21.02.2024 - 21:40
Els fiscals del Tribunal Suprem espanyol han decidit que el president Puigdemont era el “líder absolut” del Tsunami Democràtic –requalificat ara com a “grup terrorista”. I afirmen que tenia el control total de les accions populars de resposta a la condemna dels presos polítics catalans al Suprem. I que, per tant, ha de pagar per aquells fets.
Segons aquests fiscals, Puigdemont decidia sobre les accions que es duien a terme, accions que segons el seu relat inclouen activitats del Tsunami i algunes altres que no ho van ser, com ara la batalla d’Urquinaona, en què el Tsunami no va tenir res a veure, com és ben sabut. De fet, hi anava en contra, com jo mateix vaig criticar, en un dels editorials que estic més orgullós d’haver escrit mai.
La tesi de la fiscalia espanyola és que Puigdemont tot això ho dirigia a distància, és clar. Des de Waterloo, se suposa.
Ma mare, quan jo era xicotet, em va donar un consell que ha estat dels principals aprenentatges de la meua vida. Un dia em va dir que no digués mentides, però no necessàriament per raons morals, sinó pràctiques, perquè és molt més fàcil, infinitament més fàcil, recordar-se d’allò que ha passat de debò. I alguna cosa d’això els ha passat ara als pobres fiscals aquests.
Supose que un dia van decidir que fabricarien aquesta fantasia del terrorisme i li l’encolomarien al president Puigdemont. I, segurament, no van trobar necessari de comprovar res d’allò que passava aquells dies, fer-hi una ullada retrospectiva, per a veure si podia ser creïble o no. I ara s’han trobat amb un xafó.
Perquè resulta que el president Puigdemont té la millor coartada imaginable: en el moment culminant dels fets que els tribunals espanyols intenten caracteritzar de terrorisme, ell era a la comissaria central de Brussel·les, sense mòbil, declarant davant el tribunal belga que havia de decidir sobre l’extradició.
Recordem-ho: l’octubre del 2019, immediatament després de la sentència, es van reactivar per tercera vegada les euroordres contra els exiliats catalans, que ja havien estat denegades dos anys abans. I Carles Puigdemont, com ha fet sempre, es va posar a disposició de la justícia.
De manera que el dijous dia 17 al matí el president es va presentar a una comissaria on, per unes quantes raons rocambolesques, va acabar passant-hi la nit. En va eixir el divendres 18, lliure i sense fiança. I aquella euroordre, com totes, va fracassar.
El cas és que aquells dos dies van ser els més durs de la setmana, com tothom pot recordar fàcilment. I dic això tot insistint que aquells enfrontaments no van ser fruit de cap convocatòria del Tsunami i que els polítics catalans se’n van desentendre –com ho va fer Puigdemont davant els periodistes tan bon punt isqué de la comissaria.
Però, vist que ara els senyors fiscals ho barregen tot i proven de confondre, crec que si més no els podem reclamar que siguen molt més precisos i que ens expliquen fil per randa de quina manera el president Puigdemont podia dirigir tot allò que passava a Catalunya mentre es trobava incomunicat en els despatxos judicials.
Ep! En els mateixos despatxos judicials on molt probablement haurà de tornar si aquests indocumentats s’atreveixen a emetre una altra euroordre per terrorisme. I imagineu-vos, sense riure, l’escena. El jutge preguntant, com en les pel·lícules: “I vós on éreu aquells dies?” I el president responent: “Assegut ací mateix, senyoria, al vostre despatx i parlant amb vós.”
PS1. Dimecres de la setmana vinent celebrarem a Barcelona la primera sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, que també es farà a Palma el dia 7 de març, a València el 21 de març i a Perpinyà el 6 d’abril. En les assemblees responem a les qüestions i a les crítiques dels nostres lectors, a més de presentar les novetats que preparem. Si no podeu assistir a cap sessió, però voleu que us responguem a qualsevol pregunta que tingueu sobre VilaWeb, la podeu enviar a director@vilaweb.cat i a l’Assemblea de Barcelona, que els subscriptors podreu seguir en vídeo, la respondrem.
PS2. El president Ximo Puig acaba de ser nomenat ambaixador espanyol davant l’OCDE. I això li assegura un retir daurat a París, amb un sou que doblarà el que tenia com a president, un pis de quatre-cents metres quadrats en una de les zones més luxoses de la capital francesa, cotxe oficial, personal de servei domèstic, etcètera… Ho expliquem en aquesta notícia i crec que cal preguntar-se, seriosament, si una persona que es diu socialista –i això val per a ell o per a Miquel Iceta– ha d’acceptar aquestes prebendes, especialment sense ser ni un diplomàtic ni un economista, és a dir, sense cap justificació raonable per a ocupar el lloc que ocuparà.
PS3. Mentrestant, els joves del país veuen que no tenen manera d’emancipar-se. El problema de l’habitatge és angoixant, però especialment a Mallorca i a les altres illes, on han d’esmerçar el 108% del sou a poder pagar un lloguer. Us ho expliquem en aquest reportatge.
