La història de la Sònia Pascual és una de les menys conegudes dels encausats de l’operació Judes. Fins ara no havia concedit cap entrevista. Al començament, quan va haver-hi les primeres nou detencions, no la van agafar. Però el cas la va afectar de ple, atès que era amiga de tres dels detinguts. De fet, quan encara eren a la presó li van fer arribar que la policia demanava per ella. De manera que, quan al cap d’uns mesos li va arribar la citació dels jutjats com a investigada, no la va sorprendre.

De tot plegat ja han passat quasi cinc anys i, malgrat l’amnistia, no sembla que s’hagi d’acabar. “Ja ens han dit que anirà per molt llarg”, confessa. De fet, diu que encara està mentalitzada que li poden caure els vint-i-set anys de condemna. No descarta que el Tribunal Constitucional espanyol consideri que la llei d’amnistia és anticonstitucional i, per tant, la derogui. L’única esperança que té és que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronunciï a favor seu. Malgrat tot el que ha viscut, ho té clar: ho tornaria a fer tot tal com ho va fer. Creu que el Primer d’Octubre era el camí correcte per a aconseguir la independència i ho continua defensant. Tanmateix, és conscient que la repressió ha fet molt de mal a l’independentisme: “Tinc la sensació que per la repressió que ens han aplicat han agafat més por els altres que no pas jo o els meus companys de causa.”

—Deien que l’amnistia seria la solució, que aniria de pressa i que tot aniria bé, però es va allargant…
—Ja ens han dit que anirà per molt llarg. Els nostres advocats d’Alerta Solidària ens han avisat que, si finalment ho porten al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), com sembla que vol fer el jutge, els tràmits acostumen a tardar entre un i tres anys. I sempre prioritzen segons la situació de la persona que demana el tràmit. Prioritzen, naturalment, els casos en què la persona és a la presó. I, és clar, nosaltres no som a la presó, no tenim condemna, i, per tant, podem ser menys prioritaris. El més probable és que s’allargui tres anys més.

—Tres anys més?
—Sí, i ja n’han passat cinc. Doncs encara haurem d’esperar més… És molt de temps!

—Però encara no l’han enviat al TJUE.
—Que ens consti, no. Han preguntat a les parts què els semblaria anar el TJUE. Els nostres advocats han respost que, en principi, no els sembla bé, perquè entrem clarament a la llei d’amnistia i no s’hauria de preguntar a ningú més. Però entre anar a un judici o al TJUE, han dit que abans hauríem d’anar al tribunal europeu.

—Per tant, creieu que acabarà al TJUE?
—Estem bastant convençuts que això va per llarg. És clar, sempre que el Tribunal Constitucional no acabi declarant la llei anticonstitucional i derogant-la. Per què uns altres jutges ja l’hi han portada. No sabem què passarà…

—Quina és la vostra situació actual? El jutge us ha aixecat les mesures cautelars…
—Sí, les han tret als meus companys. A mi mai no me n’han interposat mai, cosa estranya. Als qui entrem més tard a la causa no ens interposen cautelars, malgrat que som encausades pel mateix que la resta de companys. Mentre esperava si m’encausaven o no, em va sortir una possible feina a Escòcia i me’n vaig anar a treure el passaport. Vaig anar a la comissaria de la policia espanyola pensant que en algun moment saltaria una alarma perquè no me’l fessin. I no, no van dir res i me’l van fer. Tenia uns companys que havien d’anar a firmar cada setmana i jo podia marxar tranquil·lament.

—El vostre potser és un dels casos menys coneguts dins l’operació Judes. No vau ser detinguda el 23 de setembre de 2019, sinó que us van encausar uns quants mesos més tard. Pensàveu que això podria acabar passant?
—Sí, tant jo com l’Esther ens ho pensàvem perquè alguns companys quan van sortir de la presó ens van fer saber que durant els interrogatoris els havien preguntat per nosaltres. Per tant, ens tenien al punt de mira. Però no van ser tots així. El cas de la Queralt no acabem d’entendre d’on surt. La meva opinió és que quan intenten muntar el cas després d’extreure la informació dels telèfons, veuen que allò no se sosté de cap manera. Cal recordar que dels primers nou detinguts n’hi ha que no es coneixen entre ells. I, llavors, penso que van decidir d’obrir els xats de tots i buscar quines persones els podien servir per a relacionar-los.

—Vau notar que us seguissin?
—Que jo sàpiga, no he tingut mai converses punxades, només seguien la meva ubicació a través de la companyia. Però el seguiment, sí, els vaig notar molt, sobretot durant els mesos que van estar a la presó. I, és clar, tot plegat em feia pensar que passava alguna cosa.

