Sònia Moll: “Estic al·lucinada com des de dalt s’ha aprofitat la pandèmia per aturar tots els moviments socials”

Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) no ha tingut pressa per anar publicant una obra que és com més va més sòlida i més ferma. El seu debut en poesia va ser el 2008, tot i que abans ja havia publicat un llibre juvenil. Era Non si male nunc i el públic la va acollir amb entusiasme. Va tardar molt a tornar a publicar poesia, fins a I Déu en algun lloc, el 2014. I ara, set anys després, ens arriba Faci’m oblidar el bosc (Godall Edicions). Tres poemaris en catorze anys, ben diferent de tants i tants poetes àvids de donar a impremta els seus versos. A banda, els articles de Moll publicats a la Directa, els va aplegar a Beneïda sigui la serp el 2018. El nou llibre de poesia d’aquesta professora de català al Consorci de Normalització Lingüística, on exerceix des de fa vint-i-tres anys, és un dels retorns més esperats.

―Per què tant de temps sense escriure poesia, o sense que la publiquéssiu?
―En primer lloc, perquè he estat fent altres projectes. Havien sortit molts recitals i espectacles musicals i poètics amb diversa gent els darrers anys i em vaig dedicar força a això, a cocrear els espectacles i a difondre’ls i portar-los pertot arreu. També hi va haver el llibre que vaig fer amb els articles de la Directa, que a més es va traduir, i això m’ha portat molt de temps. Jo anava escrivint poesia, molt poqueta, la veritat, però n’anava fent, passa que no tenia aquest punt d’unió que fa que tots els poemes puguin convergir en un poemari, no tenia una unitat de sentit, això em faltava. Aquest estiu ho vaig trobar i vaig tenir un rampell creatiu que em va ajudar a donar forma al llibre.

—El nou poemari és ple de poemes molt bonics però a la vegada molt durs.
―Sí, és el més dur que he fet fins ara. He intentat explorar altres maneres d’escriure poesia, una poesia no tan narrativa, i he intentat despullar el vers, també, i escriure sense fer concessions, ni tan sols a mi mateixa.

―Fins i tot amb un punt de crueltat?
―Sí, i també amb ironia, de vegades. Em van inspirar alguns poetes romanesos traduïts per Xavier Montoliu, que tenen aquesta manera de posar sobre la taula les veritats més crues, d’escriure d’aquesta manera despullada i molt directa. Em van inspirar per trobar noves maneres de dir en poesia amb què no m’havia atrevit mai, fins ara. Suposo que per això m’han sortit alguns poemes molt més crus i directes.

―Llegint-los, qui conegui la vostra obra anterior pot arribar a pensar que hi ha una nova Sònia Moll.
―Sí, és veritat que hi ha una nova poeta, que hi ha hagut una evolució. Ara m’he adonat que publico un llibre de poesia cada set anys i veig que això són cicles. En aquest cas, hi ha una altra manera de fer, no és del tot trencador, perquè encara és la meva veu, però és diferent.

―En un moment del poemari escriviu: “Com li dic que ja no escric cap vers/ si no m’hi va la vida”. Us hi deixeu la vida, en cada vers?
―Aquesta idea fa anys que va sortir, no podia ser d’una altra manera en un poemari que ha trigat set anys. Un dia, a Portbou, vaig veure per primera vegada el monument a Walter Benjamin, que em va impactar moltíssim. Llavors em vaig plantejar aquesta incapacitat de la paraula per a dir allò que és un misteri. En un nivell teòric, això ja ho havia dit altres vegades, però a la pràctica vaig pensar que no valia la pena escriure res si no t’havia de transformar per salvar-te la vida. Però no des del punt de vista terapèutic, sinó en el sentit que, si no trobo el vers que arribi a expressar la transcendència que busco en aquest moment, o que em faci veure la realitat més enllà, no val la pena que escrigui poesia, puc escriure altres coses, però no poesia.

―Potser això pot explicar el procés de depuració d’aquest poemari i la seva maduració.
―Potser també he trigat tant a escriure’l perquè sóc molt exigent amb la poesia, perquè realment crec que necessitem versos que ens ho canviïn tot, que ens canviïn la manera d’estar en el món. Si no, la poesia pot servir per a altres propòsits, però a mi no m’interessa escriure’n.

