunitzat. Ja han passat la malaltia i no l’encomanen.

—Emocionalment com estan aquests avis? 
—Tot plegat és un drama per a tots. Els avis fa molts dies que no poden veure les famílies. L’aïllament ha estat molt complicat. La gent que està bé mentalment, encara ho entén. S’avorreixen però van fent. Per a la gent que té demència és molt més complicat. No parlo de gent en una cadira sense fer res, al contrari: són persones que estan bé físicament i que de normal els dutxem, vestim i els fem fer exercicis. Ara potser a la tarda vénen i et diuen que han de marxar a tancar el ramat. Tota aquesta gent tenien una rutina, feien la seva vida, i de cop tot es va estroncar. Els tanquem en una habitació i l’única visita que tenen és una persona vestida d’astronauta cada hora i mitja. No et coneixen i no entenen res. Imagineu-vos què deuen pensar. Estan convençuts que són al llit de mort. Se senten abandonats, no entenen res. Se n’ha parlat molt poc d’ells. Estic convençuda que alguns s’han deixat morir.

—Es deixen morir?
—Sí, hi ha hagut algun cas que s’han rendit. Fins i tot han deixat de menjar. Tenia una persona de cent tres anys que estava molt bé cognitivament, però era sorda i pràcticament cega. Abans tenia una vida normal a la residència, però quan el vam aïllar va ser impossible de comunicar-nos-hi. Arriba un moment que decideix de deixar de menjar. Ja en tenia prou. Va durar set o vuit dies i es va morir. És una situació molt dramàtica. Sobretot per a les famílies.

—Vau notar diferència al moment que va assumir la competència de les residències el Departament de Salut?
—Sí, totalment. En el nostre cas hi va haver una sèrie de moviments polítics que han ajudat. Per tant, no sé fins a quin punt és això o el canvi de conselleria. Però, hi ha hagut canvis importants d’ençà que Vergés va assumir les competències. Ho hem notat.

—Teniu contacte amb més residències. Ells també han notat el canvi?
—Sí. Però quin és el problema? Nosaltres paguem la novetat, en aquell moment érem els únics de la zona amb aquest problema. I per a la gent que ha començat a tenir casos ara les coses han estat diferents. Fa uns dies a la residència Asil Torrent d’Arenys de Mar van detectar el primer cas. L’endemà ja havien fet les proves a tot el personal i als residents. Imagineu-vos que haguéssim tingut això el 22 de març. Sabeu quan van venir a fer-nos la PCR a nosaltres? El 24 d’abril. Un mes més tard. I només van fer la prova als avis. Hi ha gent del personal a qui encara no han fet cap test. Per sort, aquells que vam entrar a l’estudi d’Oriol Mitjà ho sabem. Ells no acostumen a donar resultats, però ens van veure tan desesperats que ens van fer el favor, i ens ho van dir.

—La vostra residència va poder entrar a l’estudi d’Oriol Mitjà…
—Sí, el 27 de març, gràcies a la feina que va fer l’alcalde d’Arenys de Munt, aconseguim entrar en l’assaig clínic de l’Oriol Mitjà. Vénen a la residència i ens fan PCR a la majoria de treballadors. No tothom entra a l’estudi, hi ha gent amb certes malalties que creuen que és millor que no hi entrin. La majoria d’avis en són exclosos. Del personal, hi entrem tots menys sis. Hi entro jo, que aquell dia ja començo a prendre la medicació. Durant catorze dies estem controlats per l’equip de l’Oriol Mitjà. En el meu cas, l’endemà d’haver començat a prendre la medicació, començo a tenir febre alta. Evidentment en quedo a casa i agafo la baixa, amb els precedents que tenim entenc que he agafat coronavirus.

—Encara es complica tot molt més…
—Jo estava ben acovardida. Tant la nostra doctora com jo tenim asma, per tant tenim una patologia prèvia que no ens afavoreix. La doctora va haver d’acabar ingressant en un hospital. Jo era molt conscient que tenia molts números: tinc asma, peso cent quilos i cada vegada que em refredo m’han de donar antibiòtic, cortisona i inhaladors. Però afortunadament amb el Dolquine [nom comercial de la hidroxicloroquina] no he tingut cap problema respiratori durant la Covid-19. M’ha anat bé. Tinc la sensació que quan me’l vaig començar a prendre es va aturar la malaltia.

—Com esteu ara?
—La setmana passada em van fer el test i ha tornat a ser positiu. Fa quinze dies que ja em trobo bé, però encara puc encomanar la malaltia. Per sort, la resta de companyes que ho tenien han fet negatiu. Una altra història a part és tot el procés per a fer-nos al test…

—Què voleu dir?
—Per donar-nos l’alta i poder tornar a treballar nosaltres ens hem de fer el test. Ha de sortir negatiu. Contra tota lògica, l’Institut Català de la Salut em diu que no vindran a casa a fer-nos la segona PCR. Ens diuen que ens posem una màscara i els guants i anem a Sabadell. Jo visc Arenys de Mar, no tenen res més a prop? És a seixanta quilòmetres! Ens diuen una altra vegada que aquest és el protocol. Finalment, després de molt lluitar, ens proposen de fer el test a Can Ruti. Parlo amb les meves companyes i ho acceptem. Volem tornar a la residència i necessitem el test perquè ens donin l’alta. En el meu cas, estic gairebé tres hores a l’hospital. Molta d’aquesta estona en passadissos on passa gent. El meu resultat? Positiu. I jo i el virus hem estat hores a l’hospital. Potser hem encomanat la malaltia a gent. No ho podem saber. No hi havia cap més manera de fer les proves?