28.01.2020 - 21:50
Aquest dilluns, la mesa del parlament, a instàncies de la Superioritat espanyola, va decidir d’acceptar el segrest de l’acta del diputat Joaquim Torra, i amb el beneplàcit de la mateixa Superioritat, el mantenia al capdavant del govern de la Generalitat; entretant, tres-centes persones, diuen, s’aplegaven a la Ciutadella per protestar i un centenar, diuen, tornaven a la plaça d’Urquinaona. Va ser dilluns, igualment, quan vam tenir l’oportunitat d’escoltar les abominacions de Pérez de los Cobos contra el major Trapero en el judici a les estructures de la Conselleria d’Interior i el cap superior dels Mossos per l’organització del referèndum de l’1-O. I va ser ahir, dimarts, quan van comparèixer el vice-president Junqueras, la consellera Bassa i els consellers Turull, Rull i Romeva, davant la comissió del 155 del parlament, mentre ens assabentàvem que el Tribunal de Cuentas espanyol reclama quatre milions d’euros al govern del president Puigdemont per la despesa del dit referèndum.
L’amable lector no necessitarà cap anàlisi prestada per establir les relacions al si d’aquesta seqüència circular de fets, però si va participar en les mobilitzacions que van portar a la celebració de l’1-O, en la vaga general del 3-O contra la repressió i en les concentracions de suport al parlament per a la declaració d’independència congelada, és fàcil que se senti ‘fora de la història’, després d’haver contribuït a empentes i rodolons a ser ‘dintre de la història’ –val a dir, a fer-la. En sabem la resposta, la patim: repressió a tort i contra milers de persones, processos judicials, empresonaments i exilis forçats. Tot plegat, per un ‘acte de poder’ promogut des de les institucions, sota la pressió d’un carrer en marxa, i recollit i dut a terme des de baix per un exèrcit silenciós que va permetre de votar més de dos milions de persones. Un lligam simbiòtic entre institucions i voluntat popular, trencat per les indecisions del govern, la falta de lideratge del carrer mobilitzat i la repressió. (Una repressió que no calia viure, com afirmen Junqueras i Romeva, per prendre una consciència que ja teníem, excepte si era en resposta dels repressors a una decisió efectiva de la Generalitat de tenir i de mantenir el poder propi, i no pas com a resultat de les indecisions i les indefensions posteriors a l’1-O.)
L’aparent normalitat amb què el país sembla acceptar el càstig corroboraria el trencament de la relació entre institucions i carrer. Les institucions, ofegades i acovardides, funcionen com una joguina desballestada que es mou mentre se li acaben les piles. El carrer mostra una mena de resignació que trobaria el seu correlat en l’apel·lació al diàleg que una part adreça a l’estat, tot recordant-li que no el prengui per un vençut. Però l’estat sí que se’n considera, de vencedor, atès que ha recuperat la raó suprema de la seva existència, el poder sobre una de les seves províncies, i és ell qui s’arroga l’establiment de les condicions per a cap mena de relació amb qui considera un vençut més o menys repatani a acceptar-ne la condició. Però la reacció popular davant la tempesta repressiva, desconeguda per als que no hagin patit el franquisme, no ha estat ni de bon tros de resignació, fins que l’anomenada ‘violència’ va fer la seva entrada ideològica en els rengles ben serrats dels independentistes de boca enfora, delerosos d’acceptar el muntatge contra els CDR del fiscal del judici Trapero. Disposant de l’excusa per materialitzar la seva renúncia a la ‘unilateralitat’, els rengles amatents al diàleg van trobar el seu moment en nom d’una virtut ben nacional, la prudència. I, un cop creades les condicions generals de por i desconfiança, ja podíem passar a la fase següent: la col·laboració en la governabilitat d’Espanya i el diàleg-que-tot-ho-arregla, en paral·lel amb una desmobilització gradual –per què enganyar-nos– de sit and talkde cafè amb llet a la plaça Mayor de Madrid.
El moment actual d’aparent indiferència segellaria aquell trencament del lligam entre carrer i institucions (i res ens podria semblar més higiènic per a futures batalles). N’hi haurà que ho interpretin com el silenci que anticipa la tempestat, o sigui, de preparació per a la pròxima batussa domèstica –les eleccions autonòmiques, tant de temps previstes i anticipades– i per rubricar una nova subjecció del carrer al marc institucional. Però presenta, també, una dimensió més inquietant, si pensem en el correlat entre l’empresonament i l’exili dels dirigents independentistes i la situació general del país. En realitat, es va posant en relleu que el propi país és una presó per als més de dos milions de persones –i en són moltes, tant se val el paràmetre que s’utilitzi– que viuen el dia a dia en una posició de ‘com si…’, és a dir, en una depressió dissimulada pels tràfecs de la vida corrent i pel joc de titelles de l’escena política, on podem dir, descarnadament, que tothom fa com que es mata, davant una quitxalla infantilitzada, per tornar l’endemà frescos com una rosa. Els fils d’aquesta representació per a infants, els mou al seu gust un poderós titellaire, que no és únicament: a) un tirà vesànic: la llei, que doblega els drets en nom d’un bé superior; b) un a volonté générale aplanadora: la democràcia liberal, que escindeix la vida material de la societat respecte a la seva representació delegada en el vot anònim del citoyen; c) una hegemonia inclusiva: el progrés, que amaga explotació, desigualtat i injustícia. No és una sola instància, en concret, sinó que és tot alhora, i tot ho arreplega: una monarquia intocable, un congreso laminador i un gobierno progresista. I tota aquesta totalitat de domini, que se’ns vol servir a trossets, perquè no en siguem del tot conscients, és la que, per distintes vies, però fent-ne un feix de realitat material, pren a les consciències dels més de dos milions de presoners de la presó que ha esdevingut el seu propi país, de manera que la subjecció a l’ordre institucional esporuguit i avassallat –formalment representatiu, certament–significa, en última instància, cedir una clau més al carceller.
Per això no ens conformem. Per això, tot i sentir-nos perdedors, no ens podem considerar vençuts, menys per fe que per la consciència del poder propi dilapidat. Ara bé, tot té un límit: per no ser vençuts, comencem per no generar expectatives d’acords en contextos desiguals, en taules desiguals, i entre parts desiguals. O cosa que és igual: no vinguem amb sopars de duro.