—I com ho vau notar? Perquè no teníeu cap experiència prèvia, no?
—No, en absolut, ni tan sols sóc militant d’un partit. No tenia gaire experiència en tot això abans del 2017, però és que són molt obvis. Just després de les detencions, encara circulava per aquí la unitat antiterrorista de la Guàrdia Civil. Són homes molt grossos, molt musculats i joves. Els distingeixes clarament quan te’ls trobes a la terrassa de baix de casa. Sempre era la mateixa parella. Es veien molt. Quan tens la sospita ja vas fent proves com ara caminar, de cop parar i tombar-te. I llavors, trobes algú s’atura com tu i que porta un auricular a l’orella. Si els cerques, els veus.

—Com recordeu aquell 23 de setembre?
—Ho recordo com un moment de pànic absolut, sobretot a primera hora del matí. Vaig agafar el cotxe i vaig començar a donar tombs per veure si tota la gent que coneixia estava bé. Volia saber si era veritat tot el que es deia. Després vam tenir la sort de poder-nos posar en contacte de seguida amb els advocats d’Alerta Solidària. Ells ens van salvar el dia. En aquell moment, jo formava part del grup de suport dels 9 dels Lledoners, i en tenia el contacte perquè portaven aquell cas. Des d’Alerta van utilitzar els contactes que tenien a la zona per saber si algú necessitava advocat, s’oferien pel que fes falta. I això ens va salvar el dia. Al migdia, quan ens comencem a tranquil·litzar, ens comencem a organitzar per muntar mobilitzacions.

—Després arriba un cop dur quan no solament són detinguts, sinó que els decreten presó preventiva.
—Això és un cop fatal. Vaig anar a Madrid el dia que havien de declarar, tenia l’esperança que els deixarien anar. Hi vam anar l’Esther i jo, perquè coneixem en Germinal, l’Alexis i l’Edu. Quan ens van dir que se’ls quedaven, em vaig posar a córrer per intentar parar l’autobús on els duien. No ho recordo, m’ho ha explicat gent que estava allà, però es veu que un policia em va haver de parar. Se’m va trencar el cor. Crec que és el moment en què pitjor ho he passat a la vida.

—Després, hi ha un moment en què us diuen que vós podeu entrar a la presó…
—Sí, sis mesos després, cap al juliol del 2020. Com que els advocats d’Alerta formaven part de la causa, tenien dret de saber si hi entrava més gent com a imputada o investigada. Ens van avisar. Ens van dir que ens arribaria una citació a casa, que els acabaven de notificar que hi havia quatre imputats més i que jo n’era una. He de confessar que com que hi estava molt involucrada i ens havien alertat que preguntaven per nosaltres, no em va agafar per sorpresa. D’alguna manera vaig viure pitjor la seva detenció que la meva inculpació. Em feia molta por que em citessin a declarar en contra seva. No m’agrada la idea d’haver de respondre les preguntes de la Guàrdia Civil, a qui no dec cap explicació. Si estava imputada em podia negar a respondre.

—Però a partir d’aleshores m’imagino que la vida s’atura d’alguna manera.
—Sí, hi ha molts plans a llarg termini que ja no fas. Per exemple, tenia la idea de buscar feina fora del país. De cop ho vaig aturar, perquè no volia haver-hi de front sola a l’estranger. Vaig decidir que fins que no s’acabés tot plegat no ho faria. O plantejar-me de comprar una casa, vaig decidir que no tenia sentit. No em posaré a pagar una hipoteca quan d’aquí a un parell d’anys em pot caure una sentència de vint-i-set anys de presó. No tinc fills, però tinc companys que tenen fills molt petits. I aquests anys s’han volgut concentrar molt a gaudir-ne i fer-los entendre tot, perquè es poden trobar que, essent molt petits, hagin de fer front que la seva mare o el seu pare entri a la presó. Això ha afectat molt els meus companys.

—Parleu com si la presó encara fos una possibilitat…
—Per mi sí! Entrar a la presó encara és una possibilitat. De l’Audiència Nacional, no n’espero res de bo.

—Per tant, no confieu en aquesta amnistia?
—Ara més, perquè depenem d’Europa. I segons els nostres advocats, la llei antiterrorista a Europa és molt ben redactada, i has de tenir tant la motivació com els plans de fer-ho.

—I no hi ha ni una cosa ni l’altra.
—No! Però, en canvi, la llei espanyola, te la llegeixes i diu que pot entrar dins terrorisme qualsevol cosa que vagi en contra de la constitució espanyola. En l’última resolució en què proposen d’enviar el cas el TJUE, parlen de terrorisme de baixa intensitat, en què no calen ni intencions, ni objectius, ni mitjans. Si fas un discurs contra la constitució, hi pots entrar. I, òbviament, jo que sóc independentista, vaig en contra de la unitat territorial d’Espanya que defensa la constitució. Per tant, ja només per això hi podria entrar.

