Sonia Pulido: ‘Volia potenciar la idea de la Mercè com una dona forta’

Enguany, les festes de la Mercè tenen un caràcter feminista i inclusiu fort. A banda l’espectacle Ara dones i la campanya contra les agressions masclistes, l’actriu, guionista i directora de cinema Leticia Dolera serà l’encarregada de pronunciar-ne el pregó i la il·lustradora Sonia Pulido n’ha dissenyat el cartell. Tal com ella mateixa explica, festa, diversitat, inclusió i feminisme són els conceptes entorn dels quals gira la seva proposta, que crida l’atenció especialment per la vivacitat dels colors i la figura central. Com una heroïna gegantina, la Mercè de Pulido acull sota la capa les diverses Mercès que representen la diversitat de les barcelonines. Parlem amb ella sobre el perquè de tots els detalls del cartell i sobre què implica ser dona en el món de la il·lustració i el disseny gràfic.

—Com va sorgir la idea del cartell i què voleu transmetre?
—Dels trenta-vuit anys de festes de la Mercè, només quatre vegades el cartell havia estat elaborat per dones. Això s’ha de sumar a tot el moviment de conscienciació feminista que va començar l’any passat i que continua. La Mercè és una dona i, d’alguna manera, volíem donar a la dona tot el protagonisme. Pel que fa a la iconografia, vaig fer una mica de recerca per saber qui era la Mercè i d’on venia aquesta figura. Vaig llegir la història i vaig veure’n representacions gràfiques antigues, com pintures i retaules. Hi ha tot de representacions que mostren la Mare de Déu de la Mercè amb aquesta posició acollidora, d’invitació, amb els braços oberts. També vaig pensar en la ciutat i els atemptats de l’any passat. Volia potenciar la idea de la Mercè com una dona forta, tocant de peus a terra, amb unes cames potents, que la subjecten. Alhora volia que fos una figura conciliadora, amb aquests braços oberts que conviden i acullen els d’aquí, els de fora, els qui hi estan, els qui hi passen… Lliga amb el problema dels refugiats, perquè ens adonem que no som tant diferents els uns dels altres. La idea és mostrar el caràcter obert de Barcelona, que és una ciutat oberta, mediterrània, portuària, on el comerç té un gran paper. Una ciutat disposada a compartir.

—Què representa la figura central i què representen les de sota?
—La figura central és una representació de la Mercè. Demanant-me qui era la Mercè em vaig adonar que hi ha molts tipus de Mercès, de moltes edats i races diferents. A Barcelona, la realitat femenina és molt diversa. No volia centrar-me en una figura única, sinó mostrar tota aquesta diversitat. Si us hi fixeu, la figura de la Mercè és molt neutra perquè el color de la pell i els trets facials no encaixen amb cap raça, és molt mestissa. He potenciat la idea de la diversitat amb aquestes petites Mercès, les ‘Mercenetes’ que ens acompanyaran pels barris i escenaris de la ciutat. Hi ha la figura principal, però també aquest cor, semblant al de les representacions romanes i gregues, que reforçava els moments importants de la representació.

—Com són aquestes Mercès que conformen el cor?
—Hi ha molta varietat de colors de pell, de pentinats… Les formes són més aviat rotundes. Volia jugar amb això, fins i tot representar opcions sexuals diferents. Algunes figures poden donar una idea de feminitat i algunes altres són més neutres o amb una imatge una mica més radical. A internet, una dona va observar que una de les Mercès duia els cabells curts i va dir que esperava que no fos un home. Em va fer pensar que veiem una imatge que té una voluntat asexuada i pensem abans que és un home que no una dona. Són coses petites que construeixen estàndards d’una manera brutal. Hi havia la voluntat que tot fossin ‘Mercenetes’, que tant poden ser ‘Mercenetes’ dones com transsexuals, queer, de gènere fluid o el que vulguis. Al final són representacions de la Mercè, i la Mercè és una dona.

—Feu servir colors intensos i complementaris amb un estil que recorda el fauvisme i el pop art. Quines emocions o sensacions voleu transmetre?
—Sobretot la festa, pensant en tot allò que ha passat a la ciutat. Hi havia la voluntat que fos un cartell que mostrés la celebració. Els cartells normalment es veuen a una certa distància i per això tenia clar que no havia d’haver-hi detalls gaire petits i que havia de funcionar amb uns blocs de colors que tinguessin una vibració potent.

—El vestit de la Mercè és de color groc. Té intenció reivindicativa?
—El color groc del cartell és per una qüestió de composició. Necessitava un color vibrant al vestit perquè la mirada es dirigís a la figura central i tot s’hi articulés entorn. A més, el groc és un color molt energètic que remet al sol i a l’alegria i que s’associa amb la felicitat i l’optimisme. Per això era el color ideal per al vestit de la Mercè; ens remet a tot allò que volíem que representés. Després em vaig adonar que podia causar polèmica i quan ho vaig comentar a la resta de l’equip vam tenir clar que els colors no pertanyen a ningú. Si no, no podríem fer servir el vermell perquè s’associa a una marca de refrescs o el blau perquè s’associa a un partit polític.

