17.03.2022 - 20:18
|
Actualització: 17.03.2022 - 21:18
La dependència del personal de les enquestes és un fenomen ben sorprenent en aquest país. La manera com els sondatges erren és èpica i constant, cosa que ja hauria d’haver creat uns anticossos consistents entre la població. Però, així i tot, sembla que no es pot evitar que la gent s’emocione o es deprimesca perquè aquesta enquesta diu això o perquè aquella diu allò.
Ja he advertit més d’una volta que molts d’aquests sondatges tenen més la funció de marcar un camí, d’incitar a votar una determinada opció, que no pas de fer una prospecció honesta de la realitat –la fabricació de la victòria de Ciutadans a les eleccions del 155 fou un cas de manual per la manera com les enquestes van anar indicant als espanyolistes on havien de concentrar el vot. Tanmateix, en el món en què vivim la necessitat inevitable d’esperar el pas del temps per a poder contrastar les coses que diuen les enquestes, sempre amb grans titulars, és gairebé un luxe de sibarites. I això té la conseqüència de viure pressionats pel minut a minut i que les emocions pre-fabricades, teledirigides, ens facen perdre molt de temps i energia. I després, quan la realitat s’imposa i l’enquesta es posa en evidència, ningú ja no recorda quanta saliva es va haver de gastar per a convèncer la gent que una enquesta no és sinó una enquesta –i recorde molt especialment el terrabastall polític que va causar una enquesta del GESOP, el juny del 2015, que pronosticava que Ada Colau, que segons el sondatge havia d’obtenir 30-31 diputats, podia disputar la presidència de la Generalitat a una cosa que definien com “la llista del president” (Mas); car, segons aquella enquesta, CiU aconseguiria tan sols 33-35 diputats. La lectura d’aquella enquesta és gairebé còmica en vista dels resultats de les eleccions fetes tan sols tres mesos després: finalment els comuns van obtenir 11 diputats i no pas 31 i Junts pel Sí es va imposar clarament. Però estic segur que alguns encara deveu recordar quant de joc va donar en les tertúlies aquell sondatge i quantes hores i hores va perdre tothom discutint una realitat que era una simple fantasia demoscòpica.
El CEO, el baròmetre regular d’informació de la Generalitat de Catalunya, és, de totes les enquestes que es fan al país, la més seriosa, sens dubte. Però també cal llegir-la com allò que és: una aproximació a la realitat, que val per a interpretar-la, però que no prediu al detall res ni reflecteix de manera incontestable què és el país. I això ho dic amb motiu del baròmetre publicat ahir, que dibuixa una caiguda molt grossa de l’opció independentista. Segons les dades publicades, els partidaris de la independència baixarien fins al 38% i els contraris serien el 53%.
Dos comentaris sobre aquestes dades. El primer és que té tota la lògica del món: com més improbable siga la independència a curt termini menys gent votarà independentista. Això són faves comptades. I crec que tots coincidirem a dir que amb aquest govern i aquests partits la independència no és un projecte no dic ja a curt termini, sinó ni tan sols a termini mitjà. I això, ja ho hem vist unes quantes vegades del 2010 ençà, no vol dir de cap manera que la majoria del país vaja contra la independència, sinó que no la veu. Lògic, hi insistesc. I ja es veurà, si de cas, quan es gire la truita de la manera que siga.
I la segona. El fet més sorprenent de tot plegat és que els partits independentistes mateix juguen amb foc i poden fer perillar la seua supervivència. Perquè ara mateix la independència per a Junts, ERC i CUP només és un eslògan buit que fan servir per justificar la mediocritat, per atorgar-se una superioritat moral i un ascendent popular que altrament no tindrien i sobretot per a ocupar càrrecs i negociats. Buidant-la de la càrrega revolucionària que té, i que es va expressar com a poder popular el Primer d’Octubre, i convertint-la, en conseqüència, en una cosa completament inoperant. Potser la gent acabarà acceptant l’estat de coses actual i ja està, però em costa molt de creure-ho, vist allò que veig al carrer. De manera que el preu que pagaran per haver fet de l’independentisme una caricatura ridícula podria ser molt alt. El dia que toque.
