Sopa de Cabra: ‘Vàrem passar a ser el grup més odiat per tornar a ser estimats’

Sopa de Cabra torna després de quinze anys sense publicar cap treball. Des del mític ‘Plou i fa sol’ la banda gironina no havia tornat a entrar a una sala de gravació per enregistrar noves cançons. Aquest retorn porta per nom ‘Cercles’, i és que tornen allà on havien deixat, segons que expliquen Josep Thió i Gerard Quintana, que han vingut a la redacció de VilaWeb a presentar el nou àlbum. A l’entrevista parlem del present, de com han arribat fins aquí i del perquè del seu retorn; esperat per molts i incomprès per altres. Saben que tenen detractors, per aquest motiu no s’amaguen d’explicar que van ser el grup ‘més important’ del panorama català, però també ‘el més odiat’. Això els ha servit per saber entomar crítiques.

El 2011, arran dels concerts que van fer pel país per celebrar els 25 anys del grup, Quintana i Thió van començar a plantejar-se el retorn. Més de 90.000 persones en nou concerts no eren una casualitat. Van notar que la gent encara tenia ganes de Sopa. Quatre anys més tard han fet el pas i han tancat el cercle.

—Per què torneu?
—Josep Thió: No hem marxat mai. Hem marxat com a banda, sí, però nosaltres hem continuat fent coses. És un comentari que ens fan sovint aquests dies.
—Gerard Quintana: La sensació nostra és complexa d’explicar perquè és clar, la sensació des de fora és de quinze anys de desconnexió com a banda. Però hi ha coses a la vida que no pots apagar i desconnectar. És com si et diuen que per què tornes a ser pare. Pare ho ets, no desconnectes. Aquesta és la sensació que tenim. Sempre he estat el cantant de Sopa de Cabra, fins i tot quan no estàvem en actiu. És quelcom que sempre portes amb tu. Sí que és cert que hem de fer l’esforç i la convenció de pensar que per a molta agent hem estat desapareguts com a banda i que pensaven que no tornaríem publicar res.

—Quan vàreu començar a pensar seriosament en tornar?
—G.Q.: Ens hauríem de remuntar segurament al 2011 quan vàrem celebrar els 25 anys amb un concert, que havia de ser un concert únic. Només volíem dedicar-li el temps just. Finalment vàrem trobar un forat a l’estiu. Amb un sol concert, d’aquesta manera ho resumíem tot en el lloc més gran que poguéssim i on no havíem fet gran cosa. I això era el Palau Sant Jordi. El que va passar després no ens ho esperàvem i ens va desbordar totes les expectatives. Aquesta és un dels motius pels quals tornem a ser aquí. Vàrem haver de donar moltes explicacions de per què ho deixàvem si teníem 90.000 persones en tres setmanes.

—Creieu que la gent té ganes de Sopa?
—J.T.: Jo crec que hi ha una sèrie de gent que són molt fan i que en tenen moltíssimes ganes; gent que espero que sigui una sorpresa agradable i llavors també hi ha molta gent que… A mi m’agrada quan a vegades em presenten algú que s’assabenta que havia tocat en un grup que es deia Sopa de Cabra i em diu que no ens havia seguit gens. És perfecte. No m’agrada estar a la vida de tothom. Si us plau, no. És a dir, que està bé, que sigui una elecció personal.
—G.Q.: Aquesta pregunta ens la vàrem fer força, jo me la feia molt, quan vàrem decidir celebrar els 25 anys el 2011. No teníem cap mena de referència. No sabíem, després de deu anys o onze, quin lloc ocupàvem en la memòria de la gent. Sí que anaven sonant clàssics a la ràdio: ‘Camins, ‘L’Empordà’…
—J.T.: El cançoner. ‘Jovent’, ‘Kumbaià’…
—G.Q.: El cançoner, sí. De sobte veies que a les escoles els hi ensenyaven cançons nostres, fins i tot en algun llibre de text. O que et demanaven permís des de corals per cantar ‘Els teus somnis’, ‘Camins’, etcètera. Però no podíem palpar-ho això. De sobte ens va desbordar veure el lloc que ocupàvem en la gent. Per tant, després d’aquell 2011 en el qual havíem d’explicar constantment per què no continuàvem davant d’un munt de gent que havia demostrat que li interessava el que fèiem o el que havíem fet, el nostre repte va ser aquest. I doncs, tornarem, però tronarem de nou. Tornarem a assumir aquest repte de fer cançons noves que hagin de conviure amb els clàssics que la gent s’ha fet seus. I el que estem veient, el què estem notant és que sí que hi ha ganes de sentir. Alguns per morbo fins i tot: ‘A veure aquests què han fet’. Però hi ha molta gent que no, que està amb les finestres, portes i el cor obert esperant rebre el què hem fet.

