El somriure aixopluc d’Hirayama

Colliràs el que has sembrat, no ho diu només Lou Reed, “You’re going to reap just what you sow”, és una cosa sabuda, però tot i això poc assumida, com si fossin unes paraules impermeables, o pètries, que no s’acaben de filtrar amb tot el seu sentit dins l’enteniment de qui les sent o les llegeix, potser perquè és una d’aquelles frases que s’han dit tantes vegades que ja la veus tota cosida, com un collaret de lletres, i no la desgranes per entendre-la sencera. Però colliràs el que has sembrat. Després de veure l’última pel·lícula de Wim Wenders, el sentit d’aquesta frase se’t fa present en cada cèl·lula, en cada àtom que et compon.

Perfect days ens mostra la vida d’Hirayama, un netejador de lavabos públics a Tòquio. Ens la mostra, no ens l’explica. I què ens mostra, doncs la rutina d’Hirayama, els seus dies iguals, amb els mateixos gestos, despertar-se amb el soroll de l’escombra de la veïna esgarrapant el carrer, obrir els ulls, somriure lleument, doblegar la punta de la pàgina del llibre que la nit abans va deixar obert amb les ulleres al costat quan el va vèncer la son (llegeix Les palmeres salvatges de Faulkner, després Arbre d’Aya Koda, els arbres tenen un paper rellevant en el seu dia a dia), plegar el llit, deixar l’habitació recollida, rentar-se les dents, regar els bonsais, posar-se la granota de Tokio Toilets, sortir, mirar el dia que fa, somriure al cel, agafar una llauna de cafè de la màquina, fer-ne un glop mentre obre la furgoneta, engegar el vehicle, posar una casset i mentre sona Lou Reed, o Patti Smith, o Van Morrison, la Velvet…, conduir somrient cap al primer lavabo que tocarà netejar, meticulosament i amb un respecte litúrgic, aquell dia. I de lavabo en lavabo, el dia passa, i a les pauses, mira els arbres dels parcs de la ciutat, mira amunt, i quan la imatge el sedueix, es treu la màquina de retratar de la butxaca de la granota i dispara. Un cop per setmana, porta a revelar un carret de fotos a una botiga i en recull el de la setmana anterior. Hirayama, després de la feina, es canvia de roba, agafa la bicicleta i se’n va a sopar sempre a la mateixa taverna. I acaba el dia llegint fins que li arriba la son. Això seria un dia perfecte. I això seria Perfect days si te la mires, la pel·lícula, amb ulls de cinema.

Però és que aquesta última pel·lícula de Wim Wenders te l’has de mirar amb més ulls: ulls de cinema, és clar, però també ulls de fotografia, i oïda musical, i mirada literària, i oïda i vista de flanêur, i l’has d’olorar, sentir la flaire de lleixiu però també la de detergent de quan va a la bugaderia cada cap de setmana, o la de gel de bany i xampú quan va a banyar-se als banys públics, una de les escenes en què la sala de cinema només respira i contempla aquells homes grans asseguts en gibrells del revés ensabonant-se el cos i el cap en una gran cambra de rajoles clares i vapor. I olor de parc que sembla bosc. I soroll de pedals. I aroma de llibre vell. I renou de fulles al vent. I l’escalfor del sol quan fa bon dia. I la humitat de la pluja. I el sabor dels fideus. I la veu nasal d’Ottis Redding. I el silenci del somriure d’Hirayama.

Wenders aconsegueix “construir un cuidador únic, un personatge real i veritablement creïble”, com afirma ell mateix que pretenia quan es va plantejar fer aquest film a Tòquio, a partir de l’encàrrec d’un curt que ell va convertir en llargmetratge. És una pel·lícula sobre l’alegria de la rutina, però és una rutina que es repeteix i no es repeteix mai igual. Un dia, per exemple, amb les notes de “Redondo Beach” de Patti Smith arriba un petit canvi i el somriure de Koji Yakusho, que és qui dóna cos i vida al personatge d’Hirayama, canvia també.

Impressiona com tot i ser una pel·lícula que aparentment retrata un sol personatge, un netejador de lavabos públics, en realitat acaba sent el reflex d’un ambient i un paisatge de secundaris que reben la presència d’Hirayama, aquest recollir el que se sembra que deia al principi. El personatge es dibuixa en el seu tracte envers els altres, el seu company de feina, els clients dels lavabos, la gent amb qui ensopega als parcs, els companys de la taverna, la neboda que apareix de sobte i ens acompanya en el paper d’espectadors de la vida del seu oncle, etcètera. Hirayama és en tant que és per als altres, i és també en tant que és per a les seves aficions: la música de les seves cassets, els arbres petits que cultiva a casa i els arbres grossos que retrata als parcs, els llibres que compra de segona mà per llegir cada nit i després desar-los a la seva cambra, on tot té el seu lloc, en un ordre auster que més que trobar-lo precari ens acaba seduint i semblant envejable.

El somriure d’Hirayama és el pinyol de la pel·lícula. El somriure de Koji Yakusho. Si en sortir de la sala topéssim amb aquest actor pel carrer, costaria reprimir-se les ganes de fer-li una abraçada, com aquell petó furtiu que rep “Redondo Beach” de fons. O si l’abraçada és massa invasiva, que ho seria, cantar-li una estrofa de Lou Reed: “Oh, it’s such a perfect day / I’m glad I spent it with you / Oh, such a perfect day / You just keep me hanging on.” Perquè surts del cinema content d’haver passat aquella estona gràcies a l’art indiscutible i màgic de Wim Wenders, que ha fet una pel·lícula que és un santuari de bondat, d’una bondat gens ensucrada, una bondat petita, quotidiana i tan real que surt de la pantalla i amb les darreres notes de Nina Simone sentint-se bé se’t queda a dins dies i dies. Encara m’acompanya el somriure aixopluc d’Hirayama, me’l quedo per quan necessiti refugiar-m’hi. Wim, Koji, gràcies, “you just keep me hanging on”.