Massa somriures descoberts en la reobertura de les discoteques

Abans de sopar cal haver-se dutxat, pentinat i vestit. Avui toca aquella camisa, la de les nits d’estiu que sempre llueix i que s’ha passat massa mesos ensopida a l’armari. Omplir la panxa amb alguna cosa una mica consistent, fer una primera copa de postres i sortir al carrer cap a una discoteca. Feia quinze mesos que no seguia aquest ritual, però m’agrada comprovar que continua interioritzat i surt de manera natural. Com si hi hagués hagut un buit entre el març del 2020 i el juny del 2021 i la covid no hagués existit. No és el cas, és clar. Només a Catalunya s’han registrat 696.330 casos i 22.246 morts. Són xifres que impressionen, però l’avanç de la vaccinació i el bon temps permeten de somniar una nova etapa. És en aquest context que a partir d’aquesta mitjanit s’ha permès de reobrir els locals de lleure nocturn catalans, el sector econòmic més castigat per les restriccions. Al final, tenen totes les característiques per a ser un còctel explosiu de contagis: aglomeracions, espais tancats, crits i relació estreta amb l’alcohol, que pot desinhibir i fer baixar la guàrdia davant el risc sanitari.

Ha costat, però finalment s’ha permès a les discoteques que reobrissin amb unes condicions: reducció de la cabuda al 50%, control dels assistents per si cal monitorar algun brot de covid, tancament a les 3.30 i obligació de prendre les consumicions en una zona concreta. Es pot ballar, però cal tenir la màscara sempre posada i només abaixar-la per fer algun glop. No totes les discoteques obriran avui. N’hi ha que, com la sala Plataforma, s’esperen a la revetlla de Sant Joan i n’hi ha, com Razzmatazz, que creuen que les condicions amb què es permet d’obrir encara són massa restrictives. M’ho explicava fa pocs dies Lluís Torrents, gestor de Razzmatazz: “L’obligació d’estar assegut per a beure una consumició ens obliga a posar taules i cadires per tota la sala, de manera que el 50% de reducció de la cabuda que ens demanen s’acaba convertint en un 20%. Perdríem més diners dels que ja perdem tenint el local tancat, i tampoc no podríem oferir allò que la gent espera trobar quan ve a la nostra sala.” Qui sí que obre aquesta nit, i amb moltes ganes, és la sala Jamboree, a la plaça Reial de Barcelona. Minuts abans de mitjanit i de l’entrada en vigor de la nova resolució, ja hi ha una filera d’impacients davant la porta del local. Quan toquen les dotze, comença la festa.

“Fa quinze mesos que tenim un ERTO, teníem moltes ganes d’obrir. Això és com poder tornar a respirar.” Ho diu Ramon Sos, responsable de la sala Jamboree i del grup Mas i Mas, que mostra com han reorganitzat la sala. Al pis de dalt han instal·lat uns bancs i unes taules al lateral de la pista, i unes quantes taules i cadires més sobre un escenari. Al de sota, les taules s’han posat sota una porxada que separa la zona de ball de la barra, on també es permet de beure. La norma és prou simple: si balles no beus, i si beus no balles.

Aquest nou paradigma em suscita un dubte: com m’ho faré ara per ballar si no puc dissimular el nul sentit del ritme amb una copa a la mà que alleugereixi la vergonya de qui se sap desmanegat? Essent honest, no puc dir que aquesta tècnica hagi funcionat mai per amagar la meva descoordinació, que és evident davant qualsevol espectador, però era una barrera psicològica prou efectiva. Com que encara és aviat, ho aprofito per parlar amb alguns assistents abans no s’engloteixin massa begudes per a travar un discurs coherent.

Em crida l’atenció en Yeray, de vint-i-cinc anys, que balla desenfrenadament amb un amic en una pista on pràcticament no hi ha ningú més. “Després de més d’un any sense discoteques, necessitava això d’avui”, exclama. Diu que és treballador de la sala, de manera que a més de patir psicològicament per no haver-se pogut esbargir ballant, també ha patit per la butxaca. Però avui surt a divertir-se i confia que, de mica en mica, es recuperi la normalitat que anhela.

