On són i com són els líders del redreçament?

Al discurs de Cap d’Any del president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich demanava de revertir el desànim i la frustració, recordant que les persones tenim la capacitat d’alterar els estats d’ànim i “tot això depèn de nosaltres, de la nostra feina, i no podem esperar quatre anys”. En aquesta frase hi ha, comprimides i seqüenciades, les tres exigències del moviment polític català: l’autodeterminació pratiana, “l’anem per feina” pujolista, i el “tenim pressa” independentista. Una és la tesi: som una nació; l’altra és la implicació: cal posar-ho en pràctica; i la tercera, la decisió: on comença la causa comença també l’efecte.

Enguany farà vint anys de l’amistat amb en Xavier. Uns quants més, doncs, que de l’inici del mal anomenat procés, del qual en Xavier m’assegurava amb convicció: “Això no hi ha qui ho aturi.” Dic això d’entrada, perquè d’ençà que el govern espanyol i els jutges van aturar-ho, el president d’Òmnium ha estat el blanc de crítiques incomprensibles. Talment com si ell fos el responsable del malestar post partum després que la muntanya processista parís un ratolí.

He conegut els tres darrers presidents d’Òmnium i compto els dos més recents entre els meus amics. A en Xavier li ha tocat de liderar aquesta organització civil, la més important del país, a l’època que, parafrasejant Julien Benda, podríem anomenar de la traïció dels líders. Els líders polítics d’avui són la versió jivaritzada dels clercs de Benda, intel·lectuals assedegats de sensació que traeixen la seva missió lliurant-se a la demagògia.

Si la democràcia de masses és possible sense demagògia no puc abordar-ho ara; però puc afirmar sense por d’errar-me que d’això no n’hi ha gaires exemples. Potser n’és un Jimmy Carter, el president nord-americà d’un únic mandat traspassat a final d’any. Carter fou un cas força excepcional de polític mogut per una fe transcendent. Dic transcendent i no religiosa, malgrat l’evangelisme del president, perquè, a diferència del seu successor, Ronald Reagan, i de la nissaga Bush, Carter desafià l’establishment eclesiàstic donant suport a l’Esmena dels Mateixos Drets per a homes i dones a la constitució dels Estats Units. I el 2000 es donà de baixa de la seva congregació, la poderosa Convenció Baptista del Sud, quan aquesta va anunciar que les dones no podrien assumir la funció pastoral. Líder molt mal valorat durant el seu mandat, la seva reputació no ha deixat de créixer durant la seva etapa postpresidencial.

D’ençà del 2017 molts catalans se senten orfes de líders. Des de llavors, cap dels qui  han ocupat la presidència de la Generalitat no els ha fet el pes i en demanen de nous. La sensació de dèficit que inspira una tal exigència obliga a plantejar la qüestió del lideratge. Què és un líder, com ha de ser i si ha d’haver-n’hi. Els sectors més anàrquics de la societat, els de “sols el poble salva el poble”, no únicament creuen prescindible el lideratge; el consideren nociu. L’art de governar, aplicat per una personalitat forta, els sembla un primer pas cap a l’autoritarisme. El trist desenllaç del Consell de la República demostra que n’és de difícil l’equilibri entre els valors democràtics i la representativitat.

Hi ha qui creu en algun determinisme, com la dialèctica de classes o la força de l’ambient, de la geografia, o d’una tradició immarcescible. Al segle XX la idea teleològica de la història mudà a l’anàlisi estructural, amb tot de vectors econòmics, climàtics i de més ordres que reduïen al no-res la importància del lideratge. A principi dels anys setanta, amb el marxisme encara hegemònic entre la intel·lectualitat francesa, un llibre com el d’André Malraux sobre Charles de Gaulle Les chênes qu’on abat… es considerà reaccionari. Però un dels pensadors més influents en la teoria política del liberalisme, Sir Isaiah Berlin, defensà la importància dels estadistes en la història. La seva defensa de la personalitat no té res a veure amb l’accidentalisme criticat per E. H. Carr a El nas de Cleòpatra. Per a qui no conegui aquest llibre, de lectura obligatòria a la facultat d’història de la Universitat de Barcelona als anys setanta, recordaré que Carr hi criticava l’afirmació de Pascal a Pensaments que si el nas de la reina d’Egipte hagués estat més curt la faç de la terra hauria estat una altra. Encara que Carr reconeixia la importància dels fets, desestimava els qui no es podien integrar racionalment en la causalitat històrica. Segurament trobava romàntica, massa propera a les tesis del pensador victorià Thomas Carlyle, la convicció de Berlin que els polítics genials havien estat decisius a la història.