―Se’n publica massa, de poesia?
―Està bé que es publiqui poesia en català i per això mai diré que és massa, i també penso que s’escriu poesia per a molts tipus de públic i per això no crec que se n’escrigui massa. Ara, també crec que hi ha molta poesia que no transforma ni diu res. Però no crec que sobri, hi ha moltes maneres de llegir i moltes necessitats concretes en un moment determinat. Per exemple, jo admiro la poesia més joglaresca, sóc incapaç de crear-ne i m’encanta. Per tant, no defenso una poesia superseriosa i transcendent, sinó que dic que a mi no m’interessa escriure’n si no és així.

―Hi ha un poema de tres versos que és un cop de puny i una síntesi de tot el llibre, el que s’anomena “Punts cardinals”: “La mare és sud/ El pare és nord. Malvisc fronteres”.
―És un molt bon exemple de com he pogut condensar un dels temes cabdals de la meva obra. En tot el que he escrit, hi ha un tema central, que és el desarrelament, que té a veure amb la història migratòria de la meva família i especialment de la meva branca materna. Justament, ja havia desplegat aquesta idea en un text anterior i hi desenvolupava el dol migratori, i en aquest poema l’he condensat en tres versos. Considero que sóc una poeta llac, i no una poeta riu: sempre parlo dels mateixos temes, però hi vaig afegint circumferències, com qui tira una pedra a l’estany. Aquest cas és un exemple del que he fet amb la poesia tots aquests anys.

―És un poema que es troba a la part anomenada “Un lloc”, la central del poemari i la més dura.
―És que el projecte de poemari va néixer d’aquí. Eel poema “Un lloc” fa anys que està escrit, i d’aquí va sortir la idea de fer un poemari sobre les cases, que els vaig crear durant el Litterarum del 2018. Amb l’Alessio Arena vam fer un espectacle que es deia “Rere l’esquerda d’una paret”, allà vaig escriure alguns versos i tenia clar que volia fer un poemari sobre les cases. Després de la pandèmia i d’altres vivències, és el nucli dur del llibre, perquè és aquesta recerca d’aixopluc material però sobretot humà i emocional, imprescindible quan som en moments de devastació. És molt complicat que els moments de devastació personal esdevinguin universals amb un text, però com que hem tingut una pandèmia i al nucli temàtic de les cases s’han introduït els dols, la salut mental, el tancament… Aquesta part és la segona del llibre i no la primera perquè és la que condensa.

―En canvi, el lligam amb l’obra anterior el trobem en els poemes d’amor i de desamor, aquí hi ha allò que lliga amb l’obra anterior, trobem novament la vostra veu.
―Jo he escrit poc sobre l’amor; sobre el desamor, molt més. Però en aquest cas, sí que hi ha una part del llibre molt enfocada a l’amor viscut en clandestinitat perquè està invisibilitzat socialment. La violència que això representa per a la persona que l’ha de viure és molt dura i enllaça amb l’última part, que diu que si el claustre on vius l’amor l’has escollit tu, pot ser una meravella; si esculls tu la quietud i les parets, pots viure un amor bonic. Durant la pandèmia, la meva dona i jo vàrem acabar convençudes que érem la reencarnació de dos monjos del segle XIII en un monestir benedictí i en van sortir idees i vaig escriure alguns dels poemes del llibre. D’aquí, potser sí que en sortirà un altre poemari.

―És un final amb un deix d’esperança?
―Ara que ho dieu, em sembla que he fet això en els tres llibres de poesia. És com sortir de la devastació del dol, és igual si has equivocat la ruta, la qüestió important és que n’has sortit i has arribat a casa.

―Qui us conegui només pels articles deu tenir una visió molt més dura i compromesa vostra. Fins a quin punt creieu que és important aquest compromís ara que ens volen més adotzenats? Tenim poca memòria de les nostres lluites al carrer?
―És complicat. Amb la pandèmia, hi ha hagut una desintegració social, una descohesió social. Sempre hi ha altres maneres de lluitar i crec que les injustícies i les violències s’han de continuar denunciant. Els articles que feia a la Directa també els vaig haver de deixar per estrès i ara no sé si m’hi posaria, perquè les xarxes socials, que és bàsicament per on es difonen les opinions, són en un clima de violència tal que jo, personalment, en el moment en què estic, no m’hi vull exposar. Quan ho miro, penso que aquells articles són molt més valents del que em pensava quan els escrivia. Crec que ens van debilitant, ens anem descohesionant i aquests anys de pandèmia són un problema i un risc perquè ens controlin les vides. Estic al·lucinada com des de dalt s’ha aprofitat la pandèmia per aturar tots els moviments socials. La pandèmia ha estat un afebliment de les forces que teníem com a grup social per a reivindicar i canviar les coses.