Somnis que no són els grans somnis

Hi ha somnis que no són els grans somnis. Somnis que no somnien canviar el món. Somnis que no són pancarta de grans mobilitzacions. Ni petites. Somnis que es porten en silenci. Somnis que ningú no escriu i ningú no en parla. Somnis que no són portada, ni notícia, i que cap partit no promet al programa.

Tenir la força d’observar les coses petites. Petites però grans. Ja m’enteneu. El corrent ens porta a tots al mateix lloc. I no seguir-lo exigeix força. Les coses grosses s’expliquen amb grans altaveus. Són molt fàcils d’escoltar. Ens arriben fins i tot sense voler-les. Les coses petites demanen un esforç. Normalment no s’expliquen. O s’expliquen en veu baixa. Volen paciència i constància.

Cada dia que passa trobo més interessants les històries menudes que no les grans idees. Les vides dels humils són més vives i apassionants que no pas les dels il·lustres. Són vides carregades de somnis i projectes, d’esperances i de penes, de silencis i de pors. Allò que les explica no és la ideologia. Són realitats que es fan i es desfan cada dia. Il·lusions i decepcions que s’escolen pels dits de les mans, aspres o suaus.

Svetlana Aleksiévitx. Franz Werfel. Testimoni i realitat. Narracions que ens deixen entrar en aquestes vides humils, plenes de dignitat i de plors i de lluites quotidianes. Vides colpejades pels anhels col·lectius i les grans transformacions històriques. Decisions gruixudes que destrueixen petits mons. ‘Temps de segona mà’ i ‘Els quaranta dies del Musa Dagh’. Dues obres que commouen perquè penetren en la intimitat i els racons silents dels humils. Dels que no es creuen protagonistes de la Història. Protagonistes de la història.

Com els viatges de Quim Masferrer, ‘El foraster’, pels pobles petits de Catalunya. Descobrint vides, històries, anhels, sofriments, secrets i rialles. Quanta bona gent que és capaç de retratar. Aquesta capacitat d’arrencar confessions magnífiques.

Expliquem allò que passa quan expliquem allò que passa? Tot aquest xivarri de declaracions i promeses i protestes. De projectes de llei, d’impugnacions i de grans actes. Tot això és ‘allò que passa’? Voleu dir que la vida no va per una altra banda? Em sembla que ignorem massa la vida i ens quedem amb el soroll. Perquè és més fàcil. Perquè és més cridaner. Més escandalós. I perdem les històries de debò, que comencen i s’acaben sense fer soroll. Sense que ningú les expliqui.

Són més bonics, els somnis menuts. Són més reals. Més palpables. I més durs. Són com les ‘mans de xiquet que es faran grans’ de la cançó d’en Raimon: ‘Mans que en la nit busquen allò que no troben mai.’

@PereCardus, periodista