—Creieu que, d’alguna manera, això d’anar-ho allargant tot tant és la seva manera de persistir en la repressió?
—Sí, és clar. Immobilitzen durant uns quants anys aquelles persones que consideren que si tinguessin llibertat podrien aportar alguna cosa a la lluita. En el nostre cas, a més, ens han fet servir perquè la gent tingui por de fer certes accions o formes d’organitzar-se. I com més tardin a dir que evidentment tot el que hem fet no és il·legal, i que tenim dret a manifestar-nos, més persones tindran por i evitaran fer certes coses perquè no els puguin acusar de coses tan greus com organització terrorista. Perquè tu tens molt clar quins són els teus drets civils, però mai tens gaire clar si a Espanya és legal fer-ho o no. És que pots acabar encausats per un simple tweet. Juguen aquest paper de tenir molts anys la gent aturada per si de cas, i després si volen quedar bé, t’absolen i diuen que no, que en cap cas allò és il·legal a l’estat. D’aquesta manera, han reprimit, però, en acabat, neguen que tinguin lleis que ho persegueixin. Ara, mentrestant han guanyat de pacificar el carrer durant uns quants anys. Així és com hem arribat a la situació actual. Estic segura que sense aquesta operació, els CDR haurien tingut un paper més gran. No haurien estat tan atemorits. Al final van detenir companys, els van acusar de moltes coses… Tots sabíem que la Guàrdia Civil mirava els xats en què havien participat aquestes persones. Per tant, crec que si no haguessin estat tan vigilats, haurien pogut tenir un paper més important.

—Van liquidar els CDR?
—No del tot, perquè continuen fent coses, però no amb aquella força. Els CDR amb tanta seguretat tampoc funcionen. No eren pensats per ser una organització clandestina. Eren grups de veïns que s’organitzaven pels pobles i que proposaven accions que tots podíem proposar. No eren accions com ara volen fer creure en la nostra causa. Era tot molt més normal. Per tant, suposa que els CDR, quan va passar tot plegat, van voler extremar les precaucions i van perdre l’essència.

—En conseqüència, creieu que la repressió que han exercit contra vosaltres ha tingut un efecte a la societat? En comparació amb uns altres casos, com ara les detencions del 1992, aquesta vegada la gent va tenir clar que us havia tocat a vosaltres, però que podríem ser tots. Que res del que fèieu tenia a veure amb el terrorisme.
—Sí, nosaltres hem tingut molta sort, i quan van detenir els meus companys de casa el 23 de setembre de 2019, de seguida es va fer la primera manifestació. Aquell mateix cap de setmana ja es van manifestar deu mil persones a Sabadell. Hem tingut molt de suport, des de representants dels partits a gent del carrer. I això ha estat diferent del cas de Terra Lliure, que amb el temps s’ha vist que les proves no s’aguantaven, però en què la societat i la premsa van callar.

—Parleu del suport de la gent, sentiu que els partits us han donat prou suport?
—Hi ha persones dels partits que sí i unes altres que no. Que no caigui mai a l’oblit la frase: “Si són set bojos, que els tanquin”, que no calia en absolut.

—Ho va dir Joan Tardà.
—Sí. És una frase que sobrava, només ens criminalitzava. Però sí que és veritat que el Parlament de Catalunya va fer una declaració quan els companys encara estaven a la presó. S’han comportat.

—I com es viu pensant que us poden caure vint-i-set anys de presó?
—Al principi n’eren cinquanta-quatre… Ho portes fatal. Has de respirar molt. Moltes vegades ho has de parar tot i agafar aire. Entendre que no depèn de tu. Has de ser conscient que t’han encausat per intentar fer un discurs per il·legalitzar un pensament, l’independentisme català. Per tant, has d’agafar perspectiva. Tinc familiars que treballen en presons, i per això sé la realitat que hi és viu. No tinc la por d’allò que és desconegut com pot tenir una altra gent. Sé que no és bona, òbviament, però em puc treure la por d’allò que és desconegut.

—Suposo que quan analitzeu tot aquest patiment, alguna vegada deveu haver pensat, de què ha servit tot això?
—Sí, és clar! I fa pena. Tinc la sensació que per la repressió que ens han aplicat han agafat més por els altres que no pas jo o els meus companys de causa. Tinc la sort que la majoria estan molt forts. S’han sortit amb la seva. Sobretot en la política institucional, que aquests últims anys s’ha basat a fer allò que legalment es pot fer dins d’Espanya. Que, tal com es veu, no és res. I, per tant, pensem que no ha valgut de res, però no me’n penedeixo, perquè tinc clar que aquest era al camí. Crec en el camí del Primer d’Octubre, en la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya quan no et volen donar la capacitat de votar. I, per tant, tinc clar que el camí és un referèndum fet a Catalunya. I jo hi era. L’únic que vaig fer es continuar pressionant perquè s’apliquessin els resultats del Primer d’Octubre. Continuo creient que aquest és el camí. És molt difícil que ens sentim delinqüents quan tanta gent ens ha donat suport i diners per a pagar els advocats, que és el que intentaven fer. Sabem que no som delinqüents per haver defensat el que defensàvem. Això ens fa sentir forts.