—Si més no, ‘Mai és massa tard per tornar a començar’, com deia aquell.
—G.Q.: Sí, d’això ja fa molt temps i sembla que ens ho vàrem prendre seriosament. Sí que és cert, i a més hem de tenir en compte que hem superat l’esgotament d’aquells quinze primers anys tan vertiginosos, ràpids, gairebé a disc per any. Estàvem tancats en el cercle de preparació, gravació, presentació, gira, final de gira, tornar a compondre…
—J.T.: Érem el grup més important i de cop, vam passar a ser el grup més odiat per tornar a ser estimats … Va ser dens.
—G.Q.: Aleshores, crec que era orgànic que aquell procés d’esgotament acabés amb una pausa que no sabíem si seria molt llarga. Però poder treballar, poder fer coses plegats sota el paraigua de Sopa de Cabra, t’ofereix la possibilitat de treballar amb una qualitat, un nivell i una predisposició que és una alegria. Molt poques bandes i molt pocs músics d’aquí tenen aquestes eines, aquesta possibilitat de fer-ho. Per tant, en aquest sentit és un privilegi i ho estem gaudint molt.

—És molt interessant el què dieu. Heu estat un grup cabdal del rock català i molt estimat, però també us han tirat pedres i heu tingut molts detractors. Gràcies a això sabeu entomar millor les crítiques?
—G.Q.: Per força t’hi acostumes a tot plegat. A vegades ens pregunten si estem molt nerviosos de cara a la resposta que tindrà el disc. No, saps que està fora del teu abast. I saps que tenir una resposta unívoca és molt artificiós i més en temps tan polaritzats com aquests en què sempre has de triar entre coses. Per tant, sabem que hi ha gent que li entusiasmarà i que potser hi ha gent que no li interessa el que fem. Però ho acceptem amb absoluta normalitat. Jo diria que es poden mesurar les coses de moltes maneres. Hi havia algú que deia que el valor del qual fas i el teu talent és proporcional a la quantitat i a la qualitat dels teus enemics. Aleshores, acceptes que aquest projecte, tota aquesta trajectòria amb Sopa normalment no ha deixat indiferent. Ha despertat entusiasmes o ha obert ferides, vés a saber. En qualsevol cas, nosaltres ens dediquem a això, som caçadors d’emocions i intentem, en aquest sentit, condensar-les, donar-los formes de cançó i oferir-les a la gent. No hi ha més secret que aquest.

—Emocionareu en aquest nou disc?
—J.T.: Jo almenys parteixo del fet que a mi m’ha emocionat. O sigui, jo no dono una cançó per feta o per vàlida si a mi no m’emociona. És una premissa que he tingut sempre. Jo crec que sí, que pot acompanyar una persona en més d’un moment de la seva vida. De tristesa, d’alegria o del que sigui. Jo crec que hi ha moltes emocions.

—Amb el títol del disc, ‘Cercles’, esteu donant algun missatge. Tanqueu el cercle?
—G.Q.: Té diversos plans de lectura aquest títol. Per nosaltres en pot tenir un que és personal i íntim, podríem dir, en el qual sentim això: reiniciant en el lloc on ho havíem deixat. I l’altre, és aquesta idea que malgrat avancis, sempre avances per tornar al lloc on erets i poder afectar i reprendre el futur i el camí. La tornada de ‘Cercles’ ho explica gràficament: ‘Les vides que vindran seran els fruits dels dies que se’n van’. Des de l’ara estem projectant, construint i condicionant el futur. No és anecdòtic, no és envà. Estem, fins i tot, construint els records pel futur, pels que vindran. Sembla a vegades que les coses no siguin prou sòlides, no siguin prou concretes, que tinguin un punt d’insubstancial. No. Qualsevol cosa és important pel futur. En aquest sentit, aquesta roda, aquest cicle que es va generant i que es va alimentant em sembla que és l’exemple més gràfic.

