Sonata per a Júlia, la besneta de Vicent Andrés Estellés

Avui, alguna dona de Burjassot ha eixit al carrer, inquirint: ‘Que qui ha nascut?’, i li han donat la bona nova: ‘És Júlia, la besneta del fill del forner, que feia versos.’ Més cultament encara: ‘la rebesneta de Nadalet’.

En aquests dies foscos en què les males notícies s’enganxen com les cireres, tenim una cosa bona a celebrar: has nascut, Júlia, amb tu el món és una mica més dolç.

Dorms, ara, al bressol i jo et vull deixar un ram convuls de síl·labes de vidre. Al dematí potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, i volaran des d’ell brisa i colomes.

No hi ha a València una xiqueta com tu, Júlia. Ets l’ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra, de la flor del taronger. Ets el desig de l’arbre, i del cel, i del cànter, i el pitxer i l’argila. Ets una amable, una trista, una petita pàtria.

Dic el teu nom en aquest punt mateix. Dic Júlia i canten els canyars. Una ocupació tinc, des d’ara, per a tu. Insistir, brutalment, des d’ara en l’alegria.

M’aclame a tu, Júlia. Seràs la clau que obri tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l’aurora comença, seràs forment, escala il·luminada!

No hi ha a València una xiqueta com tu, car de xiquetes con tu en són parides ben poques. Amb el ram convuls de síl·labes de vidres, et deixe, també, una rosa, una rosa de paper, d’un vell paper de diari, d’un diari groc del temps.

Ací has nascut, i ací han nascut els teus, aquest és el teu lloc, aquest pam de terra, brusc i tendre, divers. Un tros només d’aquest país, és aquest poble. Ací et pariren i ací estàs. Retrobaràs, a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma. T’estimaràs molt el teu país, el meu país.

Dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitxer amb aigua. Dic Júlia i seguesc el camí.