—Què simbolitza la capa?
—La capa és presa d’aquestes representacions iconogràfiques de la Mare de Déu de la Mercè en què té els braços oberts amb tots els parroquians sota el mantell. Ens agrada molt aquesta idea d’aixoplugar. Vaig adoptar aquest mantell, però hi vaig barrinar, pensant que és una celebració amb caràcter popular i la vaig convertir en un envelat de circ, que és una mica com una casa, també. Lliga amb la idea de guarir-se, d’aixoplugar-se.

—En trenta-nou anys de festes de la Mercè, només hi ha hagut dotze dones pregoneres i quatre cartellistes. Creieu que el darrer 8-M ha estat un punt d’inflexió que servirà per a canviar aquestes coses?
—És molt fort! És un desnivell tan brutal que sorprèn moltíssim. Si hi ha hagut un punt d’inflexió i una presa de consciència, benvinguda sigui. Ara hauria de venir tota una tongada d’anys amb dones cartellistes i pregoneres fins a posar-nos al mateix nivell. Hi ha una quantitat magnífica d’autores que podrien representar molt bé aquesta Mercè. Hi ha hagut anys, i això és molt personal, en què no m’he sentit identificada amb el cartell, o no m’ha motivat. Ara pot haver-hi dones darrere el cartell, el pregó, l’equip de disseny… Per què no?

—Què implica ser dona en el món de la il·lustració?
—És una mica com a tot arreu. Jo tinc punts de connexió amb el món de la docència i els cursos de postgrau i hi veig una diferència brutal: en una classe de vint-i-cinc alumnes, la proporció acostuma a ser de vint-i-tres dones i dos homes, o vint dones i cinc homes. Quan vas a associacions o conferències, majoritàriament hi trobes dones també. Però els encàrrecs més vistosos i de més nivell els tenen majoritàriament homes, i no dones. Si a les escoles la dona hi és tan present, això s’hauria de traduir en una presència majoritària de professionals dones. Alguna cosa passa pel camí perquè moltes d’aquestes dones caiguin. Jo crec que la conciliació, la família i els fills, hi té molt de pes. Als llocs d’una certa responsabilitat o poder, les dones no hi arribem, però tot canviarà. Amb la manifestació del 8 de març, n’hi havia per a plorar d’emoció, perquè hi veies totes les generacions: des de noies superjoves que feia moltíssima emoció que tinguessin aquesta consciència, fins a dones molt grans, amb tot allò que han viscut. Era molt encoratjador, amb una energia molt potent, que feia creure que el canvi és possible, malgrat que falta molta lluita.

—Darrerament tenen molt d’èxit a la xarxa algunes dones il·lustradores i feministes, com Paula Bonet. Com el valoreu, aquest fenomen?
—La veritat és que n’estic molt contenta, d’això. La Paula Bonet té un missatge molt potent i a més és una dona molt culta, amb un bagatge brutal. Sempre treballa amb uns referents molt interessants i té un discurs molt ben fonamentat. Que tinguin la capacitat de connectar amb tantíssima gent és sensacional, perquè, al final, tot és una tasca educativa i didàctica. És una dona d’una gran tècnica. Les últimes feines són d’una potència brutal. Si les seves obres entren per la part gràfica però el missatge que transmet també arriba, és sensacional, perquè això és molt didàctic. Hem d’estar disposats a aprendre i a ser prou oberts per a qüestionar què passa i no simplement per acceptar què hi ha. Que no es mori l’esperit crític, perquè si no estem perduts. Tinc molt clar que som comunicadors visuals i tenim una responsabilitat amb el moment que ens ha tocat de viure. El disseny gràfic i la il·lustració han de ser eines de combat que fomentin l’esperit crític.

—És a les xarxes que es trasllada aquest esperit crític, en una mena de cartellisme del segle XXI?
—Simplement canvia la manera de comunicar-nos. Abans el paper i els cartells tenien molt de pes, però ara la imatge la consumim d’una altra manera i les xarxes socials són molt presents en la nostra vida. Tant si és en cartell, com si és en fotografia a Instagram o a Twitter, el fet important és que hi siguin. Faran més efecte o no tant, però, si les vas veient, vindrà un moment que et faran qüestionar coses que abans no et qüestionaves.

—A més de la Paula Bonet, quina altra il·lustradora present a les xarxes destacaríeu?
—M’agrada molt Flavita Banana, que té un estil completament diferent. També, partint de l’experiència personal, té una manera d’explicar coses de què normalment no es parla i presenta la figura femenina completament desmitificada. La idea del que hauria de ser la dona, tant pel que fa al seu físic com al seu comportament social, és tan estandarditzada que està molt bé trencar aquests estereotips. A més, connecta amb un públic molt jove perquè té un punt irreverent i despreocupat. També m’agraden Cachete Jack, Carla Berrocal i Yeyei Gómez, que té un discurs polític molt potent.