—Musicalment m’ha donat la sensació que no hagi passat el temps respecte del vostre últim treball. Que heu tornat allà on ho vàreu deixar. Teniu aquesta sensació?
—J.T.: Jo crec que quan estàvem tocant les cançons al local, la primera lectura va ser aquesta. És una conseqüència lògica haver obviat aquest temps llarg que ha passat entremig. Alhora de produir aquest disc, tampoc no volíem obviar tot el que ha estat la música d’aquests anys i no volíem posar el mirall als anys noranta. No. O sigui, hi ha les dues coses: una continuïtat perquè no pots amagar-te, som nosaltres i la nostra forma d’expressar-nos és aquesta. I alhora, hem estat atents a com ha evolucionat la música, noves propostes que hi ha hagut aquest temps i les hem intentat incorporar d’alguna manera.

—El món ha canviat molt des de l’últim disc d’estudi. Parleu de temàtiques noves?
—G.Q.: La voluntat cada cop més amb Sopa, des dels últims treballs, és enfocar les cançons i la part de les lletres defugint una mica la quotidianitat, del costumisme, del moment concret, del retrat; la postal d’un segon. Hem fet les cançons i les lletres pensant en una certa intemporalitat. Que puguin servir igual ara que el segle que ve. I si anem a aquesta velocitat les coses hauran canviat molt. Per tant anem a les coses més essencials. Sí que penso que malgrat l’univers i els referents i la simbologia que hi ha a les cançons és la de Sopa, aquests elements serveixen per explicar coses noves. Sobretot per explicar emocions més complexes. El món ha canviat molt aquests quinze anys. Ha canviat tant, que en moltes coses no s’assembla gens al que era abans, tot i que sí que hi ha inèrcies i formes que es repeteixen. Però els mecanismes, el nucli, el funcionament és força diferent. Els hàbits, fins i tot de la gent, de consum a l’hora de relacionar-se amb la cultura, amb la música. Tot i això no ho hem obviat però no ens ha obsessionat. Per això segurament hem anat a coses més essencials. La premissa fonamental del disc era perseguir l’emoció, treballar-la al màxim. Perquè és intemporal l’emoció.

—Quan vàreu marxar, la situació política no és la d’ara. Com l’observeu?
—G.Q.: El 2001 quan vàrem deixar-ho com a banda segurament si ens haguessin passat un telenotícies d’ara mateix hauríem dit: ‘Òstia, el guionista s’ha tornat boig. Això és ciència-ficció, no és possible’. Perquè el panorama era un altre realment. Ja no només a nivell català, de la nostra realitat, que és única i estem vivint un moment històric. Si no a nivell global. S’assembla cada cop més a algunes de les pel·lícules futuristes que ens pensàvem que mai no arribaria. És un moment de redefinició. Això està clar.
—J.T.: Jo crec que és engrescador, sobretot. I alhora, si mires cap a Espanya, és decebedor com en un país el que fa guanyar vots és ser anticatalà. Sap una mica greu.

—Creieu que arribarà la independència?
—G.Q.: Jo crec que inevitablement.
—J.T.: Ni idea.
—G.Q.: Sí, però el que dubto és que quan arribi igual ja no existeixen els estats. Saps què et vull dir? Perquè estem en un procés de desgast del qual era abans la figura d’estat-nació i del paper que juga al món. Els fronts són uns quants a la vegada. Aquí tenim el nostre front i al mateix temps, al món qui governa ja és invisible. Un macro govern econòmic en el qual no votem i és difícil de localitzar molt sovint. Jo crec que en les coses quan es treballen i es persegueixen amb convenciment i sense acritud. Aquesta és una de les coses que li deu costar empassar-se a l’estat i al govern espanyol. Clar, contra ETA vivien molt bé i van estar governant molts governs. Recordo aquella frase de ‘quan deixin les armes parlarem. I parlarem de tot’. Aquí no hi ha hagut armes i no es pot parlar de tot, ni es pot plantejar. Aquí com a molt hem anat a les urnes, no a les armes. I això tampoc. És un engany, és un frau. I sembla que el què s’estigui fent és portar-nos a una situació de trencament, que a més, es va dir volgudament des del mateix ideari de pensament del PP, que és José María Aznar i la FAES: ‘El que farem és trencar Catalunya’. I aquest trencament implica violència, implica enfrontament. I és la seva excusa per poder-se perpetuar, no en contra d’ETA, sinó en contra de Catalunya. I intentar ‘kaleborrokitzar’ la CUP, amb aquestes actuacions molt vistoses com la de l’operació contra els anarquistes.