10.03.2022 - 20:31
Alberto Núñez Feijóo, ungit per les baronies per a reconstruir el Partit Popular, ha triat com a mà dreta l’eurodiputat Esteban González Pons. Ho va ser tot en els governs de Francisco Camps, qui va conèixer a la universitat, i també va ocupar càrrecs de rellevància en l’organització del partit. D’ençà del 2014, González Pons és al Parlament Europeu i, generalment, ha tingut un perfil més aviat baix. L’única excepció ha estat un enuig persistent i indigest, i uns quants estirabots per la presència en aquella institució del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí com a eurodiputats.
Ara González Pons torna a la política domèstica, deixa l’Europa cosmopolita i se’n torna al fangar espanyol. Va rebre la crida de socors de Núñez Feijóo quan era de viatge a Bielorússia. Una batalleta més que podrà explicar ara que tornarà a ser al centre dels focus mediàtics.
Reinicialitzar el partit
Camisa blanca, somriure etern i una frase esmolada sempre a punt. A vegades, samarreta informal i jaqueta vaquera. Aquest és el polític valencià de cinquanta-set anys que haurà d’ajudar Feijóo a esborrar el record de la gestió de Pablo Casado i Teodoro García Egea. Tenen una missió: ells, que fa anys que hi són i que ocupen càrrecs, han de renovar el PP. Renovar, recompondre, restaurar… O fer-lo renàixer de les cendres. Ja l’ha dita, aquesta frase, que implica mort i incendi. I també ha fet la comparació amb les falles, que sempre han estat un molt bon aparador per a presumir d’amistats i aliances polítiques.
Metàfores i comparacions senzilles i automàtiques per a un polític que ha estat tertulià radiofònic, tuitaire quan encara no era moda, poeta d’un sol llibre, dietarista i novel·lista. Un esperit lliure dins el partit, deien fa anys. Un enfant terrible que juga a fet i amagar, un enganyall quan vol fer veure que és més progressista que no és, més feminista que no és, o més simpàtic que no és.
Esteban González Pons ha estat conseller de la Generalitat, diputat al congrés espanyol, senador al senat espanyol, vice-secretari general de comunicació i vice-secretari general d’elaboració de llistes del partit amb Mariano Rajoy. Però no ha estat mai ministre. En alguna entrevista ha dit que li hauria agradat de ser-ho, però Rajoy no va fer mai aquella telefonada.
Nova agenda pública
La guerra d’Ucraïna i les falles han estat una pista d’aterratge inopinada perquè Esteban González Pons torne, des de València, a la primera línia política. Mentre Núñez Feijóo ha cuit a foc lent la seua candidatura i ha recollit avals ací i allà, González Pons ha posat velocitat de creuer en l’organització del congrés de Sevilla. La seua agenda pública ja interessa els mitjans de comunicació espanyols que saben que, acabat el conclave, Núñez Feijóo l’encimbellarà a un càrrec orgànic rellevant. Ara interessa cada moviment que fa, les entrevistes que concedeix. Ell ho sap i per això ja exerceix de portaveu. I per això ara fa coses.
Ara es reuneix amb la comunitat ucraïnesa a València i s’embolica amb la bandera groga i blava. Suara es fotografia amb Maria José Català i diu que serà la candidata a la batllia de València i, de passada, fa tremolar la nova organització del PP al País Valencià, encara tendra, amb un Carlos Mazón a qui costa de retrobar el centre de gravetat. Potser per això ara Mazón es dedica a lloar fets circumstancials com que el primer viatge de Feijóo com a candidat siga a València. “El primer vol de Feijóo serà Santiago-València. El rebrem amb molta estimació”, ha dit.
Ara González Pons fa coses i l’escolten. I diu, per exemple, en el programa d’Ana Rosa Quintana a Tele5 que Vox és un partit d’extrema dreta i que no té res a veure amb el PP, que és de centredreta. I tothom s’escandalitza, perquè fins ara ningú al PP havia gosat de dir tal cosa. Ops!, l’entremaliadura de l’enfant terrible que parla sense filtres… O no. Ni infant ni terrible. Senzillament, un canvi de discurs flagrant amb tirabuixó i doble salt mortal, perquè quan el president d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, va pactar amb Vox per tenir la presidència de la Junta, González Pons va aplaudir amb les orelles perquè, deia, d’aquesta manera s’arrabassava el poder al PSOE després de quaranta anys. I també diu que el PP respectarà el pacte de Fernández Mañueco amb Vox per a mantenir el poder a Castella i Lleó, perquè, diu, el govern és el programa que es negocia i es pacta. Donald Tusk, el president del PP europeu, no ho ha vist així i ja ha enviat el primer missatge al nou-vell PP.
