Sopa de Cabra: ‘Ens comprometem a fer una versió musical de “Els carrers seran sempre nostres”‘

Sopa de Cabra actua dissabte a Girona, al pavelló de Fontajau, on tancarà la ronda musical al costat d’Adrià Puntí. Serà ‘la Nit dels Sopa‘. D’ençà de l’any 2015, que van anunciar que tornaven als escenaris, no han parat d’actuar. Ara expliquen que potser començaran un procés creatiu per a escriure noves cançons. I no serà pas fàcil. Com expliquen en aquesta entrevista, que es va fer uns quants dies enrere al bar Sopa de Barcelona, el procés polític contamina el procés creatiu. Potser és per això que en aquesta entrevista no es parla tan sols de música.

—Tres anys de ronda que ara acabeu a Girona.
—Josep Thió [J. T.]: I tant. Aquests anys havíem pensat una ronda, tant el 2015 com el 2016, que era una producció molt gran, amb pantalla de leds, amb vídeos fets expressament. No havíem previst de fer-ne, el 2017. Però el comentari d’un, o l’oficina que ens deia que ens demanaven concerts, va fer que penséssim en una ronda diferent, sense tant pes tècnic, amb aforaments més petits, en festivals més petits. Com el Sota l’Alzina, a Fonollosa, un lloc preciós.
—Gerard Quintana [G. Q.]: És una alzina centenària i és màgic. Amb un muntatge gran no pots anar-hi. Portal Blau, Ruïnes d’Empúries, Circ Cric a Menorca, tampoc. Són tot d’espais que et donen molta vida. I ara a Girona hem volgut tornar a fer-ho diferent. Una cosa nova. I que sigui estimulant.

—Ara el periodisme viu bons anys. La gent llegeix diaris i sap noms d’opinants i tot. Sembla com si la gent trobés més intensitat en la realitat que en la ficció. Els músics noteu crisi?
—J. T.: Aquest octubre hi ha hagut un descens del consum, no únicament cultural. Cert. Ara, vigileu els periodistes, que no us passi com als de la Nova Cançó, que després de la transició van trobar-se en un buit. Ja no tenia sentit cantar contra un règim. I es van quedar sense públic. Ves que els periodistes, quan tinguem una República, no se us acabi de cop.

—De moment el president de la República és periodista.
—J. T.: Un cop sigui efectiva, ja ho veurem.

—Hem arribat lluny.
—G. Q.: La política ara et fa estar pendent vint-i-quatre hores. Jo aquest mes no anava ni al llit. Constantment enganxat: ràdios, teles, referències internacionals a internet, vosaltres. La parella ja em demana si estic bé.
—J. T.: No havia llegit tantes columnes d’opinió en tota la vida.
—G. Q.: El teatre, el cinema, treballen a anys vista. I sempre t’hi pots trobar fora de lloc. L’altre dia vaig veure que Lluís Pasqual feia una cosa al Lliure per a ara mateix. Escriure ara i estrenar ara. Ho trobo ben vist. L’altre dia, al Palau de la Música vam sortir a presentar les cançons amb el Bassas i la gent cridava ‘Llibertat presos polítics’ d’una manera ferotge. Punyent, molt punyent. El context és un altre. És molt bèstia. I l’altre dia parlàvem de la cançó de la Trinca ‘Com el Far West no hi ha res’. Sembla que algú ha jugat amb el temps i ens ha transportat d’una manera immediata a aquells anys. D’alguna manera també influeix en la reflexió que ens fem ara, pensant en després del concert. Farem un nou disc? La sensació de retirar-te dos anys no la tinc en absolut.

—I fer un disc?
—G. Q.: Ho pensàvem. Però al mateix temps fer un disc, per a què? Ara el disc és la forma que s’ha de fer? El procés d’estar tres mesos preparant idees i sis mesos a l’estudi té sentit? Ara té molt més de sentit fer cançons. L’enregistres al cap de setmana i la publiques després. Molt més immediat. Com es feia abans. Torna a ser la transgressió del temps. Et trobes en una realitat en què té més sentit dir les coses d’avui per demà passat.

