Sopars de duro per al Mobile

El 27 de gener de 2020, la mesa del parlament, a instàncies dels tribunals espanyols, va acceptar el segrest de l’acta del diputat Joaquim Torra i, amb el beneplàcit dels mateixos tribunals, el va mantenir al capdavant del govern de la Generalitat (tres-centes persones s’aplegaven a la Ciutadella per protestar-hi i un centenar van tornar a la plaça d’Urquinaona). Era un dilluns, i va coincidir amb les bestieses de Pérez de los Cobos contra el major Trapero en el judici a les estructures del Departament d’Interior i el cap superior dels Mossos per l’organització de l’1-O. L’endemà, dimarts, el vice-president Junqueras, la consellera Bassa i els consellers Turull, Rull i Romeva van haver de comparèixer davant la comissió del 155 del parlament, mentre ens assabentàvem que el Tribunal de Comptes espanyol reclamava quatre milions d’euros al govern del president Puigdemont per la despesa del dit referèndum. I el mes d’abril s’aprovaven els pressupostos de la Generalitat. Les coses, doncs, vénen de lluny i, tanmateix, són a tocar per poca memòria que tinguem i poca reflexió política que en fem.

Però la conversió del poder independentista en vot delegat als partits neoautonomistes el 14-F segella la pèrdua de la memòria política del temps de les mobilitzacions que van portar a la celebració de l’1-O, a la vaga general del 3-O contra la repressió, a les concentracions de suport al parlament per a la declaració d’independència congelada, a la marxa sobre l’aeroport, o a les batalles contra les sentències. És com si aquest poder independentista hagués acceptat de ser foragitat de la història després d’haver contribuït a fer-la, a ser dintre, a afaiçonar-la. Una part de les raons és fàcil d’esbrinar: repressió a tort i a dret contra milers de persones, processos judicials, empresonaments i exilis forçats. Una repressió que no calia viure, com van afirmar Junqueras i Romeva, per prendre una consciència que ja teníem, excepte si era en resposta dels repressors a una decisió efectiva de poder promoguda des de les institucions, sota la pressió d’un exèrcit silenciós que va permetre de votar pel cap baix dos milions tres-centes mil persones, i no pas com a resultat de les indecisions i les indefensions posteriors a l’1-O.

L’aparent normalitat amb què el país semblava acceptar el càstig va donar pas al trencament de la relació dinàmica entre les institucions i el moviment. Les institucions, ofegades i acovardides, han funcionat des d’aleshores com una joguina desballestada que s’ha mogut amb les piles gastades. El moviment, entretant, es va endinsar en una depressió que va ser aprofitada per a endegar l'”operació diàleg” amb l’estat, tot recordant-li que no ens prenguessin per vençuts. Com sol passar, a l’altre costat, l’estat espanyol va fer orelles de mercader i es va considerar vencedor, atès que va recuperar la raó suprema de la seva existència, o sigui, el poder sobre la principal de les seves províncies i l’establiment de les condicions per a cap mena de relació amb qui considerava un vençut més o menys repatani a acceptar-ho. Però la reacció d’una part del moviment a la tempesta repressiva, desconeguda per als qui no haguessin patit el franquisme, no va ser ni de bon tros de resignació fins que l’anomenada “violència” va fer la seva entrada ideològica en els rengles ben serrats dels independentistes delerosos de diàleg, cosa que significava, en la pràctica, acceptar el muntatge policial contra els CDR del fiscal del judici Trapero. Disposant, doncs, d’aquesta excusa per materialitzar la seva renúncia a la “unilateralitat”, és a dir, de l’exercici del poder nacional, els rengles amatents al diàleg van trobar el seu moment en nom d’una virtut ben nacional també: la prudència. I, un cop creades les condicions generals de por i desconfiança, ja podíem passar a la fase següent: la col·laboració en la governabilitat d’Espanya i el diàleg-que-tot-ho-arregla, paral·lel a una desmobilització gradual –no ens enganyem– de sit and talk de cafè amb llet a la plaça Mayor de Madrid.

El moment d’aparent indiferència del moviment semblava confirmar, seguidament, l’abisme entre carrer i institucions (i res no ens podia semblar més higiènic per a futures batalles). N’hi va haver que ho van interpretar com el silenci que anticipa la tempestat, o sigui, de preparació per a la següent batussa domèstica –les eleccions autonòmiques, tant de temps previstes i anticipades– i per rubricar una nova subjecció del carrer al marc institucional –el 14-F els va donar tota la raó. Però presentava, també, una dimensió més inquietant, si pensàvem en el correlat entre l’empresonament i l’exili dels dirigents independentistes i la situació general del país. En realitat, es posava en relleu que el país esdevenia una presó per als més de dos milions de persones –i eren i són moltes, tant se val el paràmetre que es faci servir– que vivien –que vivim– el dia a dia en una posició de ‘com si…’, és a dir, en una depressió dissimulada pels tràfecs de la vida corrent i pel joc de titelles de l’escena política, en què podíem dir, descarnadament, que tothom fa com si es matés davant la canalla embadocada per tornar l’endemà frescos com una rosa a preparar el marc neoautonomista. Entretant, l’enemic movia tots els fils a conveniència i tots a la vegada. No ja la tirania de la seva llei, ni la falsa democràcia liberal –de fet, dictadura sobre Catalunya, com recordava Resina dilluns–, ni la reconstrucció econòmica, sinó tot l’aparell totalitari d’una monarquia corrupta, un congrés aplanador i un govern fal·laçment “progressista”. I tota aquesta totalitat de domini, que se’ns ha servit a trossets, perquè no en siguem del tot conscients, és la que, per distintes vies, però fent-ne un feix de realitat material, ha anat prenent en les consciències d’aquest 52% de vot neoautonomista presoner al seu propi país. De manera que aquesta acceptació del totalitarisme institucional d’allà i d’aquí ha significat cedir una clau més al carceller, que es pot permetre, doncs, de fer-se l’indulgent: què significa, en última instància, deixar anar nou presoners polítics mentre en mantens a la garjola dos milions tres-centes mil més? Si pregunteu per la resta del país, afegiré que es troba en una llibertat tan condicional com la dels mateixos presos polítics: per poc que s’acostin al moviment, veuran com perden la falsa llibertat graciosament atorgada. I no diguem ja a la situació dels exiliats, entre la tenalla de la justícia neofranquista i la façana neoautonomista, que difumina, a l’exterior, els avenços aconseguits a Europa contra Espanya.

Per tot plegat, no ens hi podem conformar. Per tot plegat, no ens podem sentir vençuts, menys per fe que per la consciència del poder propi dilapidat. Ara bé, tot té un límit: per no ser vençuts, comencem no generant expectatives d’acords en taules tortes i amb cadires coixes. O, cosa que és el mateix: deixem els sopars de duro per al Mobile.