Fabricant de titulars eficaços
Esteban González Pons agrada als periodistes perquè és un bon fabricant de titulars. Un dia diu que és un conseller d’urbanisme síndria: verd per fora i roig per dins. Un altre dia, en plena agonia del PP al País Valencià, infestat de casos de corrupció, va dir: “A les quatre s’acaba la festa”. Era el 9 d’octubre de 2009. Ricardo Costa li va respondre: “A València, la festa no s’acaba mai”. Unes hores més tard, Costa era destituït com a secretari general del PP. Més recentment, quan feia entrevistes per a promocionar la seua novel·la, va deixar dit: “L’amor dóna segones oportunitats, però de la política, ningú no n’ix viu”.
En té de més desafortunades, de frases. Malgrat la nefasta gestió que en va fer, el PP va guanyar per majoria absoluta les primeres eleccions autonòmiques fetes després de l’accident del metro de València de 2006. Acabat el recompte i preguntat si el nou govern de la Generalitat prendria cap decisió d’acostament a les víctimes, González Pons va dir: “Les urnes ens han donat la raó.”
La porta d’entrada de Gürtel al País Valencià
El mes de juny del 2003, Esteban González Pons va haver de deixar la tertúlia del programa La ventana de Gemma Nierga, on compartia micròfon amb Ignasi Guardans, Juan Fernando López Aguilar i Rosa Aguilar. Francisco Camps l’acabava de nomenar conseller d’Educació, Cultura i Esports. Tres anys més tard, va succeir Rafael Blasco i va ser titular d’Urbanisme. Malgrat tenir tanta proximitat amb Camps i tot el seu univers llefiscós, és dels pocs consellers que no va acabar implicat en cap trama de corrupció. Encara que li va faltar ben poc.
Quan es jutjava una de tantes peces de la trama Gürtel, Álvaro Pérez, “el Bigotis”, va pronunciar el seu nom en seu judicial. Va dir que Esteban González Pons havia estat la porta d’entrada de la trama a l’administració valenciana. El primer contracte que Orange Market va tenir amb la Generalitat es va signar el 27 d’agost de 2004. Orange Market cobraria 12.000 euros per elaborar una guia de la comunicació. És la recopilació de telèfons i adreces dels principals mitjans de comunicació institucions públiques que repartia cada any en forma de llibre la Secretaria Autonòmica de Comunicació. González Pons era el conseller de Relacions Institucionals i, per tant, responsable de l’edició de la guia. De fet, hi ha la seua fotografia i un saluda a les primeres planes, molt a prop dels crèdits que esmenten Orange Market.
Els exiliats al Parlament Europeu
Hi ha una qüestió que trau de polleguera Esteban González Pons: que Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín siguen eurodiputats amb els mateixos drets que té ell, per exemple. No ho suporta i bona part de la seua tasca aquests darrers anys s’ha centrat a provar d’impedir-ho. De fet, va fer un piulet d’alegria que li va durar ben poc.
.@gonzalezpons: "El Tribunal de Justicia Europeo le ha dado la razón al Tribunal Supremo y a la Junta Electoral: Puigdemont @KRLS no es eurodiputado, no lo será hasta que vaya a Madrid a jurar la Constitución. La Justicia europea desmonnta las mentiras de Puigdemont"
— Partido Popular Europa (@ppegrupo) July 1, 2019
Un dels estirabots més sonats va ser quan va demanar que Espanya suspengués l’acord de Schengen de lliure circulació de persones pels estats membres. Era l’any 2018. Ho demanava en una declaració abrandada i era la reacció a la decisió del tribunal alemany sobre el president Carles Puigdemont. González Pons va dir que el Tractat de Schengen era “un risc per als països de la Unió”.
La guerra bruta de González Pons contra els exiliats va continuar filtrant documents a la premsa espanyola. Mai no havia passat una cosa com aquesta al Parlament Europeu.
González Pons, el novel·lista
El febrer de 2020, Esteban González Pons va publicar amb Espasa Calpe la seua primera novel·la. Es titula Ellas. Anteriorment, havia publicat un llibre de poemes i un dietari intitulat Camisa blanca. A la presentació que es va fer a Madrid hi van anar, entre més convidats, Pablo Casado, que ja governava el partit, i Mariano Rajoy, que encara es llepava les ferides de la moció de censura del 2018.
L’autor es va alliberar de tota faixa. És una novel·la romàntica i fa ficció, autoficció i metaficció. Tant, que hi apareix un personatge anomenat Esteban González Pons. Juga a explicar la València dels anys policromats del PP, de la Copa Amèrica, de la visita del papa, d’altres grans esdeveniments sobre els quals el narrador fuig d’estudi. També inclou l’accident del metro. Amb tot, primer de tot van començar a córrer per les xarxes socials les fotografies d’un parell de pàgines on l’autor escriu sense subtileses i ben explícitament, amb tot de detalls i metàfores, unes quantes escenes de sexe.
González Pons i Espasa Calpe havien previst que el llibre fos un esclat de vendes a les fires del llibre que es fan pertot arreu per primavera, però la del 2020 va ser una primavera confinada, sense fires ni presentacions, i el llibre pràcticament no es va vendre.