Berlin distingia dues menes d’excel·lència política, que considerava incompatibles. La primera conjugava idealisme amb senzillesa de visió. És una combinació pròpia de persones que tenen menys atributs que la mitjana, però els tenen hipertrofiats. Acostumen a veure el món amb contrasts molt pronunciats i atreuen els partidaris amb la simplicitat de la seva visió i la disposició al sacrifici personal. En els seus millors moments, aquests individus atenyen la grandesa dels herois clàssics. El Churchill de la Segona Guerra Mundial, De Gaulle mateix, Herzl, Trotski són alguns dels exemples de Berlin. Potser caldria afegir-hi Hitler, Durruti i Joana d’Arc. A l’escena catalana, Carles Puigdemont causà aital sensació un temps, però a mesura que s’ha mostrat disposat a estabilitzar un estat de coses contrari als principis professats, ha compromès la seva imatge de polític amb un objectiu unívoc. Un altre líder de visió senzilla i intensa, articulada amb una actitud valenta i inalterable, és Sílvia Orriols. L’alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament de Catalunya ha estat capaç de fer-se un espai a la vida pública, malgrat l’antagonisme general mitjançant el talent que Berlin definia com “la pura força de la convicció”. Agradin o no el seu programa i la seva manera d’entendre el país, la seva força rau en una personalitat que s’imposa, per a bé o per a mal, a unes institucions que arrosseguen el llast de la rutina, la mediocritat i l’anar fent.

Per a Berlin la segona categoria d’estadista reuneix tots els atributs de la gent ordinària però en grau eminent. En lloc de reduir la complexitat, aquests líders saben crear una imatge integrada i entenedora dels elements que componen l’ambient. No imposen la seva visió sobre la varietat dels fets, sinó que en registren les variacions, la multiplicitat i els canvis. Alguns noms d’aquesta categoria són Roosevelt, Lincoln, Cavour i Weizmann. Aquests polítics no fascinen ni indueixen una fe irreflexiva en els seguidors, sinó que inspiren confiança, afecte, fins i tot admiració no exempta d’una certa ironia. En el context català el nom que més es correspon amb aquesta mena de polític és Jordi Pujol, un mandatari que ha estat capaç d’imaginar Catalunya com un tot, estudiant-ne la història, endevinant-ne el tarannà, respectant-ne la diversitat i essent conscient de les limitacions i les oportunitats.

Si la gent demana líders més convincents és perquè, malgrat la retòrica d’estructures de poder i més determinismes, la fe en l’individu és ben viva. La rigidesa dels partits aïllats de la realitat pel sistema de llistes electorals tancades no ha aconseguit de suplantar el paper dels pensadors i dels dirigents que somouen les voluntats i alteren el curs de la història. Quan convergeixen amb les forces de la vida, les idees governen el món. Que no hi ha líders vol dir que no hi ha idees-força. I efectivament, els idearis patrocinats pels partits són molt pobres. Però també vol dir que les idees esgrimides per encàrrec no arriben mai a la intensitat i la puresa que poden tenir en els líders carismàtics. Ni inspiren la confiança a què convida qui, juntament amb un esbós prou detallat de la realitat social, presenta un pla per a modificar-la contraposant als valors desitjats tot allò que cal sacrificar per obtenir-los. Si els primers mouen les masses amb l’alè de la certesa moral, els segons atreuen les voluntats amb la seguretat de qui sap copsar l’ambigüitat de la matèria amb què s’ha de treballar i ofereix una tria entre valors divergents i sovint oposats.