—Suposo que el moment polític no ajuda al moment creatiu. No pots concentrar-se.
—J. T.: A l’octubre teníem una pausa de concerts i havia previst de treballar. Evidentment la primera quinzena no vaig poder treballar gens, i em vaig obligar una setmana a no escoltar res des de bon matí. Al cap de dos o tres dies em vaig poder posar a treballar. De fet, és una situació de blocatge que és normal. Són uns fets molt greus que et deixen blocat. I jo, a la música, m’hi acosto d’una manera lúdica. La música, i qualsevol art, pot ser un bàlsam. Va molt bé. Recuperar. Cal protegir-se i cal tenir cura de les amistats. I la música és una bona manera.
—G. Q.: L’octubre era protegir-se, sí. Però jo mateix acabo un llibre. I he hagut de demanar una pròrroga. Impossible, incapaç de fer-lo ara. A casa, tot sol, no m’hi sentia bé. Tot era sortir al carrer i arreglar-se. Blocatge creatiu. Total.

—Llibre de ficció o no-ficció?
—G. Q.: És no-ficció. M’explico a través dels objectes. Cada capítol és un objecte viscut. Per exemple la televisió en blanc i negre és la meva àvia paterna.

—I la televisió en colors?
—G. Q.: Àvia materna. Això se’m va acudir quan em van fer aquell programa: ‘El convidat’. De sobte, molta gent va veure que no tot és tan simple [Quintana hi va explicar que el seu pare era policia espanyol.] Ve a ser una possibilitat d’explicar el treu món a través dels objectes.

—El vostre pare quin objecte seria?
—G. Q.: La pinta. Estava entre les bales i la pinta. Les bales que hi havia al calaix del meu pare quan era policia nacional. I al final he fet la pinta. Jo dormia a l’altre extrem de la casa, davant de la cuina; la resta de la família vivia davant del carrer de l’Argenteria. I ell s’aixecava i feia el seu ritual a la cuina: afaitar-se, el cafè, la ràdio. Un parell d’anys després de mort mon pare un dia vaig anar a veure la meva mare, que encara ho acabava d’encaixar. Li va costar molt, me la trobava parlant amb ell, era com si li haguessin amputat una part i encara la sentia. I em diu: Vine vine. Em va portar al lavabo, a l’armariet aquell, va treure una tela, uns papers i finalment la pinta de mon pare. I em diu: Olora. La pinta encara conservava l’olor de mon pare. I la conservava com un tresor. Ma mare ho va tornar a tapar de pressa.

—La figura del policia ha tingut un protagonisme espectacular. Deveu haver reviscut coses, ara, fins i tot sense voler.
—G. Q.: Aquella figura s’havia normalitzat i tot, oi? Van canviar de color i tot, perquè fos una policia que defensés aquell esperit democràtic. Jo encara vaig viure el gris. Fins a quinze anys, quan mon pare ho va deixar. Però jo els caps de setmana els passava a la comissaria, perquè ell estava a les oficines, i els cap de setmana feia guàrdia molt sovint.

—Per què es va fer policia?
—G. Q.: Ell ho va fer també per la qüestió… Si veus aquells anys… Ell era orfe de pare, va viure cinc anys fora de casa, a Logronyo, en una mena d’orfenat. Una escola de capellans per a nens rics, on feia de fàmul. Li va tocar fer la mili tres anys i mig i s’hi va quedar. El van destinar, deia ella, a destins de càstig: Girona i Menorca. Llocs llunyans que parlaven altres llengües.

—Menorca com a càstig, tu. Quin món.
—G. Q.: Ell, que havia de fer de fàmul, i era un paio llest, deia que ensenyava a gent que no sabia fer la o amb un got, i acaben essent els seus superiors. Un dia va descobrir-ne la resposta. A la seva fitxa hi sortia ‘No adepto al régimen’. Ell era d’un poble del sud de Navarra, Aras, cent i pocs habitants, i durant la guerra era de la part no falangista del poble. Els falangistes del poble van marxar un dia a Madrid i van avisar que quan tornarien pelarien tots els no falangistes. No van arribar gaire lluny. A un quilòmetre del poble van morir, els falangistes. I la seva mort va estigmatitzar tot el poble, inclòs ell.

—Heu volgut ser mai policia com el pare?
—G. Q.: Jo a vegades dic que faria la revolució des de dintre, sí. Com Serpico. Al Pacino. I molta gent m’ho  deia. ‘Gerardito, cuando seas mayor seras poli, como tu papa.’ Alguns altres policies m’ho deien. Ell ho va deixar ressentit, també. I va treballar de representant a la casa Torres. Vins i Licors.