En Jordi, de vint-i-dos anys, és sanitari i treballa en un centre d’atenció primària. Durant tots aquests mesos no ha deixat de fer festa, ni que fos traient un altaveu al carrer o a la platja. “També tenim un local a Badalona i hem fet cosetes… Però, ep, tots grups bombolla!”, revela. A causa de la feina ja l’han vaccinat, però m’explica que si no, no patiria gaire: “No crec que em passés res si em contagiés. Els joves no ens morim de covid, a tot estirar podem passar uns quants dies al llit amb dolor muscular.” No hi està d’acord la Daniela, de trenta anys, que adverteix que el risc de la covid continua molt viu: “Per molt que ho pugui semblar, la covid no se n’ha anat. Continua present i hem de tenir-hi respecte.” És veneçolana i va arribar a Barcelona ara fa un any, de manera que avui és la primera vegada que surt de festa per aquí: “Encara no havia pogut gaudir de la nit barcelonina. Això d’avui és increïble. Al meu país ballo hip-hop i tenia moltes ganes de sortir per aquí.”

Avança la nit, es destapen les cares

És la una de la matinada. La cabuda és reduïda –segons que m’ha dit abans Ramon Sos, han venut unes 120 entrades–, però pràcticament tothom es concentra al pis inferior i deixa buit el de dalt. Per la pandèmia, es recomana de reduir les aglomeracions, però la gent vol gent i el ball crida el ball. A més, a aquestes hores ja no és difícil de trobar gent que no compleixi i balli amb la màscara abaixada o begui on no toca. No triga gaire a passar que hi ha més gent amb la cara destapada que no pas amb màscara, una proporció que augmentarà a mesura que passin les hores, de manera que l’ús de la màscara esdevé marginal.

A la pista, la gent està eufòrica. Magnètics. Amb la reobertura, també tornen les mirades furtives entre desconeguts. Els somriures. Les aproximacions que cerquen reciprocitat. Si hi ha sort i bona entesa, és ben probable que només calguin uns quants minuts de ball abans que un dels dos salti a menjar-se la boca de l’altre, aquesta part del cos que fa poc més d’un any es va convertir en tabú. Si la seducció no és reeixida, no passa res. N’hi ha prou de girar-se i cercar-ne un altre.

Avui reneixen totes aquelles cançons publicades durant la pandèmia i que, fins ara, no s’havien sentit en cap discoteca. Grans hits que han esperat impacients que arribés el seu moment, que s’han conformat amb festes privades –clandestines, fins i tot– en la intimitat domèstica. Ara és el seu moment, una segona joventut per a temes com “Una perra sorprendente” de Nathy Peluso.

A aquesta hora les màscares brillen per la seva absència. Són minoria absoluta. A les dues, un membre de l’equip de seguretat baixa amb la tasca ben difícil de recuperar les màscares que fa una hora que estan guardades. Sembla sobrepassat i fracassa estrepitosament. No el tornaré a veure en tota la nit. Només aconsegueix que alguns li facin cas momentàniament i se la col·loquin, però quan se’n va se la tornen a llevar. Em crida l’atenció un grupet que les fan voleiar seguint la música.

Aquesta nit no hi ha manies. Ni sanitàries, ni musicals. La gent ho balla tot, tant hi fa l’estil. Reggaeton, hip-hop, funky, pop o disco. Tant és. La densitat de la sala ja és pre-pandèmica i em sorprendria molt que aquesta nit no hi hagués cap contagi. Tenint en compte que era fàcil que molta gent no fos prou responsable de respectar les normes marcades, una de les solucions proposades per a reobrir les discoteques amb seguretat era establir l’obligació de fer una prova d’antígens abans d’entrar, tal com es va fer en els estudis de la Sala Apolo i el Palau Sant Jordi, i tal com faran els festivals Canet Rock, Vida, i Cruïlla. Finalment, el govern ho va descartar, però caldrà veure com reaccionen les autoritats en veient imatges com les d’aquesta nit i si reconsideren el protocol vigent.

Dos minuts abans de l’hora marcada per acabar la nit, s’encenen els llums. Aplaudiments i ovacions a Jamboree. Encara sonaran unes quantes cançons més abans no s’apagui del tot la música. Mai no he tancat discoteques, em canso abans, però amb aquest horari reduït és més fàcil. Quan sortim, uns quants treballadors es preocupen de demanar que, a l’aire lliure i en vista de tothom, el públic surti de la sala amb la màscara posada. N’hi ha que, entre l’una cosa i l’altra, ni la troben. Finalment, la gent va buidant Jamboree i omplint la plaça Reial. Hi haurà qui tornarà a casa, però uns altres continuaran la festa al carrer. I Jamboree tornarà a obrir demà, esperem que amb més cap a l’hora de fer complir les mesures de seguretat.