Són del sud

Feliu Ventura i Pau Alabajos són del sud, l’un de Xàtiva i l’altre de Torrent. Són del sud d’uns països encara sense nom, però on des de fa un temps es tornen a veure el sol i el nord. Un nord que no exerceix com a tal, en un país de carretera massa unidireccional. Són del sud i formen part d’una gran família musical riquíssima: la de Raimon i Al Tall, Obrint Pas i Aspencat, Miquel Gil i Botifarra, Zoo i Borja Penalba, entre més.

Divendres i dissabte, el Barnasants ens va oferir l’oportunitat d’escoltar Feliu Ventura i Pau Alabajos a l’Auditori de Barcelona amb només 24 hores de diferència. Mentre els polítics construeixen estructures d’estat al nord del sud, Pere Camps fa vint anys que construeix un cicle de concerts que fan que aquest futur estat sigui un lloc on faci de més bon viure i sobretot de més bon escoltar.

Tant les cançons de Feliu Ventura com les de Pau Alabajos són plenes de poesia i de sensibilitat, que beuen d’Estellés i de l’Ovidi. Ambdós canten a la vida i a l’amor, i a la versió habitual d’aquest darrer, que és el desamor. Tots dos tenen cançons de denúncia de la corrupció del PP al País Valencià, tots dos van cantar de manera diferent i igualment bonica ‘M’aclame a tu’ i tots dos es van presentar molt ben acompanyats sobre l’escenari.

Feliu Ventura ho va fer amb Xerramequ i els Aborígens, comandats per Marc Serrats, que van embolcallar la veu de Feliu amb un alegre reggae autòcton. Va ser una sorpresa trobar-se aquest Feliu Ventura tropical, que recitava versos de combat mentre per darrere apareixia una muixeranga desdibuixada pel ritme rocksteady. Sorprenent i agradable aquest nou Feliu Ventura, que continua, això sí, amb el mateix posat de noi alhora tímid i trapella darrere el micròfon.

El concert es presentava com una visita a Ovidi Montllor, un xicotet homenatge en paraules de Feliu Ventura, i no hi van faltar una versió molt rockera de ‘Serà un dia que durarà anys’, un ‘Va com va’ molt suau, ‘La fera’ ferotge com sempre, el pa sencer de ‘Tot explota pel cap o per la pota’, la determinació de ‘Perquè vull’ i una versió molt sòbria i plena de força de ‘Teresa’. Tot això combinat amb cançons pròpies com ara ‘País de carretera’, ‘Alacant per interior’, ‘Montserrat’ o una bellíssima ‘Recorda respirar’.

Amb la música de Feliu Ventura encara a l’atmosfera, la sala es va tornar a omplir l’endemà per a la presentació oficial del nou disc de Pau Alabajos, ‘L’amor i la ferocitat’. Es tracta d’un treball fet a cavall entre Nashville i València, que continua creant un particular univers de viatges i records, i afegint nous somnis lírics i crítica política al seu repertori. Acompanyat de bateria, guitarra i baix, va ser un jove quartet de corda amb certs aires de Balanescu Quartet, capitanejat per la violinista i arranjadora Laura Navarro, qui va aportar la marca sonora del concert.

‘La transició modèlica i la mare que m’ha parit’ va iniciar la vetllada i va servir de declaració d’intencions, amb referències al referèndum que mai no s’ha fet. Del nou disc, es destaquen la versió de ‘La pell de brau XLVI’ d’Espriu, un ‘Blitzkrieg’ en què el públic va aportar dempeus el so de les botes militars, la corrupció silenciada a ‘Omertà’, l’enyorança amarga de ‘Cada vegada’ i la preciosa ‘Viure’, que ens recorda, com Gramsci, que viure vol dir prendre partit i que per tant tenim el dret de decidir. El públic va rebre amb ohs d’admiració l’anunci d’algunes de les cançons més estimades d’Alabajos, com ‘Una nit a Berlín’, ‘Inventari’, ‘Mil milions’ i ‘Tinc una mania inconfessable’. A fora, malgrat les amenaces de pluja i neu, només ens esperava una nit fresca, perquè al capdavall tots som del sud.

Martí Estruch Axmacher, periodista