—I en Thió, que teniu el pare viu?
—J. T.: No. El meu pare era molt del PSC. Quan el PSC era una altra cosa. Ara patiria molt. Hauria fet un camí com la plana major del PSC. Hauria tingut un moment de conflicte. Li hauria costat Déu i ajut. Però suposo que al final hauria deixat per inútil el PSOE i, per extensió Espanya. Suposo. Els comuns tenen la mateixa síndrome, ara mateix. Volen reconstruir una República espanyola? Per favor. Ajudarien més fent-ne una aquí que no pas intentant fer-te una allà. La millor cosa que poden fer els comuns és votar independentista i ajudaran molt la república espanyola que naixerà un dia o altre. Tinc al cap la frase de maltractador de Millo: ‘Us hem hagut de pegar perquè us ho heu buscat.’ El missatge era aquest. No vaig tenir cap més remei que pagar-la.

—Continuem parlant de política: Tusk ens ha deixat a l’estacada.
—J. T.: Varufakis deia una cosa semblant. Vaig anar per Europa intentant convèncer i al final vaig haver d’anar a Grècia que era o allò o res. I hi hauria d’haver anat molt més a sac. I dir que no. Que allò no podia ser. La UE al final és un filtre entre el poder econòmic i la població. El coixí perfecte perquè el poder econòmic faci com li doni la gana. I això s’ha d’acabar. Hem de trencar els estats grans.

—Podríeu fer cançons de com funciona el capitalisme. Històries quotidianes.
— G. Q.: Al hip hop li és fàcil pel discurs.
—J. T.: El nostre discurs és un altre. Primer, deixar clar que és importantíssima la llibertat. I després: sempre s’haurà de continuar lluitant per la llibertat. Prefereixo frases més atemporals. Cadascú té el seu estil. Estem més per les històries atemporals. Al final acabes dient alguna cosa.

—Conec molts músics polititzats. Però després les lletres són de flors i violes.
—J. T.: Per mi la música és una cosa lúdica i d’emocions. Per això aquests dies tinc un cert blocatge en l’àmbit artístic. M’hi acosto des d’un altre vessant.
—G. Q.: Això que diu ell és fer servir la raó. Explicar una història sobre el capitalisme. I el que precisament fem nosaltres és utilitzar la música com un instrument emocional, no racional. L’altre dia parlàvem amb en Pascal Comelade, i vam connectar d’una manera que no calia ni parlar. I aquí hi entraria aquest concepte que dieu. En diríem ‘Rif manifest’. Una cançó que ara parlés d’això seria el ‘Political World’ de Bob Dylan. És un acord i paràgraf llarg. Aquesta cançó la puc fer. Però no és així com m’acosto a la música. Ara, si n’hagués de fer una, seria això: paràgraf llarg i un acord. I anar-li fotent.

—Aquest procés polític no ha deixat una banda sonora pròpia. Encara estem amb ‘L’estaca’.
—G. Q.: És bèstia, eh?
—J. T.: Alguna vegada he tingut ganes de començar a cantar el ‘Rossinyol’ per cantar una cosa que també és nostra. I la cançó també fa comunitat. I et fa sentir alegre. El ‘Rossinyol’ contra el tòpic. Ahir veia algú que posava falques de les eleccions dels anys setanta. I una falca començava ‘Rosa d’abril’. I era Fuerza Nueva!

—No!
— J. T.: Ho juro.

—Si fóssim americans tindríem ‘Els carrers seran sempre nostres’ en quinze versions.
—J. T.: Pot ser. L’altre dia vaig començar a cridar-ho al concert. I vaig dir-ho. Ens comprometem a fer una versió musical de ‘Els carrers seran sempre nostres’. Vam dir-ho al Palau i el públic s’hi va sumar. Què és, això? Un sis per vuit?

—Un sis per vuit?
—G. Q.: Els carrers seran sempre nostres un quatre per quatre. Un quatre temps. Dos compassos. Però després hi ha l’estil. I el sis per vuit és el flamenc, o el blues, o la música irlandesa. Però no. És un quatre per quatre.

—Feu una feina important. Els pares que tenen nens ho veuen més que mai. La música és llum.
—G. Q.: Hi connecten molt de pressa. La pots fer teva sense entendre-la. Dels llibres has d’entendre’n el sentit. La gramàtica. La música, no. És un llenguatge emocional i molt lúdic. I si els nens saben d’alguna cosa és de joc i d’emocions.